—Vull venir amb vosaltres. —diu Katori, degustant el nou bol de fideus que s’ha demanat.

—Ah, molt bé! —diu en Lutum, engolint el seu.

—Ah no, ni pensar-hi! —s’oposa la Sil.

Els tres viatgers estan sopant en una de les poques taules que han quedat senceres després de l’esbatussada i la trencadissa de fa unes poques hores.

La acalorada argumentació amb en Bruno i els seus fills ha estat suficient per a convèncer als clients del local que Katori no era el lladre. O al menys, ningú s’ha atrevit a tornar-lo a acusar, especialment considerant que s’han hagut d’emportat la família del ferrer a rastres, ja que estaven tots inconscients.

—Vindré igualment. —li diu a la Sil.

—Molt bé! —repeteix en Lutum.

—Què vols dir, que vindràs igualment? —li respon ella, indignada— Qui et penses que ets, tu? Barrut impertinent! Creus que et pots apuntar, com si això fos un voluntariat? Perquè t’hi volem, a tu, amb nosaltres?

—Escolta, noia! Tan se val, si no em voleu. Us penso seguir igualment. Sou portadors d’anells de Lokituk! I abans o després acabareu trobant als altres! I jo he de passar comptes amb un d’ells! O sigui que us penso seguir diguis el que diguis!

—I tu què? No penses dir-hi res? —pregunta mirant a en Lutum, que ja llepa el vol de fideus, completament buit.

—Que vingui, doncs! —diu tot content, ignorant la discussió.

—Argh!! —exclama, histèrica— Però es pot saber què he fet, jo per merèixer això? Però és que sempre em toca estar rodejada d’ignorants ignominiosos?

—Ah, però quin mal hi ha en que vingui amb nosaltres? Sembla bona gent! Et menjaràs els teus fideus? I què és, ignomiós?

—Què vols dir que sembla bona gent? No sembla bona gent! És un lladre! No has vist els cartells del carrer? Però si està entre els més buscats pel govern! Què més vols?

—Bé, però al meu pare també el busquen! —diu Lutum, arreplegant el bol de la Sil— I és bona persona!

—QUÈÈÈ?? —pregunta ella, amb els ulls desorbitats, congelada completament— QUÈ AL TEU PARE TAMBÉ EL BUSCA EL GOVEEERN?? I es pot saber perquè coi no m’ho havies dit abans!?

—Ah, no sé… no m’ho havies pas preguntat… crec que per això vivíem tant aïllats… però no se ben bé perquè el buscaven… mai no li vaig preguntar, ara que hi penso.

Deixant-se caure damunt la taula, amb els ulls en blanc, la Sil es dona per vençuda.

—És inútil… aquest noi és inútil… —diu, donant-se cops al cap.

—Així doncs et dius Katori, no? —li pregunta Lutum, menjant-se el sopar de la seva companya de viatge— Has lluitat molt bé! Feies uns moviments molt estranys! Eren una mena de tècnica de lluita?

—Bé, la veritat és que combino vint-i-una arts marcials diferents; Kung Fu, Karate, Tae Kwon Do, Judo, JuJitsu, Kendo, Aikido, i d’altres menys conegudes… però el meu fort és la lluita amb espasa.

—Ostreeees! —diu Lutum, amb els ulls il·luminats— Tantes tècniques domines? Que bé! M’has d’ensenyar aquests moviments que feies, eh? Ha! Ho! Flas! Patapam! Patapum! —onomatopeitza, tot fent moviments amb els braços— I tant! I tu també en pots aprendre, eh, Sil? T’aniran molt bé per aprendre a millorar el control del deu poder!

—Però vols fer el favor de ser més discret, sobre en nostre poder? —crida histèrica, aixecant-se de la cadira, assenyalant-lo amb el dit— Argh! Però si t’estàs menjant els meus fideus!! —crida assenyalant ara el bol.

—Però si no els volies!

—Com, que no els volia? —replica, cridant— Sempre fas igual, tu! Golafre golós i golut!

—Oh, però si en pots demanar més, de menjar!

