La Sil i en Katori han deixat les motxilles en el racó d’un portal fosc i discret.

—Molt bé —diu ell— Ara espera’t aquí i no et posis en complicacions, entesos? Estira’t una estona i aprofita per descansar. Però sobretot no en posis en complicacions.

—Però qui t’has cregut que sóc? Jo no em poso mai, en complicacions! Sou vosaltres, que m’hi poseu!

—Com vulguis… —diu allunyant-se del portal— Però no et moguis d’aquí! Apa, fins ara!

La Sil veu com en Katori s’allunya ràpidament, en direcció a les drassanes, àgil i silenciós.

I de nou… se sent sola.

Feia dies que no la tornava a envair aquesta estranya sensació que l’havia acompanyat tot el viatge fins a trobar en Lutum. Havia iniciat la recerca sense que ningú l’ajudés, i tot i que s’enganyava a ella mateixa pensant que ho podia fer sola, no era així.

Des que havia trobat a en Lutum que, tot i les baralles i discussions, s’havia omplert el buit que l’acompanyava des de l’inici. O per ser més exactes, des de tota la vida. Ella sempre havia estat una noia molt independent, fins i tot abans de trobar aquell anell.

L’orgull i la seva necessitat de semblar forta sempre havien fet que s’acabés quedant sola. A l’escola, era la nena excessivament llesta que sabia sempre totes les respostes. I no tan sols això, sinó que també era la que més èxit tenia amb els nois. Dos qualitats que l’haurien hagut de fer popular, l’havien aïllat de la resta dels seus companys.

Les noies no en volien saber res, perquè la veien com la competència que els robava els nois. I aquests, alguns perquè la consideraven fora del seu abast, i alguns perquè la veien massa petulant, també la deixaven de banda. Tan sols s’havien acostat a ella els més pedants i presumptuosos, que lluny de voler conèixer-la, tan sols volien estar amb ella, per a quedar millor en la seva escala de popularitat.

Aquests varen ser tan sols alguns dels motius que la van fer decidir abandonar els estudis tan aviat com li fos possible. No hi estava a gust, a l’institut. I a la vegada, això implicava que tampoc tingués amics fora d’aquest.

Mentre que els altres nois i noies quedaven per trobar-se després de les classes, per anar a prendre alguna cosa, o per xerrar, a ella mai la convidaven, perquè no tenia cap grup proper. Un cercle viciós, que com un peix que es menja la cua, feia que a mesura que passaven els anys, es sentis més aïllada, i tingués menys ganes de sentir-se part d’un grup.

A casa tampoc era gaire diferent. Filla única, sense ningú amb qui relacionar-se a casa, tret dels seus pares i la mainadera, amb la qui passava més estona. I és que tant el seu pare com la seva mare, dedicaven més hores al negoci familiar, que a la familia en sí. Antiquaris els dos, la seva feina sempre els havia captivat. Conèixer la antropologia, la cultura, o la història antiga, els captivava mes que la història de la seva filla. Tot i que se l’estimaven molt, la seva comunicació deixava molt a desitjar. Es limitaven a parlar de temes genèrics, sense arribar a conèixer a la solitària Sil que hi havia sota la carcassa d’una adolescent a la que no li agradava anar a l’institut.

I per aquesta mateixa falta de comunicació, quan va trobar l’anell, tampoc no els hi va explicar res dels poders que venien amb ell. En un principi els seu pare es va estranyar que no se’l pogués treure, però al cap d’uns dies es anar oblidant del tema.

Per això va començar la seva recerca sola. Tant en la investigació a la biblioteca, com en la investigació viatjant per tota la península. Sempre sola.

Fins feia quatre dies.

En Lutum ni tan sols s’havia plantejat com era ella. De fet, tan li donava que fos lletja, guapa, tonta o llesta. Això era perquè no tenia referents ni prejudicis. En Lutum era pur, i havia decidit acompanyar-la, deixant tot el que tenia, que si bé tan sols era un petit refugi, també és cert que era la seva llar.

I després en Katori. Un curiós personatge que semblava tenir una ànima tant solitària com la seva, i que la semblança de caràcter geniüt, feia que es discutissin més que parlaven.

Ara però, tot això la fa sentir dins d’un grup. I li agrada. I ho està descobrint en aquests instants, mentre assentada damunt de les motxilles, en aquell portal fosc, es torna a sentir tan sola com s’havia sentit tota la vida, sense saber-ho.

El soroll metàl·lic d’un carretó travessant el carrer la fa tornar en si, i s’arreplega encara més en la foscor. Sembla ser que algú s’apropa on és ella. En un moment donat, el soroll s’atura, i sent un xiulet greu i melòdic, que es repeteix diverses vegades. Aguditza la oïda, però no sent res.

Una estona després, torna a començar el soroll metàl·lic, apropant-se de nou, pràcticament fins on és ella. Allà, es torna a aturar, i de nou, torna el xiulet. Però aquest cop té resposta, des d’un dels vaixells.

—Bona nit! —diu la veu des de l’embarcació.

—Bona nit, company! Kili, per fer passar el fred i la son de la guardia? —pregunta l’home del carretó.

—Que en siguin dues! —diu la veu del vaixell.

La Sil, encuriosida, treu el cap a través del portal i veu com l’home que porta el carretó col·loca dues ampolles en una cistella que eleva amb un llarg pal, semblant a una canya de pescar. L’home del vaixell les agafa, i hi deixa unes monedes a canvi.

En Nolak és el venedor de Kili, un licor que només es pot trobar a Ciutat Baixa, que apart d’emborratxar-te, et treu la són i el fred, i fa més suportables les llargues guardies solitàries de la nit. Els mariners ja reconeixen el seu xiulet, i aquells qui estan interessats en comprar-n’hi treuen el cap per la coberta quan el senten passar.

—Moltes gràcies! —contesta el venedor— Espero que vagi bé el viatge, i que arribeu a bon port!

—Ah, gràcies! Crec que aquest viatge serà força tranquil! El capità vol anar a les Sedem, a vendre tot el peix i les espècies. Serà un passeig!

—Així ho espero! Bona nit, company! —diu el venedor allunyant-se mentre torna a fer sonar el xiulet.

—Bona nit! —diu l’home, tornant a coberta.

