I en poc menys d’un segon, tot canvia.

Canvia tant, i de forma tant veloç, que cal analitzar els moviments de tots els implicats, un a un, considerant tant còpies com originals, persones i objectes.

D’una banda, la Sil, nerviosa en veure que la porta de l’entrada s’obre, trenca la connexió entre ella i la seva còpia, avortant d’aquesta forma el poder de duplicació.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

D’altra banda, l’altre Sil, com a còpia que és, en desaparèixer la font d’energia de poder que la manté, es veu físicament atreta pel cos de la Sil original. Així doncs, ella i katana, convertint-se en una taca borrosa, similar a com es podria veure una fletxa disparada per un arc, travessen a una velocitat espasmosa el corredor, per travessar els barrots, inserint-se dins del cos original.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

La katana, apart del ràpid recorregut a través de la galeria, no travessa els barrots, com la còpia de la Sil, sinó que picant amb el travesser, salta pel sostre de la cel·la.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

Els dos guardians, parlant distretament entre ells, giren el pom de la porta i la obren, ignorant tot l’escàndol de l’interior.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

La Sil original, penetrada per la seva còpia, sent una fiblada per tot el cos que la sacseja i la fa saltar a l’aire, i sobrevolant la cel·la, per on ja hi volta la katana.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

En Katori, fens ús dels seus extraordinaris reflexes, salta en veure la seva katana volant per la cel·la, per ocultar-la de la vista dels soldats. En el transitat sostre de la cel·la, s’hi troba apart del seu sable, una Sil projectada per l’impuls d’haver absorbit la seva còpia.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

Els dos soldats obren la porta, despreocupats, i entren a l’interior, sense deixar de xerrar, dirigint-se a la taula. Un d’ells dona un cop d’ull a la cel·la i veu com el jove samurai i la noia s’abracen damunt del llit, i com l’altre presoner s’ho mira encuriosit.

—Oh, per favor! —es queixa el soldat, amb cara de fàstic— Podríeu fer-ho en un altre lloc, no? I a sobre l’altre s’ho mira! Pervertits!

—Ah, deixa’ls estar! —diu l’altre, obrint un calaix de la taula, del qual treu uns documents, que firma— Nosaltres ja hem acabat la guardia. No és el nostre problema. A més, per quatre dies que els hi queden, que els aprofitin!

—Aquest jovent d’avui en dia no té vergonya! —diu indignat, firmant els mateixos documents.— Apa, adeu!

Els dos soldats giren cua i marxen per on han vingut, tancant la porta al seu darrera. Per les veus que es poden sentir a través de la porta sembla que saluden als altres dos soldats que els fan el relleu.

Tot torna a estar en silenci a la galeria.

—Katori… —diu la Sil, estirada al llit, sota el samurai, clavant-se la funda de la katana a l’esquena

—Què? —diu ell, mirant de reüll la porta, assegurant-se que els soldats ja no hi són.

—…o surts immediatament de sobre meu, o t’asseguro que agafaré la katana que m’estic clavant a l’esquena, i te la faré menjar sense funda. —amenaça.

—Perdona, jo no tinc la culpa que t’hagis posat al mig del recorregut entre la meva katana i jo! La cel·la és molt gran per a tots! Necessitaves el sostre, justament?

—Que surtis del damunt! —diu ella, empenyent-lo, i fent-lo caure del llit al terra.

—Ostres! Quantes coses que han passat amb un moment! —diu en Lutum, somrient.

—I tu què? —li retreuen els dos, a la vegada— Només t’ho has mirat! Podries haver ajudat!

—Ahhh! No us preocupeu! Si ho heu fet molt i molt bé! —diu rient— Tot i que no he acabat d’entendre de què parlaven els soldats, de vosaltres. Què vol dir que sou uns pervertits?

—Deixa-ho correr! —criden els dos, avergonyits.

—Bé, a veure… —diu en Katori, agafant la katana amb un somriure perillosament dolç— …centrem-nos en el que toca… marxem d’aquí!

De sobte, sense que els seus companys ni tan sols hagin pogut veure com, la desenfunda i esgrimeix una forma a l’aire, abans de tornar-la a enfundar.

—Senyors… la sortida… és oberta! —i dient això, agafa un dels barrots, i l’estira cap a ell, separant-lo completament de la porta.

—Has tallat els barrots! Ostres! —diu en Lutum, agafant-ne un altre i traient-lo de la porta, emocionat— Ostres, ostres! Has vist? Estan tots tallats! Moltes felicitats Katori! Ho has fet molt bé!

—Un poder excepcional… —murmura Sil, intentant fer un compliment.