—Jo no en vull més! Jo vull els meus!

—Sou ben estranys, vosaltres dos, eh? —diu Katori, tancant els ulls de vergonya— Va, va… assenteu-vos, que tothom us mira, i ja hem cridat prou l’atenció, avui…

—Molt bé! —diu la Sil, deixant-se caure damunt la cadira, enfadada— Pots venir amb nosaltres… però et penso vigilar, entesos? I a la primera que facis res estrany, te’n penediràs!

—I què vols que faci, jo d’estrany? —es queixa en Katori.

—Ah, sí! —diu en Lutum, que sap de què va el tema— No li agrada que li mirin els pits!

Els ulls de la Sil surten de les seves òrbites.

—NEN! Però què coi dius! Això t’ho has inventat!

—Així doncs, t’agrada? —pregunta en Katori, que no entén res de res.

—NO! Clar que no! —torna a cridar, desesperada.

—Veus com no t’agrada? —apunta en Lutum.

—Però voleu fer el favor de deixar de parlar dels meus pits? —crida, centrant l’atenció de la mirada de tothom— Jo parlava de que ens vulgui robar!

—Quina mania! —es queixa l’acusat— Jo no vull robar-vos! Jo l’únic que vull és trobar un dels portadors, per a arreglar un compte pendent! No us penseu que em ve de gust, anar amb vosaltres! Jo sempre vaig sol!

—Jo també anava sola fins fa dos dies! —li replica— I no em calia l’ajut d’una parella d’obtusos com vosaltres!

—Ei, jo també vivia sol! —diu Lutum, content— Podem anar sols tots junts, ara!

En Katori i la Sil es miren mútuament, en sentir l’absurditat de Lutum, però decideixen deixar-ho córrer i no dir res més.

—En fi! —parla ella finalment— Així doncs, ja que ens acompanyaràs a partir d’ara, al menys ens pots explicar el que saps dels anells, no? Abans has reconegut el seu Lil-rab, i dius que busques un portador. Què en saps, de la llegenda?

—Llegenda? —somriu ell, irònic— No en té res, de llegenda. La història dels anells de Lokituk és tant real com que ara vosaltres dos sou Portadors! Els seus poders són extraordinaris! I com més temps passa, i més domini es té sobre ells, aquests incrementen. En tota la meva vida només havia conegut a un portador… fins avui.

—Uooo! —exclama Lutum, emocionat— Si? I quin poder tenia?

—Era el portador del Ki-Rab. —diu, seriós.

—L’anell de la terra… —murmura la Sil.

—Sí, exacte. —continua ell— Ni tan sols sé el seu nom, però mai oblidaré la seva cara. El seu poder és extraordinari, i els seus efectes devastadors.

Mentre parla, una imatge que sempre l’ha turmentat, torna a la seva ment. Una imatge que de fet, mai l’ha abandonat. En ella, un gran temple, magnífic i esplendorós en la seva època daurada, apareix reduït a ruïnes i cendres. Columnes de dens fum negre sorgeixen de múltiples punts de la muntanya de runes, i la pudor a carn cremada és tant intensa, que fins i tot ara li arriba la flaire recordant el moment.

—És d’ell, que vols venjar-te? —pregunta Lutum

—Sí, exacte. Després del nostre primer encontre vaig quedar molt malferit. De fet, ningú es pensava que sobrevisqués. Però no va ser així. La meva set de venjança va curar-me les ferides, i sense res més que un record de la seva cara, i una difosa informació sobre l’origen del seu poder, l’he estat buscant des d’aquell dia.

—Però pensa que nosaltres gairebé no en sabem res, dels altres portadors. —explica Sil— Tan sols estem investigant l’origen dels anells, i és per això que ara ens dirigim a les Illes Sedem. Anem a parlar amb un doctor, en busca d’informació. No és segur que trobem a l’home que busques.

—Això tan se val. —diu Katori— D’alguna forma estranya, els anells de Lokituk s’atrauen. Sempre ha estat així. I sinó em creieu, mireu-vos a vosaltres dos. No és molta casualitat, que un noi que vivia sol a les Oratam, s’hagi trobat amb una nena consentida de Metròpoli Nord? I encara més casualitat, que els dos siguin Portadors?