Del curt diàleg que ha sentit la Sil, s’ha quedat amb la idea que el vaixell que està just davant seu, on s’han separat tots tres, va a les Illes Sedem. Això la tranquil·litza, ja que ara sap que encara que els seus amics es demorin, tenen el vaixell just al davant.

Més tranquil·la, s’estira damunt les motxilles i intenta relaxar-se. Però ha passat per masses coses aquell dia, i està completament desvetllada.

Potser podria aprofitar que té el vaixell tant a prop, per a donar-hi un cop d’ull. Després de tot, està just davant del punt de trobada, i té dues hores per endavant.

Sense saber com ni perquè, es troba traient el cap pel portal, i mirant a banda i banda. No hi ha ningú, i discretament, sense fer soroll, travessa el carrer de puntetes. Tant de puntetes va, que rellisca amb una llamborda, i s’estampa contra el terra silenciosament, donant-se un cop al dit petit del peu, que tot i que li provoca un mal horrorós, s’empassa el crit d’agonia mentre les llàgrimes li cauen galtes avall. S’aixeca, i continua el camí sense anar de puntetes, però sí una mica coixa.

Finalment arriba sota el vaixell. Com que no hi ha la passarel·la col·locada, la única opció que li queda disponible és la de pujar per l’amarra. Així que es dirigeix a la gruixuda corda, i tot abraçant-la, estirant-s’hi al damunt, comença a escalar, arronsant-se i estirant-se com si fos un cuquet. Quan arriba just a la meitat, perd sensiblement l’equilibri, i caient cap a un cantó, queda per sota la corda, passant a veure-ho tot del revés.

Just en aquell moment, un grup de rates nocturnes, amb ganes de farra, decideixen anar a investigar a les brosses de la ciutat, i opten per abandonar el vaixell a través de la mateixa corda per on circula la Sil.

Quan aquesta veu que les petites passes que passen per damunt dels seus braços i cames amb els que abraça la corda, són dels petits rosegadors, que travessen amb força més agilitat que ella par damunt l’amarra, fa un xiscle que silencia ella mateixa posant-se les mans a la boca.

Tot i haver afogat el crit d’espant, s’adona que el petit detall d’haver-se deixat anar, fa que es precipiti avall, aguantant-se únicament per les cames, que no suporten l’estrebada, i cedeixen, deixant caure a la seva propietària gràcilment, a les brutes aigües del port.

O al menys això pensa ella mentre cau. Però quan veu que no acaba de caure, s’adona que totes les seves mans s’estan agafant amb força a la corda, de nou. Quan obre els quatre ulls i s’adona compte que s’ha duplicat inconscientment, i que la còpia, agafant-se a la corda i a ella mateixa, ha evitat que caigui a l’aigua, no pot evitar un somriure de satisfacció.

Acte seguit, una Sil escala a l’altre, i quan ja torna a estar fermament agafada a la corda, es fusiona de nou, i poc a poc, acaba de pujar la gruixuda corda fins al final.

Si no fos perquè el mariner que està fent guardia està dormit, roncant profundament, hauria vist perfectament com un cap apareix de sobte per damunt de la coberta, per mirar si hi ha algú.

Després de donar gràcies a que el Kili no compleix la seva funció de mantenir desvetllat al seu consumidor, la Sil, tant silenciosa i àgil com ha estat fins ara, s’agafa a la barana de la coberta i s’impulsa patèticament, mentre aixeca la cama, que no arriba i torna a caure cap avall. Repeteix la operació amb el mateix resultat un parell de cops.

Però per sort, com que es més tossuda que àgil, a la tercera aconsegueix passar el peu per damunt la barana, on s’arrapa com una sangonera. Poc a poc, acaba de fer l’ascensió, i sospira profundament, satisfeta.

Tret de l’atent guardià, que ronca com una marmota, la coberta està totalment buida. Les veles estan plegades, el vaixell es balanceja tímidament, i no se sent ni un soroll. Ara tan sols li cal trobar un lloc on es puguin ocultar els tres tan bon punt sigui l’hora.

Passejant-se amb molt de compte per la coberta, es dirigeix al centre, on hi ha una gran obertura per on entren i surten les mercaderies amb les grans grues de càrrega i descàrrega. Dona un cop d’ull al seu interior. Només veu caixes i més caixes de totes formes, mides i colors, apilades ordenadament i assegurades perquè amb el balanceig del vaixell no caiguin. En una banda, una petita escala de mà per a baixar-hi.

Tot i que en un principi creu que ja ha anat prou lluny, i que amb aquesta informació ja en té suficient, després pensa que si en lloc d’ella hi hagués en Lutum o en Katori, segurament entrarien per a comprovar l’interior, o per buscar un racó discret on passar tot el viatge. Així doncs, reunint forces, decideix baixar al magatzem.

Assegurant cada pas que dona, graó a graó, vigilant no relliscar, baixa l’escala que la condueix a l’interior del vaixell. Tal i com havia vist des de dalt, el dipòsit és ple de mercaderies. Passejant-se pels corredors de caixes, busca algun espai on puguin passar desapercebuts. I no triga gaire en trobar-lo.

En una de les parets del fons del magatzem, hi ha un grup de contenidors metàl·lics, d’obertura lateral, buits. Estan apilats de dos en dos, i sembla ser que no els hi ha calgut. Segons havia dit el mariner, ja es dirigien a les Illes Sedem a vendre totes les mercaderies, o sigui que segurament ja no els hi caldria utilitzar-los, en aquell viatge.

Una vegada ha localitzat el seu objectiu, decideix que ja ha fet prou. Ara cal tornar a les motxilles i esperar als altres. Tan bon punt arribin els hi podrà tirar per la cara que ella sola ha trobat un el vaixell i el lloc perfectes per arribar a les Illes Sedem tranquilament. I és per això, que gira cua, i desfent el camí que ha fet, torna cap a l’escala del magatzem, per pujar a la coberta.

Però sense saber com, sembla que les caixes han canviat de lloc, i cap d’elles està al mateix lloc on era feia uns minuts, quan havia passat per primer cop. De fet, han canviat tant, que té tantes dificultats per trobar el camí de tornada, com per acceptar que està perduda.

—Oh, va Sil! No pot ser! —es diu a ella mateixa— no et pots perdre aquí dins!!