Poc a poc, els tres surten de la cel·la a través del la porta, per on han tret els barrots.

—Molt bé, i ara què fem? —diu en Lutum— Hem de marxar discretament, no? Però com ho podem fer?

—Molt fàcil… —diu la Sil— Tinc un pla!

—Jo en tinc un altre… —diu en Katori— El meu és millor, segur!

—No, no! El meu és millor! —es queixa la Sil— I tu no manes, aquí! Només ets un acoblat!

—Acoblat? Aquí la única que té ganes d’acoblar-se ets tu! Ja van dos cops que te’m llences al damunt!

—Jo? —xiscla ella, indignada— Aquí l’únic cap calent ets tu, que fins i tot el cabell t’ha quedat vermell! Samurai cremat!

—El meu cabell sempre ha estat vermell! El que passa és que ets massa curta de mires com per entendre-ho! —crida ell.

Els dos soldats que fan guardia a la porta estan avorrits mirant les musaranyes, esperant que arribi l’hora del relleu, quan de sobte, senten crits a l’interior.

Ràpidament, obren la porta i entren dins la galeria, per veure com dos dels presoners, que no estan a la cel·la, sinó just davant seu, es discuteixen violentament.

—Ep! —senten els dos soldats, a la seva dreta.

Al girar-se, veuen al tercer presoner, que evidentment tampoc és a la cel·la, sinó al seu costat, que els saluda amb la mà tot somrient. A continuació, perden el coneixement. Els dos protagonistes de la discussió la posposen en el moment en el que veuen com Lutum, amb una ràfega d’aire, ha rebotit els dos soldats contra la paret, deixant-los fora de combat.

—Aha! —diu Katori— tal com tenia planejat!

La mirada d’incredulitat de la Sil és descarada.

—Sí, segur.

En Lutum treu el cap per la porta i dona un cop d’ull a l’exterior. No hi ha ningú en el corredor.

—Molt bé, tenim fins al proper canvi de guardia. —diu Katori— Això ens dona unes tres hores. Hem de sortir d’aquí i trobar un vaixell on ocultar-nos fins que salpi.

—Sí, i hem de recuperar el Transportador!

Els dos el miren amb cara de pocs amics.

—Bé, i com marxem? —pregunta la Sil— Anem fins la sortida vigilant en cada corredor?

—Ah, no caldrà… conec una drecera! —diu en Katori somrient, mentre es mira la seva katana.

Fora, la nit és fosca i tranquil·la. Tret de l’accident del mercat al migdia, la resta del dia ha estat normal. Els comerciants han carregat els seus vaixells, i els han preparat per sortir a primera hora del matí. Després, un cop han deixat la feina feta, han anat a dormir, o a emborratxar-se a algun dels moltíssims bars i locals del port, ara plens de gom a gom.

És per això que els carrers estan buits, i ningú no veu com en una de les parets de pedra de l’edifici de la presó, s’obre una entrada, fins al moment invisible. Un quadrat perfecte es dibuixa al mur, i a continuació cedeix en bloc, tal i com si fos una gran porta que s’estigués obrint. I llavors, de la petita obertura, surt el cap de la Sil, que mira a dreta i esquerra.

—Ok, no hi ha perill! —xiuxiueja.

La porta segueix obrint-se pesadament, i la noia surt del tot, carregant la motxilla. Un cop més, s’assegura que no hi ha ningú.

—Perfecte, està tot buit. Ja podeu sortir.

Els dos nois, també amb motxilles, surten per la mateixa porta que ho ha fet la Sil, i a continuació, en Lutum tanca la porta amb una intensa ràfega d’aire, que desplaça el petit mur fins que torna a encaixar amb la resta de la paret.

—Ostres Katori… si que talla, aquesta espasa teva, eh? Has obert dues portes en dos murs com si res!

—L’art de la katana és molt més que no pas tallar coses… has de percebre l’esperit del teu objectiu! —diu transcendental, el samurai.

—Sí, sí… però talles molt, eh? —resumeix ell.

—Bé nois! —diu ella— Ara el que hem de fer és aprofitar que tothom dorm o beu, per a trobar un vaixell que vagi a les Illes Sedem, i colar-nos-hi. Un cop hi estiguem amagats, ja podrem descansar fins arribar al nostre destí!

—Sí! —diu en Katori.

—No! —diu en Lutum.

—No? —diuen la Sil i en Katori.

—No! —repeteix en Lutum— Primer hem de recuperar el Transportador!

—Oh, vinga, Lutum! Deus fer broma, no? Però si només és un trasto!