—Eh! Què vol dir, això de noieta consentida!? Però ara que ho dius, si que és molta casualitat… —diu la Sil, mirant fixament el seu anell, mentre el fa girar— O sigui, que d’alguna forma, estan connectats entre ells?

—Això no ho sé pas, però del que estic segur, és que si em mantinc a prop vostre, abans o després trobaré l’home que busco. La resta no m’importa.

—Molt bé! —diu Lutum somrient, aixecant-se de la taula— Així doncs, a partir d’ara serem tres! Celebrem-ho! Demanem més fideus!

—Que vagi amb vosaltres no vol dir que em vingui de gust. —diu secament Katori, aixecant-se— Em retiro a descansar a la meva habitació. Demà, tan bon punt sortiu ja seré llest per la partida.

—Jo tampoc no tinc cap mena d’interès per a celebrar res amb aquest lladre! —diu la Sil, posant-se de peu, i marxant del local— Vaig a fer una llista de tot el que haurem de comprar demà, i buscaré mapes per establir el camí, ja que avui ens hem quedat sense.

I d’aquesta forma, Lutum es queda sol a la taula, mentre els seus dos companys marxen un per cada costat. Tot i que passa per uns segons d’incertesa, en els quals es pregunta internament perquè no ha quallat del tot la seva proposta de celebració, s’adona que encara queda menjar sobre la taula que han deixat els dos, i amb un ràpid moviment s’assenta de nou, i arreplegant tots els bols cap a ell, es llença damunt les restes.

La nit a fora és fosca i freda, i la Sil es penedeix de l’atac d’orgull que l’ha fet sortir del local. Després de tot, encara no ha pogut comprar roba d’hivern, i sap que haurà de tornar a entrar per a demanar una habitació on passar la nit. Però decideix esperar-se una estona fora, perquè si torna a entrar ara quedaria molt ridícula.

Seient a les escales de l’entrada del local, es distreu observant el cel. Les estrelles, de diverses mides i intensitats, plaguen el cel. Quan vivia a Metròpoli Nord, mai s’hauria imaginat que n’hi havia tantes. I és que les llums de la gran ciutat, fan que tan sols es pugui veure una petita part dels astres del firmament. Va ser al iniciar la seva aventura quan, passant les nits dins del tot terreny, va descobrir que en realitat n’hi havia tantes. La primera nit, fins i tot, li va costar dormir-se per la llum que desprenien, però a mesura que passaven els dies va anar descobrint la màgia de dormir sota un cel estrellat.

—Ep! —la sorpren en Lutum, darrera seu— Suposo que voldràs dormir dins, no?

—Ah, hola! No t’havia sentit arribar! Sí, sí, clar que dormiré dins. Però he sortit una estona per veure el cel.

En Lutum seu a l’escala, al seu costat.

—Oi que és maco? Jo alguna nit he intentat comptar les estrelles, però sempre m’he adormit abans d’acabar!

—Escolta, Lutum, ja confies en el Katori? Pensa que no tothom té tant bona fe com tu, en aquest món! Hi ha moltes persones que no tindrien cap problema en robar-nos, traicionar-nos o fins i tot matar-nos, a canvi de diners.

—Ah, no et preocupis pas! És bona persona, n’estic segur! —diu traient-li importància.

—Bé, tu sabràs el que et fas! Després de tot, si hem pogut sobreviure l’atac d’aquell avió, suposo que ja no pot ser pitjor.

—Sí… no entenc perquè ens ha atacat! —diu en Lutum, pensatiu— És el primer cop que et passa? No tens enemics, potser?

—Jo, enemics? Què caram he de tenir enemics! Però si sóc una noia de ciutat normal i corrent! Això tu, que sempre et fots en problemes! O potser buscaven al teu pare, que dius que està buscat pel govern!

—Ah, però a mi no m’ha atacat mai ningú! És el primer cop que veia un avió!