Durant una bona estona, es troba passejant pel magatzem, i comença a posar-se nerviosa perquè s’aproxima la hora de trobada. Intranquil·la, accelera el pas, per moure’s més ràpid pel laberint de caixes i perdre’s del tot. I és llavors, quan en un dels girs aleatoris entre tots els corredors, el troba.

En un principi no s’ho acaba de creure. Com pot ser que estigui allà? Casualitat? Destí? Com pot haver vingut? Algú li ha portat? I en aquell cas… qui? Però indiferentment de les respostes a totes les preguntes que li passen pel cap, hi ha un fet inqüestionable. Que està allà. Lleig i revolucionari, potent i perillós, híbrid i pur.

El Transportador.

—Però com? Però què? Però qui? —no pot evitar dir la Sil, veient com l’estrany vehicle reposa tranquilament en aquell magatzem.

Potser aquell vaixell és de l’exèrcit, i el vehicle està confiscat? Semblaria el més coherent. Però aquell vaixell no és pas de l’exèrcit, ni de la Corporació. És un comerciant, sense res més que espècies i peix. Mentre tots aquests pensaments passen pel seu cap, s’apropa al vehicle, per comprovar que no està somniant.

Però aquell és l’últim pas que dona, ja que tant bon punt posa el peu al terra, sent un petit soroll mecànic semblant a un mecanisme de politges. Mira al seu peu, i veu dos petits puntets vermells a l’alçada de la ròtula. Són de fet, els dos puntets del raig d’infrarojos que hi havia instal·lat com a equip de seguretat per a protegir el Transportador. I la Sil l’ha activat al posar el peu al mig del raig. A partir d’aquell moment, els fets se succeeixen de forma molt ràpida.

D’una banda, una coral d’altaveus que hi ha escampats per tot el magatzem comencen a sonar, a tot volum, entonant una bonica marxa de circ. Apart, la penombra en la qual es trobava fins ara, desapareix en el moment en que s’encenen tots els llums del magatzem, més un parell de focus dels que s’utilitzen per pescar de nit. Per a rematar-ho, la comporta del magatzem comença a tancar-se de forma automàtica.

La part positiva de tot això, és que gràcies a la llum i el soroll de la porta, la Sil s’adona que no estava tant perduda, sinó que tenia la sortida molt a prop, i comença a correr cap a ella, entrebancant-se un parell de vegades pel camí, i tres cops més pujant les escales. Tot i així, miraculosament, encara té temps de sortir abans que es tanqui la comporta.

Però el panorama que l’espera a l’exterior no és gaire més acollidor. El vaixell està cobert amb llums de tots colors, tal com si fos un arbre de Nadal, i uns grans focus es mouen donant voltes, acompanyats de més altaveus, que sonen tant fort com els del magatzem, anunciant amb una bonica melodia que hi ha un lladre a bord.

Aprofitant el moment de confusió que té el vigilant de guàrdia, que s’ha despertat de sobte, garratibat per tot l’espectacle de so i llum, la Sil corre fins a la proa, pensant en saltar al moll, i amagar-se abans que tots els habitants de Ciutat Baixa es personin davant del vaixell, pensant que és el ball de la festa major.

Però quina és la seva sorpresa en veure que tant en Lutum com en Katori també es dirigeixen en aquells moments al punt de trobada. Normalment, aquesta noticia seria bona, però en aquest cas, perd la seva connotació positiva, considerant que en Lutum ve perseguit per un gran monstre marí, i un grup de soldats persegueix a en Katori, mentre li disparen.

]]> http://www.lokituk.com/CA/capitol-17-los-hallazgos-de-sil/feed/ 0 http://www.lokituk.com/CA/fuera/ http://www.lokituk.com/CA/fuera/#comments Wed, 14 Jan 2009 15:48:37 +0000 admin http://www.lokituk.com/?p=115 I en poc menys d’un segon, tot canvia.

Canvia tant, i de forma tant veloç, que cal analitzar els moviments de tots els implicats, un a un, considerant tant còpies com originals, persones i objectes.

D’una banda, la Sil, nerviosa en veure que la porta de l’entrada s’obre, trenca la connexió entre ella i la seva còpia, avortant d’aquesta forma el poder de duplicació.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

D’altra banda, l’altre Sil, com a còpia que és, en desaparèixer la font d’energia de poder que la manté, es veu físicament atreta pel cos de la Sil original. Així doncs, ella i katana, convertint-se en una taca borrosa, similar a com es podria veure una fletxa disparada per un arc, travessen a una velocitat espasmosa el corredor, per travessar els barrots, inserint-se dins del cos original.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

La katana, apart del ràpid recorregut a través de la galeria, no travessa els barrots, com la còpia de la Sil, sinó que picant amb el travesser, salta pel sostre de la cel·la.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

Els dos guardians, parlant distretament entre ells, giren el pom de la porta i la obren, ignorant tot l’escàndol de l’interior.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

La Sil original, penetrada per la seva còpia, sent una fiblada per tot el cos que la sacseja i la fa saltar a l’aire, i sobrevolant la cel·la, per on ja hi volta la katana.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

En Katori, fens ús dels seus extraordinaris reflexes, salta en veure la seva katana volant per la cel·la, per ocultar-la de la vista dels soldats. En el transitat sostre de la cel·la, s’hi troba apart del seu sable, una Sil projectada per l’impuls d’haver absorbit la seva còpia.

En Lutum s’ho mira, encuriosit.

Els dos soldats obren la porta, despreocupats, i entren a l’interior, sense deixar de xerrar, dirigint-se a la taula. Un d’ells dona un cop d’ull a la cel·la i veu com el jove samurai i la noia s’abracen damunt del llit, i com l’altre presoner s’ho mira encuriosit.

—Oh, per favor! —es queixa el soldat, amb cara de fàstic— Podríeu fer-ho en un altre lloc, no? I a sobre l’altre s’ho mira! Pervertits!

—Ah, deixa’ls estar! —diu l’altre, obrint un calaix de la taula, del qual treu uns documents, que firma— Nosaltres ja hem acabat la guardia. No és el nostre problema. A més, per quatre dies que els hi queden, que els aprofitin!

—Aquest jovent d’avui en dia no té vergonya! —diu indignat, firmant els mateixos documents.— Apa, adeu!

Els dos soldats giren cua i marxen per on han vingut, tancant la porta al seu darrera. Per les veus que es poden sentir a través de la porta sembla que saluden als altres dos soldats que els fan el relleu.