—No, no! Ho dic de debò! Hem arribat aquí gràcies a ell, i a més va salvar a tot el seu poble, fa cinc anys! No podem deixar-lo en un contenidor de brossa!

—Lutum… no veus que no podem colar-nos en un vaixell amb aquest trasto? —diu ella— Entrar nosaltres és senzill, però com vols fer entrar i ocultar aquell monstre?

—Ja el mouré jo! El puc aixecar i ocultar-lo en un d’aquests vaixells! Són molt grans!

—Estàs ben sonat… —murmura en Katori.

—Doncs jo sense el Transportador no vaig enlloc. Si cal me’l torno a emportar al poble.

—Oh, quina conversa més estúpida! —diu la Sil— Molt bé, molt bé! D’acord doncs! Que sigui així. Anirem a buscar aquella màquina de matar, taüt amb rodes, i ja veurem què fem!

—Visca, visca! —crida en Lutum, content— Moltes gràcies! Ja veureu que bé ens ho passarem a Illes Sedem fent-lo servir.

—Tu tens molta fe, eh? —comenta ella.

Vigilant abans de girar cada carrer, i desplaçant-se el més discretament possible, es dirigeixen ràpidament a la zona del mercat, al passeig marítim. Al contrari que aquest matí, ja no està ple de tendes i clients. Ara és buit i silenciós. Tan sols se sent el balanceig dels vaixells, amb el seu característic cruixit de fusta. Ni tan sols sembla el mateix lloc.

I recorrent el mateix camí que fa unes hores han fet, rebentant tendes i esquivant peatons, es dirigeixen carrer avall, on hi ha l’església on per poc acaben el viatge i l’aventura.

—No hi és! —crida en Lutum, desesperat, senyalant la zona on hi havia el container— No hi és! El contenidor de brossa!

—Shhhht! —fa la Sil— No cridis, que ens sentiran!

—Però és que no hi ha el Transportador!

—Bé, és clar… —afegeix Katori— Era el contenidor de les brosses… segurament el buiden cada dia. Era d’esperar.

—I on el buiden?

—Ni idea… segurament en algun vaixell d’escombriaires. Però no pretendràs que busquem en tots els vaixells del port fins que el trobem, no?

—Sí! —diu content— Bona idea!

—Ah, no! —es nega la Sil— Una cosa és perdre unes hores precioses perquè t’has encantat amb aquell tros de ferralla, però l’altre és perdre el vaixell cap a les Illes Sedem! Em nego!

—Doncs jo em quedo! —diu tossut en Lutum

—Molt bé, a veure… —posa pau en Katori— Fem una cosa… ens separarem i cada un de nosaltres buscarà tant un vaixell que vagi a Illes Sedem, com el vaixell escombriaire.

En aquell moment, les campanes de l’església comencen a sonar. Tots miren el gran rellotge del campanar.

—Ara són les dotze en punt. Així doncs, quedem a les dues aquí mateix. Ens quedarà poc menys d’una hora per embarcar, abans que ens trobin a faltar. Si hem trobat el Transportador, ens l’enduem, i sinó, marxem.

—Ah, no! —es nega la Sil— Em nego a anar sola per aquest lloc! Sóc una noia fràgil i delicada, jo! No ho veieu, caps de suro?

En Katori sospira, esgotat.

—Molt bé, molt bé… que ella es quedi per aquí, vigilant les motxilles, i nosaltres dos buscarem el vehicle. —diu mirant al seu voltant— Mira, pots amagar-te en aquell portal, amb l’equipatge!

—D’acord! Però no feu tard eh? A les dues aquí!

—Molt bé! —diu en Lutum, content— Fins ara!

I agafant impuls com sempre, desapareix de la vista dels altres dos, carrer amunt, on comencen les drassanes.

—Vols dir que el trobarà? —pregunta la Sil.

—No m’estranyaria. És més llest del que sembla.

Tant ràpidament com ha vingut, en Lutum torna a apareixer al costat dels seus companys, esbufegant.

—Katori, perquè siguin les dues, quina agulla ha d’estar senyalant el dos? La gran o la petita? Es que sempre em faig un embolic!

—Com? —diu en Katori, al·lucinat.

—El rellotge! —diu en Lutum, saltant— Com sabré que són les dos?

—La petita al dos, i la gran al dotze —diu en Katori, mentre una gota de suor freda li rellisca pel front.

—Gràcies! —diu content— Fins ara!

I un cop més, agafant impuls desapareix carrer enllà, mentre els altres dos l’observen, esfereits.

—Vols dir que el trobarà? —repeteix la Sil.

—No.