—Doncs estem arreglats! D’una banda, algú ens ataca amb un avió de guerra, i d’altra, una mena de ninja samurai, se’ns ajunta, dient que vol venjar-se de no se sap qui! Això és de boigs!

—Potser tot està relacionat amb els anells, com diu en Katori. —murmura en Lutum— Potser si, que els anells s’atrauen entre ells. I si el pilot de l’avió també era un dels Portadors?

—Oh, no ho crec pas! Segurament hauria utilitzat els seus poders per sortir de l’avió abans de l’explosió. A més a més, l’avió tenia una mena de logotip, recordes? Un cercle vermell amb una “V” de color blanc al centre, recordes?

—Uhmm… doncs no m’hi he fixat!

—Doncs sí… és com si formés part d’un exèrcit, o un grup armat, que s’identifica amb aquest símbol. O al menys donava aquesta impressió…

—Així doncs, vindran més avions d’aquests?

—Bé, si realment formava part d’un grup, dependria de si ha donat noticies als altres.

—Què vols dir? Com pot avisar als altres?

—Aquests avions tenen una ràdio…. una mena d’aparell que et permet connectar-te amb més avions, o altres llocs. Si abans d’estavellar-se ha pogut avisar dient que ens havia trobat, no tardaran en apareixer reforços. Tot i així, no crec que hagi avisat a ningú… segurament pensava que podria ell sol… fins que l’has fet caure! A més a més, encara que ho hagués fet, encara haurien de venir, i de trobar-nos… i demà al matí, a primera hora ja haurem marxat d’aquí!

—Sí, és veritat! —diu content— Ja tinc ganes de veure les illes Sedem! Com hi anirem? Nedant?

—Però que dius, capsigrany!! Com vols anar nedant?? Estan molt lluny! Anirem en vaixell!

—Ostres, que bé! Mai he anat en vaixell! El pare sempre em deia que és una mena de barca de riu, però mooolt grossa!

—Sí, bé… podriem dir-ho així… —diu la Sil, davant d’aquella excessiva simplificació.

—I on està el vaixell aquest?

—A Ciutat Baixa! Allà hi ha un dels ports més importants de la costa. Cada dia arriben i marxen vaixells a totes parts de la Península Beri, i fins i tot alguns més enllà!!

—Ostreees! —exclama ell, il·lusionat per veure totes aquestes coses noves— I en buscarem un que vagi a les Illes Sedem?

—Exacte… això farem… —diu la Sil, que s’ha ajupit arraulida, abraçant-se els genolls, intentant fer-se passar el fred.

—Bé, doncs serà millor que anem a descansar, no? —diu veient que ella comença a tremolar de fred

—Sí, sí… —diu aixecant-se, encarcarada— Ara demanaré una habitació, i em posaré al llit fins que…

—No queden habitacions, ja! —diu tant tranquil en Lutum, anant cap a l’entrada.

La Sil es queda paralitzada pel fred i la noticia, i lentament el mira de reüll.

—Que què? —s’atreveix a preguntar.

—Que no en queden! Estan totes reservades! Però tranquil·la! He parlat amb en Katori, i ens deixa dormir a la seva!

Però aquesta noticia no la tranquil·litza pas, sinó tot al contrari.

—Però tu estàs boig? Com vols dormir amb aquell psicòpata!? No veus que ens robarà, o que ens pot matar, a la nit? Ja has vist com lluita!

—Ahh, no et preocupis! És bona gent! Segur que no et mira els pits! —diu obrint la porta del local, que deixa escapar tant la llum com els sorolls de l’interior.

—Argh!! Vols deixar ja aquesta fixació que tens amb els meus pits!? Deixa de dir-ho ja! —crida perseguint-lo cap a dins.

Una mirada rabiosa observa des d’un carreró no gaire llunyà com els dos companys entren dins del local, i la porta es tanca, enfosquint i silenciant de nou el carrer. No només sap on són, sinó que també sap on es dirigeixen.

Gràcies a aquesta informació, el seu superior passarà per alt que torni al quarter general sense l’avió amb el qual ha marxat.—Vull venir amb vosaltres. —diu Katori, degustant el nou bol de fideus que s’ha demanat.