Tot torna a estar en silenci a la galeria.

—Katori… —diu la Sil, estirada al llit, sota el samurai, clavant-se la funda de la katana a l’esquena

—Què? —diu ell, mirant de reüll la porta, assegurant-se que els soldats ja no hi són.

—…o surts immediatament de sobre meu, o t’asseguro que agafaré la katana que m’estic clavant a l’esquena, i te la faré menjar sense funda. —amenaça.

—Perdona, jo no tinc la culpa que t’hagis posat al mig del recorregut entre la meva katana i jo! La cel·la és molt gran per a tots! Necessitaves el sostre, justament?

—Que surtis del damunt! —diu ella, empenyent-lo, i fent-lo caure del llit al terra.

—Ostres! Quantes coses que han passat amb un moment! —diu en Lutum, somrient.

—I tu què? —li retreuen els dos, a la vegada— Només t’ho has mirat! Podries haver ajudat!

—Ahhh! No us preocupeu! Si ho heu fet molt i molt bé! —diu rient— Tot i que no he acabat d’entendre de què parlaven els soldats, de vosaltres. Què vol dir que sou uns pervertits?

—Deixa-ho correr! —criden els dos, avergonyits.

—Bé, a veure… —diu en Katori, agafant la katana amb un somriure perillosament dolç— …centrem-nos en el que toca… marxem d’aquí!

De sobte, sense que els seus companys ni tan sols hagin pogut veure com, la desenfunda i esgrimeix una forma a l’aire, abans de tornar-la a enfundar.

—Senyors… la sortida… és oberta! —i dient això, agafa un dels barrots, i l’estira cap a ell, separant-lo completament de la porta.

—Has tallat els barrots! Ostres! —diu en Lutum, agafant-ne un altre i traient-lo de la porta, emocionat— Ostres, ostres! Has vist? Estan tots tallats! Moltes felicitats Katori! Ho has fet molt bé!

—Un poder excepcional… —murmura Sil, intentant fer un compliment.

Poc a poc, els tres surten de la cel·la a través del la porta, per on han tret els barrots.

—Molt bé, i ara què fem? —diu en Lutum— Hem de marxar discretament, no? Però com ho podem fer?

—Molt fàcil… —diu la Sil— Tinc un pla!

—Jo en tinc un altre… —diu en Katori— El meu és millor, segur!

—No, no! El meu és millor! —es queixa la Sil— I tu no manes, aquí! Només ets un acoblat!

—Acoblat? Aquí la única que té ganes d’acoblar-se ets tu! Ja van dos cops que te’m llences al damunt!

—Jo? —xiscla ella, indignada— Aquí l’únic cap calent ets tu, que fins i tot el cabell t’ha quedat vermell! Samurai cremat!

—El meu cabell sempre ha estat vermell! El que passa és que ets massa curta de mires com per entendre-ho! —crida ell.

Els dos soldats que fan guardia a la porta estan avorrits mirant les musaranyes, esperant que arribi l’hora del relleu, quan de sobte, senten crits a l’interior.

Ràpidament, obren la porta i entren dins la galeria, per veure com dos dels presoners, que no estan a la cel·la, sinó just davant seu, es discuteixen violentament.

—Ep! —senten els dos soldats, a la seva dreta.

Al girar-se, veuen al tercer presoner, que evidentment tampoc és a la cel·la, sinó al seu costat, que els saluda amb la mà tot somrient. A continuació, perden el coneixement. Els dos protagonistes de la discussió la posposen en el moment en el que veuen com Lutum, amb una ràfega d’aire, ha rebotit els dos soldats contra la paret, deixant-los fora de combat.

—Aha! —diu Katori— tal com tenia planejat!

La mirada d’incredulitat de la Sil és descarada.

—Sí, segur.

En Lutum treu el cap per la porta i dona un cop d’ull a l’exterior. No hi ha ningú en el corredor.

—Molt bé, tenim fins al proper canvi de guardia. —diu Katori— Això ens dona unes tres hores. Hem de sortir d’aquí i trobar un vaixell on ocultar-nos fins que salpi.

—Sí, i hem de recuperar el Transportador!

Els dos el miren amb cara de pocs amics.

—Bé, i com marxem? —pregunta la Sil— Anem fins la sortida vigilant en cada corredor?

—Ah, no caldrà… conec una drecera! —diu en Katori somrient, mentre es mira la seva katana.

Fora, la nit és fosca i tranquil·la. Tret de l’accident del mercat al migdia, la resta del dia ha estat normal. Els comerciants han carregat els seus vaixells, i els han preparat per sortir a primera hora del matí. Després, un cop han deixat la feina feta, han anat a dormir, o a emborratxar-se a algun dels moltíssims bars i locals del port, ara plens de gom a gom.

És per això que els carrers estan buits, i ningú no veu com en una de les parets de pedra de l’edifici de la presó, s’obre una entrada, fins al moment invisible. Un quadrat perfecte es dibuixa al mur, i a continuació cedeix en bloc, tal i com si fos una gran porta que s’estigués obrint. I llavors, de la petita obertura, surt el cap de la Sil, que mira a dreta i esquerra.

—Ok, no hi ha perill! —xiuxiueja.

La porta segueix obrint-se pesadament, i la noia surt del tot, carregant la motxilla. Un cop més, s’assegura que no hi ha ningú.

—Perfecte, està tot buit. Ja podeu sortir.

Els dos nois, també amb motxilles, surten per la mateixa porta que ho ha fet la Sil, i a continuació, en Lutum tanca la porta amb una intensa ràfega d’aire, que desplaça el petit mur fins que torna a encaixar amb la resta de la paret.

—Ostres Katori… si que talla, aquesta espasa teva, eh? Has obert dues portes en dos murs com si res!

—L’art de la katana és molt més que no pas tallar coses… has de percebre l’esperit del teu objectiu! —diu transcendental, el samurai.

—Sí, sí… però talles molt, eh? —resumeix ell.

—Bé nois! —diu ella— Ara el que hem de fer és aprofitar que tothom dorm o beu, per a trobar un vaixell que vagi a les Illes Sedem, i colar-nos-hi. Un cop hi estiguem amagats, ja podrem descansar fins arribar al nostre destí!

—Sí! —diu en Katori.

—No! —diu en Lutum.

—No? —diuen la Sil i en Katori.

—No! —repeteix en Lutum— Primer hem de recuperar el Transportador!

—Oh, vinga, Lutum! Deus fer broma, no? Però si només és un trasto!

—No, no! Ho dic de debò! Hem arribat aquí gràcies a ell, i a més va salvar a tot el seu poble, fa cinc anys! No podem deixar-lo en un contenidor de brossa!

—Lutum… no veus que no podem colar-nos en un vaixell amb aquest trasto? —diu ella— Entrar nosaltres és senzill, però com vols fer entrar i ocultar aquell monstre?

—Ja el mouré jo! El puc aixecar i ocultar-lo en un d’aquests vaixells! Són molt grans!

—Estàs ben sonat… —murmura en Katori.

—Doncs jo sense el Transportador no vaig enlloc. Si cal me’l torno a emportar al poble.

—Oh, quina conversa més estúpida! —diu la Sil— Molt bé, molt bé! D’acord doncs! Que sigui així. Anirem a buscar aquella màquina de matar, taüt amb rodes, i ja veurem què fem!

—Visca, visca! —crida en Lutum, content— Moltes gràcies! Ja veureu que bé ens ho passarem a Illes Sedem fent-lo servir.

—Tu tens molta fe, eh? —comenta ella.

Vigilant abans de girar cada carrer, i desplaçant-se el més discretament possible, es dirigeixen ràpidament a la zona del mercat, al passeig marítim. Al contrari que aquest matí, ja no està ple de tendes i clients. Ara és buit i silenciós. Tan sols se sent el balanceig dels vaixells, amb el seu característic cruixit de fusta. Ni tan sols sembla el mateix lloc.

I recorrent el mateix camí que fa unes hores han fet, rebentant tendes i esquivant peatons, es dirigeixen carrer avall, on hi ha l’església on per poc acaben el viatge i l’aventura.

—No hi és! —crida en Lutum, desesperat, senyalant la zona on hi havia el container— No hi és! El contenidor de brossa!

—Shhhht! —fa la Sil— No cridis, que ens sentiran!

—Però és que no hi ha el Transportador!

—Bé, és clar… —afegeix Katori— Era el contenidor de les brosses… segurament el buiden cada dia. Era d’esperar.

—I on el buiden?

—Ni idea… segurament en algun vaixell d’escombriaires. Però no pretendràs que busquem en tots els vaixells del port fins que el trobem, no?

—Sí! —diu content— Bona idea!

—Ah, no! —es nega la Sil— Una cosa és perdre unes hores precioses perquè t’has encantat amb aquell tros de ferralla, però l’altre és perdre el vaixell cap a les Illes Sedem! Em nego!

—Doncs jo em quedo! —diu tossut en Lutum

—Molt bé, a veure… —posa pau en Katori— Fem una cosa… ens separarem i cada un de nosaltres buscarà tant un vaixell que vagi a Illes Sedem, com el vaixell escombriaire.

En aquell moment, les campanes de l’església comencen a sonar. Tots miren el gran rellotge del campanar.

—Ara són les dotze en punt. Així doncs, quedem a les dues aquí mateix. Ens quedarà poc menys d’una hora per embarcar, abans que ens trobin a faltar. Si hem trobat el Transportador, ens l’enduem, i sinó, marxem.

—Ah, no! —es nega la Sil— Em nego a anar sola per aquest lloc! Sóc una noia fràgil i delicada, jo! No ho veieu, caps de suro?

En Katori sospira, esgotat.

—Molt bé, molt bé… que ella es quedi per aquí, vigilant les motxilles, i nosaltres dos buscarem el vehicle. —diu mirant al seu voltant— Mira, pots amagar-te en aquell portal, amb l’equipatge!

—D’acord! Però no feu tard eh? A les dues aquí!

—Molt bé! —diu en Lutum, content— Fins ara!

I agafant impuls com sempre, desapareix de la vista dels altres dos, carrer amunt, on comencen les drassanes.

—Vols dir que el trobarà? —pregunta la Sil.

—No m’estranyaria. És més llest del que sembla.

Tant ràpidament com ha vingut, en Lutum torna a apareixer al costat dels seus companys, esbufegant.

—Katori, perquè siguin les dues, quina agulla ha d’estar senyalant el dos? La gran o la petita? Es que sempre em faig un embolic!

—Com? —diu en Katori, al·lucinat.

—El rellotge! —diu en Lutum, saltant— Com sabré que són les dos?

—La petita al dos, i la gran al dotze —diu en Katori, mentre una gota de suor freda li rellisca pel front.

—Gràcies! —diu content— Fins ara!

I un cop més, agafant impuls desapareix carrer enllà, mentre els altres dos l’observen, esfereits.

—Vols dir que el trobarà? —repeteix la Sil.

—No.

—No m’ho puc creure! Fa més de sis anys que el govern em busca, i només m’ha calgut passar un dia amb vosaltres per que em capturin… —diu en Katori, en flor de lotus, al terra de la cel·la.

—Ningú t’ha demanat que ens seguissis! —es queixa la Sil, assentada al llit— De fet, jo era totalment contraria a que vinguessis amb nosaltres!

—Ostres, què en deuen haver fet, del Transportador? —es pregunta en Lutum, pujat als barrots.

La presó de Ciutat Baixa és excessivament gran, pel seu nombre d’habitants. Això és així perquè en el moment de la seva construcció, hi havia un gran nombre de pirates per la zona, ja que sabien que hi havia força comerç. Moltes vegades, quan eren capturats, es requeria de força espai per a mantenir tota la tripulació empresonada fins que els traslladaven a una altra banda o els jutjaven.

Però allò eren altres temps. Ara, pràcticament ja no hi ha pirates, i la presó està quasi sempre buida durant tot l’any, menys en contades ocasions, en el que s’hi tanca presos temporalment, esperant el trasllat. Avui és un d’aquests casos. Tan sols una de les vint cel·les de la galeria està ocupada.

—No entenc perquè no hem sortit corrent! —diu en Lutum— Podriem haver marxat, com quan ens va perseguir l’avió!

—No diguis tonteries! —diu la Sil— Tu potser sí que pots correr més que les bales, però jo no! Si haguessim fugit, ens haurien matat a en Katori i a mi!