—Ah, molt bé! —diu en Lutum, engolint el seu.

—Ah no, ni pensar-hi! —s’oposa la Sil.

Els tres viatgers estan sopant en una de les poques taules que han quedat senceres després de l’esbatussada i la trencadissa de fa unes poques hores.

La acalorada argumentació amb en Bruno i els seus fills ha estat suficient per a convèncer als clients del local que Katori no era el lladre. O al menys, ningú s’ha atrevit a tornar-lo a acusar, especialment considerant que s’han hagut d’emportat la família del ferrer a rastres, ja que estaven tots inconscients.

—Vindré igualment. —li diu a la Sil.

—Molt bé! —repeteix en Lutum.

—Què vols dir, que vindràs igualment? —li respon ella, indignada— Qui et penses que ets, tu? Barrut impertinent! Creus que et pots apuntar, com si això fos un voluntariat? Perquè t’hi volem, a tu, amb nosaltres?

—Escolta, noia! Tan se val, si no em voleu. Us penso seguir igualment. Sou portadors d’anells de Lokituk! I abans o després acabareu trobant als altres! I jo he de passar comptes amb un d’ells! O sigui que us penso seguir diguis el que diguis!

—I tu què? No penses dir-hi res? —pregunta mirant a en Lutum, que ja llepa el vol de fideus, completament buit.

—Que vingui, doncs! —diu tot content, ignorant la discussió.

—Argh!! —exclama, histèrica— Però es pot saber què he fet, jo per merèixer això? Però és que sempre em toca estar rodejada d’ignorants ignominiosos?

—Ah, però quin mal hi ha en que vingui amb nosaltres? Sembla bona gent! Et menjaràs els teus fideus? I què és, ignomiós?

—Què vols dir que sembla bona gent? No sembla bona gent! És un lladre! No has vist els cartells del carrer? Però si està entre els més buscats pel govern! Què més vols?

—Bé, però al meu pare també el busquen! —diu Lutum, arreplegant el bol de la Sil— I és bona persona!

—QUÈÈÈ?? —pregunta ella, amb els ulls desorbitats, congelada completament— QUÈ AL TEU PARE TAMBÉ EL BUSCA EL GOVEEERN?? I es pot saber perquè coi no m’ho havies dit abans!?

—Ah, no sé… no m’ho havies pas preguntat… crec que per això vivíem tant aïllats… però no se ben bé perquè el buscaven… mai no li vaig preguntar, ara que hi penso.

Deixant-se caure damunt la taula, amb els ulls en blanc, la Sil es dona per vençuda.

—És inútil… aquest noi és inútil… —diu, donant-se cops al cap.

—Així doncs et dius Katori, no? —li pregunta Lutum, menjant-se el sopar de la seva companya de viatge— Has lluitat molt bé! Feies uns moviments molt estranys! Eren una mena de tècnica de lluita?

—Bé, la veritat és que combino vint-i-una arts marcials diferents; Kung Fu, Karate, Tae Kwon Do, Judo, JuJitsu, Kendo, Aikido, i d’altres menys conegudes… però el meu fort és la lluita amb espasa.

—Ostreeees! —diu Lutum, amb els ulls il·luminats— Tantes tècniques domines? Que bé! M’has d’ensenyar aquests moviments que feies, eh? Ha! Ho! Flas! Patapam! Patapum! —onomatopeitza, tot fent moviments amb els braços— I tant! I tu també en pots aprendre, eh, Sil? T’aniran molt bé per aprendre a millorar el control del deu poder!

—Però vols fer el favor de ser més discret, sobre en nostre poder? —crida histèrica, aixecant-se de la cadira, assenyalant-lo amb el dit— Argh! Però si t’estàs menjant els meus fideus!! —crida assenyalant ara el bol.

—Però si no els volies!

—Com, que no els volia? —replica, cridant— Sempre fas igual, tu! Golafre golós i golut!

—Oh, però si en pots demanar més, de menjar!