—Eh, parla per tu, eh? —diu el samurai— Jo podria haver fugit perfectament!

—Ah sí? I perquè no ho has fet, llest?

—Ja ho saps! Perquè vull estar amb vosaltres, aneu on aneu! Així trobaré aquell a qui busco!

—Doncs si tot segueix així de bé, ens hauràs de seguir a l’altre vida, d’aquí poc! —diu ella— Aquesta gent no s’està d’històries! Ja ens varen disparar al bosc, i ara no dubto que ho facin aquí!

—Què vols dir? —pregunta en Katori— Que l’avió que us va atacar també era de la Corporació Vermella?

—La Corporació Vermella? —pregunta la Sil— Què és això?

—Com? Que no ho saps? Però si tothom els coneix!

—Doncs jo no! Fes el favor d’explicar-te!

En Lutum, encuriosit per tota aquella informació, baixa dels barrots i s’assenta al terra, a escoltar.

—La Corporació Vermella és un exercit privat, que treballa pel govern. Son una mena de corsaris, amb una estructura jeràrquica d’exercit professional. El govern els hi dona una sèrie de privilegis a canvi que treballin per ells. S’identifiquen pel seu emblema. Una “V” blanca dins d’un cercle vermell.

—Ostres! Com el senyal de l’avió que ens va atacar! —diu en Lutum, content per haver fet la connexió ell sol.

—Sí exacte. —segueix explicant— Tenen unitats de terra, aigua, i aire, amb bases a tota la península, i un destacament de milers de soldats!

—Ostres! Milers? —es sorpren en Lutum— Això és molta gent! Segurament mai he vist tanta gent junta!

—Sí… la majoria d’ells són soldats, com els que ens han capturat avui. Cada grup de soldats està a les ordres d’un Sergent, que és el que ens ha parlat. Aquests estan per sota els Capitans, que controlen diverses unitats de soldats. I finalment, hi ha els quatre grans Coronels, que governen les quatre grans bases de la Corporació. Tots aquests estan per sota del General, que és el màxim poder.

—M’he perdut! —diu en Lutum, intentant memoritzar tots els rangs de l’estructura.

—Ah, tan se val, això! —diu la Sil— Ara el que ens cal saber, és perquè ens busquen, i perquè ens han intentat matar!

—Potser van darrera el poder dels vostres anells… —diu Katori— Segons tinc entès, en els rangs més alts de la Corporació, hi ha diversos portadors.

—Ah, però això és impossible! Ningú sap que els portem! En Lutum ha viscut aïllat tota la seva vida, i jo tot just fa uns mesos que tinc l’anell. És impossible que sàpiguen res! Potser et seguien a tu!

—Au va! I què més! —s’indigna en Katori— Quan us van atacar al bosc ni tan sols em coneixíeu! El que passa és que segurament et van seguir a tu des del principi! Segur que vas parlar massa sobre els teus poders de multiplicació, i algú de la Corporació et va sentir!

—Eh! I tu com saps que el meu poder és el de la multiplicació? Jo no t’havia dit res! Aha! Això vol dir que tu ja ho sabies, i per tant que tu hi estàs implicat! —diu aixecant-se del llit, assenyalant-lo— Clar! Com no hi havia caigut abans! Tu ets un d’ells!

—Sil… —diu en Lutum

—Tot encaixa! Et vam conèixer just després de l’atac! Qui ens diu que de fet, tu no eres el pilot d’aquell avió?

—Sil…—insisteix en Lutum

—Espera Lutum, que estic desemmascarant al traïdor! Ha, ha! Tu els hi has dit que anàvem a Ciutat Baixa! Ningú més ho sabia!

—Sil…—torna a dir per tercer cop.

—No l’intentis protegir! Ha comès un error, i l’hem atrapat! S’agafa abans un mentider que a un coix! De fet, segur que està aquí per fer-nos parlar més del compte! Ja et deia jo que no et refiessis d’ell! Sinó, com és que sabia que el meu poder és el de la multiplicació, eh?

—Li vaig dir jo. —diu finalment Lutum.

El crit de la Sil ressona per tota la galeria buida, creant un ressò que s’amplifica i es repeteix diverses vegades, totes elles amb tanta fúria i ràbia com el crit original. Fins i tot la porta del final del corredor s’obre, i entren els dos soldats que la custodien, mirant l’interior, comprovant si els presos són al seu lloc.

—I vosaltres què mireu, galifardeus pollosos? —crida ella als dos vigilants— Marxeu immediatament!

Els dos soldats, ignorant les paraules de la Sil, però veient que els tres presoners són a la cel·la, tornen a sortir, i tanquen la porta de nou.

—I tu! —diu amb mirada amenaçadora a Lutum— Tu! Perquè dimoni li vas explicar això, a aquest cap vermell?

—M’ho va preguntar —diu, tranquil.

—Llamps i trons! Es pot saber quan aprendràs a callar la boca, tu?

—Ah, però és que era un secret? —diu sorprès.

—És inútil… no val la pena discutir amb tu… —pensa en veu alta— Bé, tan se val tot! El cas és que ens han capturat, i ara el que interessa és sortir d’aquí! Un cop fora, ja investigarem perquè ens busquen! Vinga, Lutum! Obre les portes!

—Sí! —diu ell, enfocant les mans al pany.

—Espera, espera! —el frena en Katori— No pots fer volar el pany, aquí! Se sentiria massa el soroll! Ja has vist com han entrat, fa un moment. Si cridem l’atenció els tornarem a tenir a tots aquí en uns segons! Hem de ser més discrets!

—Discret? Aquest? —ironitza la Sil— Però tu saps amb qui parles? En Lutum té de discret el que tu tens de simpàtic! Impossible!

—Puc intentar rebentar la paret! —s’emociona en Lutum— Així sortim corrents fins al Transportador, i…

—Veus? —ratifica la Sil.

—No, no, Lutum… ho haurem de fer d’alguna altre forma! —diu en Katori— Hem d’escapar-nos sense cridar l’atenció. Així tindrem temps per trobar un vaixell i sortir d’aquí abans que ens trobin a faltar!

—Aha! Tens raó! —diu ell— Has tingut una bona pensada! Però com podrem sortir sense fer soroll?

—La meva katana… si la pogués aconseguir, podria tallar aquests barrots! —diu, agafant-ne un per mesurar el seu gruix.

—Au va! Com vols tallar aquests barrots amb una espasa? —diu la Sil

—Oooooh! —exclama en Lutum— Sí? De debò? Jo ho vull veure! Sí, sí! On és la katana?

—Quan ens han detingut me l’han confiscat. Però he vist com la guardaven en aquell cofre! —diu assenyalant un gran bagul que hi ha al costat d’una taula, al fons de l’habitació.

—Sí, i també hi ha les motxilles! —afegeix la Sil.

—Molt bé doncs… —diu en Lutum— …intentaré obrir-lo, portar la katana fins aquí per l’aire, i llavors tu talles els barrots!

—Perfecte!

Traient els braços a través dels barrots, enfoca el cofre del fons de l’habitació amb les dues mans. Necessita una petita ràfega d’aire que l’obri suaument. Poc a poc, nota com l’aire del voltant es comença a desplaçar i agafa velocitat. Els tres tenen la mirada fixe al bagul esperant que s’obri màgicament. Però en comptes d’obrir-se, s’enlaira tot ell, surant a l’aire, i de sobte, torna a caure al terra, provocant un espetec que ressona en tota la galeria.

Immediatament entren els dos soldats, amb les armes a les mans. Però al revisar la sala, no veuen res estrany. Tot està igual. El bagul al seu lloc, i els tres presoners dormen a la cel·la. Després de dedicar un parell de noves mirades de comprovació, tornen a sortir, confusos.

—Es pot saber què coi has fet? —murmura la Sil, fent-se la dormida.

—No sé! —diu en Lutum, estirat al terra, mirant de reüll la entrada— Jo només volia obrir la tapa, però s’ha aixecat tot! Deu estar tancat!

—Oh, el que faltava!! —maleeix ella— És que no ens pot anar res bé?

—I no pots obrir-lo, des d’aquí? —pregunta en Katori— Moure l’aire que envolta els mecanismes de tancament, o algo així?

—Uhhhm… doncs no! Però el podria aixecar i rebentar-lo contra una paret. I llavors fer volar la katana fins aquí!

—Sí, exacte! —diu ella— Un pla molt discret i silenciós. Rebentar un cofre contra la paret.

—Ah, clar… faríem massa soroll, no? —s’adona ell.

—Potser podries portar el bagul cap aquí, doncs? —diu en Katori— I llavors intentem obrir-lo… a no ser que tingui clau… llavors no podriem fer res…

—I si el porto aquí i el rebentem, i agafem les coses? Ah… no, espera… això tampoc serveix. Podria fer un remolí, que…

Mentre els dos nois elaboren plans estratègics per a recuperar la katana, la Sil sospira profundament, i s’aixeca del llit.

—Prou! Tan se val! Ja ho faré jo! —es queixa, enfadada— Nois! No serviu per a res! Al final sempre ho he d’arreglar jo…

I davant la mirada atònita dels dos, la Sil s’apropa al la porta, i treu un braç a traves dels barrots.

—Molt bé… i ara silenci, eh? —diu amenaçadorament.

Els nois assenteixen, atemorits de ni tan sols parlar.

La Sil respira profundament, i tanca els ulls. Poc a poc, comença a obrir i tancar el puny que té fora la cel·la. Repeteix el moviment diverses vegades, i finalment, deixa la mà oberta, en posició vertical, i hi concentra tota la força que pot, tal i com si estigués empenyent una paret invisible.

Primer, la seva mà comença a tremolar. Poc a poc, el tremolor es converteix en vibració, i aquest en un fort sacseig. Tant és així, que tant la seva mà com el braç que té fora la cel·la ja són una imatge borrosa.

I una imatge igual de borrosa és la que comença a sorgir de la palma de la seva mà estesa. Primer, per l’efecte del tremolor, tan sols sembla que la mà se li engruixeixi, però a continuació es pot distingir que en realitat és una nova mà, la que li està apareixent al palmell. És simètrica i contraposada a la original. Però el procés segueix, quant d’aquesta mà comença a sorgir un braç, que creix ràpidament; primer fins al nou colze, després fins les espatlles.

En Katori observa amb fascinació com del palmell de la mà de la Sil, li ha nascut un nou braç, que segueix creient.

Primer les espatlles, i després, a la vegada, tant el coll com el pit i el ventre comencen a apareixer. Quan la part de dalt comença a apareixer el borrós cap, a la part de baix ho fa la cintura i les cuixes. Finalment, de forma sincronitzada, el cap acaba la duplicació, en el moment en el que ho fan peus i cames.

Poc a poc, lentament, la còpia deixa de tremolar, i es comença a veure la figura d’una nova Sil, simètrica completament a la primera, amb la mateixa posició; dreta amb un braç estès i la mà en vertical, palmell a palmell amb la seva versió original. Visualment sembla tal i com si la Sil estigués tocant un mirall amb el palmell de la mà. Un mirall que tan sols la reflexa a ella.

Però el miratge i la simetria es trenquen quan els palmells se separen, i les dues Sil passen a moure’s de forma independent.

—Uau! —només pot dir en Katori, després de veure tot el procés.

—A que és genial? —diu en Lutum, content— Ara hi ha dues Sil!

La primera, esgotada per l’esforç, sent com les cames li fallen, i s’agafa als barrots per a no caure. Mentre, la segona comença a dirigir-se lentament i amb molta cautela cap al gran cofre.

—Ho has fet molt bé! —diu en Lutum a la primera Sil, ajudant-la a assentar-se.

—I doncs, què et pensaves? Que ets l’únic que t’entrenes? —diu amb un somriure de satisfacció.

—Un poder excepcional… —murmura Katori, intentant fer un compliment.

La segona Sil ha avançat per la galeria, i ja es troba molt a prop de la taula on hi ha l’arca. Sent les veus dels dos soldats conversar a l’altre banda de la porta.

—Molt bé… ja hi sóc. —diu la primera Sil, als seus companys.

—Perfecte! —diu en Lutum— Què veus?

—Merda! Té un pany i sembla tancat amb clau! —diu la Sil original, mentre la seva còpia observa pany.

—Mira als calaixos de la taula! —diu en Katori.

La segona Sil obre el primer dels tres calaixos, però tan sols té documents. El tanca i obre el segon.

—Perfecte, una clau! —diu la primera Sil, mentre la segona l’agafa i vigilant no fer soroll, la introdueix al petit pany i la fa girar.