—Jo no en vull més! Jo vull els meus!

—Sou ben estranys, vosaltres dos, eh? —diu Katori, tancant els ulls de vergonya— Va, va… assenteu-vos, que tothom us mira, i ja hem cridat prou l’atenció, avui…

—Molt bé! —diu la Sil, deixant-se caure damunt la cadira, enfadada— Pots venir amb nosaltres… però et penso vigilar, entesos? I a la primera que facis res estrany, te’n penediràs!

—I què vols que faci, jo d’estrany? —es queixa en Katori.

—Ah, sí! —diu en Lutum, que sap de què va el tema— No li agrada que li mirin els pits!

Els ulls de la Sil surten de les seves òrbites.

—NEN! Però què coi dius! Això t’ho has inventat!

—Així doncs, t’agrada? —pregunta en Katori, que no entén res de res.

—NO! Clar que no! —torna a cridar, desesperada.

—Veus com no t’agrada? —apunta en Lutum.

—Però voleu fer el favor de deixar de parlar dels meus pits? —crida, centrant l’atenció de la mirada de tothom— Jo parlava de que ens vulgui robar!

—Quina mania! —es queixa l’acusat— Jo no vull robar-vos! Jo l’únic que vull és trobar un dels portadors, per a arreglar un compte pendent! No us penseu que em ve de gust, anar amb vosaltres! Jo sempre vaig sol!

—Jo també anava sola fins fa dos dies! —li replica— I no em calia l’ajut d’una parella d’obtusos com vosaltres!

—Ei, jo també vivia sol! —diu Lutum, content— Podem anar sols tots junts, ara!

En Katori i la Sil es miren mútuament, en sentir l’absurditat de Lutum, però decideixen deixar-ho córrer i no dir res més.

—En fi! —parla ella finalment— Així doncs, ja que ens acompanyaràs a partir d’ara, al menys ens pots explicar el que saps dels anells, no? Abans has reconegut el seu Lil-rab, i dius que busques un portador. Què en saps, de la llegenda?

—Llegenda? —somriu ell, irònic— No en té res, de llegenda. La història dels anells de Lokituk és tant real com que ara vosaltres dos sou Portadors! Els seus poders són extraordinaris! I com més temps passa, i més domini es té sobre ells, aquests incrementen. En tota la meva vida només havia conegut a un portador… fins avui.

—Uooo! —exclama Lutum, emocionat— Si? I quin poder tenia?

—Era el portador del Ki-Rab. —diu, seriós.

—L’anell de la terra… —murmura la Sil.

—Sí, exacte. —continua ell— Ni tan sols sé el seu nom, però mai oblidaré la seva cara. El seu poder és extraordinari, i els seus efectes devastadors.

Mentre parla, una imatge que sempre l’ha turmentat, torna a la seva ment. Una imatge que de fet, mai l’ha abandonat. En ella, un gran temple, magnífic i esplendorós en la seva època daurada, apareix reduït a ruïnes i cendres. Columnes de dens fum negre sorgeixen de múltiples punts de la muntanya de runes, i la pudor a carn cremada és tant intensa, que fins i tot ara li arriba la flaire recordant el moment.

—És d’ell, que vols venjar-te? —pregunta Lutum

—Sí, exacte. Després del nostre primer encontre vaig quedar molt malferit. De fet, ningú es pensava que sobrevisqués. Però no va ser així. La meva set de venjança va curar-me les ferides, i sense res més que un record de la seva cara, i una difosa informació sobre l’origen del seu poder, l’he estat buscant des d’aquell dia.

—Però pensa que nosaltres gairebé no en sabem res, dels altres portadors. —explica Sil— Tan sols estem investigant l’origen dels anells, i és per això que ara ens dirigim a les Illes Sedem. Anem a parlar amb un doctor, en busca d’informació. No és segur que trobem a l’home que busques.

—Això tan se val. —diu Katori— D’alguna forma estranya, els anells de Lokituk s’atrauen. Sempre ha estat així. I sinó em creieu, mireu-vos a vosaltres dos. No és molta casualitat, que un noi que vivia sol a les Oratam, s’hagi trobat amb una nena consentida de Metròpoli Nord? I encara més casualitat, que els dos siguin Portadors?

—Eh! Què vol dir, això de noieta consentida!? Però ara que ho dius, si que és molta casualitat… —diu la Sil, mirant fixament el seu anell, mentre el fa girar— O sigui, que d’alguna forma, estan connectats entre ells?

—Això no ho sé pas, però del que estic segur, és que si em mantinc a prop vostre, abans o després trobaré l’home que busco. La resta no m’importa.

—Molt bé! —diu Lutum somrient, aixecant-se de la taula— Així doncs, a partir d’ara serem tres! Celebrem-ho! Demanem més fideus!

—Que vagi amb vosaltres no vol dir que em vingui de gust. —diu secament Katori, aixecant-se— Em retiro a descansar a la meva habitació. Demà, tan bon punt sortiu ja seré llest per la partida.

—Jo tampoc no tinc cap mena d’interès per a celebrar res amb aquest lladre! —diu la Sil, posant-se de peu, i marxant del local— Vaig a fer una llista de tot el que haurem de comprar demà, i buscaré mapes per establir el camí, ja que avui ens hem quedat sense.

I d’aquesta forma, Lutum es queda sol a la taula, mentre els seus dos companys marxen un per cada costat. Tot i que passa per uns segons d’incertesa, en els quals es pregunta internament perquè no ha quallat del tot la seva proposta de celebració, s’adona que encara queda menjar sobre la taula que han deixat els dos, i amb un ràpid moviment s’assenta de nou, i arreplegant tots els bols cap a ell, es llença damunt les restes.

La nit a fora és fosca i freda, i la Sil es penedeix de l’atac d’orgull que l’ha fet sortir del local. Després de tot, encara no ha pogut comprar roba d’hivern, i sap que haurà de tornar a entrar per a demanar una habitació on passar la nit. Però decideix esperar-se una estona fora, perquè si torna a entrar ara quedaria molt ridícula.

Seient a les escales de l’entrada del local, es distreu observant el cel. Les estrelles, de diverses mides i intensitats, plaguen el cel. Quan vivia a Metròpoli Nord, mai s’hauria imaginat que n’hi havia tantes. I és que les llums de la gran ciutat, fan que tan sols es pugui veure una petita part dels astres del firmament. Va ser al iniciar la seva aventura quan, passant les nits dins del tot terreny, va descobrir que en realitat n’hi havia tantes. La primera nit, fins i tot, li va costar dormir-se per la llum que desprenien, però a mesura que passaven els dies va anar descobrint la màgia de dormir sota un cel estrellat.

—Ep! —la sorpren en Lutum, darrera seu— Suposo que voldràs dormir dins, no?

—Ah, hola! No t’havia sentit arribar! Sí, sí, clar que dormiré dins. Però he sortit una estona per veure el cel.

En Lutum seu a l’escala, al seu costat.

—Oi que és maco? Jo alguna nit he intentat comptar les estrelles, però sempre m’he adormit abans d’acabar!

—Escolta, Lutum, ja confies en el Katori? Pensa que no tothom té tant bona fe com tu, en aquest món! Hi ha moltes persones que no tindrien cap problema en robar-nos, traicionar-nos o fins i tot matar-nos, a canvi de diners.

—Ah, no et preocupis pas! És bona persona, n’estic segur! —diu traient-li importància.

—Bé, tu sabràs el que et fas! Després de tot, si hem pogut sobreviure l’atac d’aquell avió, suposo que ja no pot ser pitjor.

—Sí… no entenc perquè ens ha atacat! —diu en Lutum, pensatiu— És el primer cop que et passa? No tens enemics, potser?

—Jo, enemics? Què caram he de tenir enemics! Però si sóc una noia de ciutat normal i corrent! Això tu, que sempre et fots en problemes! O potser buscaven al teu pare, que dius que està buscat pel govern!

—Ah, però a mi no m’ha atacat mai ningú! És el primer cop que veia un avió!

—Doncs estem arreglats! D’una banda, algú ens ataca amb un avió de guerra, i d’altra, una mena de ninja samurai, se’ns ajunta, dient que vol venjar-se de no se sap qui! Això és de boigs!

—Potser tot està relacionat amb els anells, com diu en Katori. —murmura en Lutum— Potser si, que els anells s’atrauen entre ells. I si el pilot de l’avió també era un dels Portadors?

—Oh, no ho crec pas! Segurament hauria utilitzat els seus poders per sortir de l’avió abans de l’explosió. A més a més, l’avió tenia una mena de logotip, recordes? Un cercle vermell amb una “V” de color blanc al centre, recordes?

—Uhmm… doncs no m’hi he fixat!

—Doncs sí… és com si formés part d’un exèrcit, o un grup armat, que s’identifica amb aquest símbol. O al menys donava aquesta impressió…

—Així doncs, vindran més avions d’aquests?

—Bé, si realment formava part d’un grup, dependria de si ha donat noticies als altres.

—Què vols dir? Com pot avisar als altres?

—Aquests avions tenen una ràdio…. una mena d’aparell que et permet connectar-te amb més avions, o altres llocs. Si abans d’estavellar-se ha pogut avisar dient que ens havia trobat, no tardaran en apareixer reforços. Tot i així, no crec que hagi avisat a ningú… segurament pensava que podria ell sol… fins que l’has fet caure! A més a més, encara que ho hagués fet, encara haurien de venir, i de trobar-nos… i demà al matí, a primera hora ja haurem marxat d’aquí!

—Sí, és veritat! —diu content— Ja tinc ganes de veure les illes Sedem! Com hi anirem? Nedant?

—Però que dius, capsigrany!! Com vols anar nedant?? Estan molt lluny! Anirem en vaixell!

—Ostres, que bé! Mai he anat en vaixell! El pare sempre em deia que és una mena de barca de riu, però mooolt grossa!

—Sí, bé… podriem dir-ho així… —diu la Sil, davant d’aquella excessiva simplificació.

—I on està el vaixell aquest?

—A Ciutat Baixa! Allà hi ha un dels ports més importants de la costa. Cada dia arriben i marxen vaixells a totes parts de la Península Beri, i fins i tot alguns més enllà!!

—Ostreees! —exclama ell, il·lusionat per veure totes aquestes coses noves— I en buscarem un que vagi a les Illes Sedem?

—Exacte… això farem… —diu la Sil, que s’ha ajupit arraulida, abraçant-se els genolls, intentant fer-se passar el fred.

—Bé, doncs serà millor que anem a descansar, no? —diu veient que ella comença a tremolar de fred

—Sí, sí… —diu aixecant-se, encarcarada— Ara demanaré una habitació, i em posaré al llit fins que…

—No queden habitacions, ja! —diu tant tranquil en Lutum, anant cap a l’entrada.

La Sil es queda paralitzada pel fred i la noticia, i lentament el mira de reüll.

—Que què? —s’atreveix a preguntar.

—Que no en queden! Estan totes reservades! Però tranquil·la! He parlat amb en Katori, i ens deixa dormir a la seva!

Però aquesta noticia no la tranquil·litza pas, sinó tot al contrari.

—Però tu estàs boig? Com vols dormir amb aquell psicòpata!? No veus que ens robarà, o que ens pot matar, a la nit? Ja has vist com lluita!

—Ahh, no et preocupis! És bona gent! Segur que no et mira els pits! —diu obrint la porta del local, que deixa escapar tant la llum com els sorolls de l’interior.

—Argh!! Vols deixar ja aquesta fixació que tens amb els meus pits!? Deixa de dir-ho ja! —crida perseguint-lo cap a dins.

Una mirada rabiosa observa des d’un carreró no gaire llunyà com els dos companys entren dins del local, i la porta es tanca, enfosquint i silenciant de nou el carrer. No només sap on són, sinó que també sap on es dirigeixen.

Gràcies a aquesta informació, el seu superior passarà per alt que torni al quarter general sense l’avió amb el qual ha marxat.