Un petit però perillós soroll del mecanisme d’obertura ressona per la silenciosa galeria, i els fa estremir a tots quatre. Però els soldats de l’entrada, que sembla que no s’han adonat de res, segueixen parlant. Poc a poc, i amb molt de compte, la Sil obre el cofre.

—Hi ha un munt de coses. La katana, les motxilles, documents i altres objectes. Què agafo? —pregunta la primera Sil.

—La katana, la katana! —duplica Katori— Després ja tindrem temps d’agafar la resta.

La segona Sil agafa el sable, dins de la seva funda, i torna a tancar el cofre lentament. Treu la clau, la desa al calaix, i el tanca de nou.

—Molt bé, molt bé… —diu en Katori— I ara torna!

Les cares de satisfacció dels tres presoners veient la segona Sil tornant amb la katana queden truncades en el moment en que senten com la porta custodiada del fons del corredor… s’obre.

Al principi era tan sols un punt d’aturada per als llargs viatges, ja que la gran cala que té, és un refugi d’aigües tranquil·les. Amb el temps però, els comerciants varen començar a quedar-hi per a intercanviar mercaderies, i més endavant van arribar establir-s’hi. Anys després es va fundar el poble, i poc a poc va anar creixent fins a esdevenir una ciutat. En l’actualitat és una parada obligatòria per a tots els comerciants que passin per l’extrem nord-oest de la península Beri.

Avui, com qualsevol altre dia, els vaixells han començat a arribar a primera hora del matí, i després de descarregar les mercaderies al moll, han instal·lat el mercat, en el propi passeig marítim del port. Allà compren, venen i intercanvien mercaderies amb els habitants i altres comerciants. Aquest matí ha estat força concorregut.

Ara però, a poc més d’un quart d’hora per a que les campanes de l’església anunciïn les dos del migdia, la majoria de comerciants ja han recollit les seves parades, i poc a poc, tornen als vaixells, amb els guanys i les noves mercaderies que han intercanviat. Tot i que alguns compradors aprofiten l’últim moment per a regatejar.

—Dos-cents lerus —diu el venedor

—Vint! —diu la Sara

—Vint?? Però tu estàs boja? Com vols que et vengui aquests fantàstics llodrigons a vint lerus? Ni parlar-ne!

—Oh, vinga, Noe! —es queixa la jove— Saps perfectament que si no els vens ara, els hauràs de tirar! Sé perfectament que ara aneu cap al sur, i que estareu més de tres dies a alta mar! No els podràs pas vendre, si no és avui!

—Sara, tu saps masses coses! —diu Noe, rient— Ja parlaré jo amb el teu pare! Ja veuràs quant li digui que et dediques a regatejar amb informació privilegiada!

—Oh, però si aquesta informació me l’ha ha donat ell! —diu rient.

Aquesta escena té lloc en una de les parades que encara no ha recollit. Venen peix de diverses classes i categories, i la Sara està regatejant el preu, com sempre li ha vist fer al seu pare, el capità del Mar Tallada, un dels vaixells que fa la ruta circular de la península.

La Sara, tot i ser una noia jove, i aparentment delicada i innocent, té un talent innat. La mecànica. Des de petita ha viscut al Mar Tallada, amb els seu pare. No coneix altra vida que no sigui la de viure a bord d’un vaixell. I particularment, a la sala de màquines. I és que la filla del capità és la mecànica del vaixell.

Tot i la seva rara forma de vestir, es pot veure una noia molt atractiva sota aquella façana de mecànic. Pell morena i bronzejada per la vida a la mar, cabell a l’alçada del clatell, tapat per una gorra, botes negres, i una granota texana que incorpora un cinturó tant ple d’eines, que pesa més que ella. Rematen la curiosa vestimenta un parell de guants grocs de mecànic, que rarament es treu, encara que estigui fora de la sala de màquines.

—Cent-cinquanta! —diu en Noe— I perdo diners!

—Cinquanta! —diu la Sara, amb un gran somriure.

—Cent! —rebaixa el venedor.

—Cinquanta! —repeteix la Sara.

—Sara, però això no és regatejar! Has de pujar el preu! No pots voler que jo el baixi!

—Millor cobrar ara cinquanta que demà tirar el peix a l’aigua! Va, té! —diu traient un bitllet de cinquanta lerus d’una de les grans butxaques de la seva roba de feina, i allargant-li al venedor.

—Oh, Sara! M’estàs arruïnant! —diu en Noe agafant el bitllet.

—Moltes gràcies! Ha estat un plaer fer negocis amb tu! Espero tornar-te a trobar ben aviat! —diu contenta, agafant com pot la gran caixa plena de gel i llodrigons, pràcticament més gran que ella.

A l’altra banda del mercat, crits i xiscles protagonitzen una escena on la gent fuig en bandada, travessant el mercat a gran velocitat. A tota la multitud, s’afegeix la gent que, sense saber de què estan fugint, prefereixen curar-se en salut i sumar-se a l’allau, abans de descobrir massa tard de què es tracta.

Considerant que el mercat encara era força ple, en poca estona la onada de persones que travessa el mercat corrent a tota velocitat és força més que multitudinària quan arriben on hi ha la Sara, que ha de fer mans i mànigues per evitar-los a tots, amb la gran caixa de llodrigons.

Una vegada ha passat el primer perill, que ha desconcertat totalment a la mecànica, arriba el segon. Una estranya màquina de difícil catalogació s’apropa ràpidament on és ella. Amb un morro metàl·lic i punxegut, rodes desproporcionades, un motor al descobert, i una grua posterior d’on s’agafa un jove, que no deixa de riure, arriba totalment fora de control, el Transportador.

Lluny d’espantar-se i començar a correr, la Sara es mira encuriosida la màquina, que passa per davant seu, fent rugir feroçment el motor, i s’allunya tal i com ha vingut, perseguint la multitud. Després d’uns segons en els que queda pensativa, veient com la màquina desapareix de la seva vista, torna en sí, i reempren el seu camí.

En Lutum sembla ser l’únic que s’ho està passant bé en l’estranya persecució, a jutjar per la baralla que té lloc a l’interior.

—Però què fas, boja! A la dreta, a la dreta!

—No puc! Que no veus que hi ha aquelles parades! Deixa’m fer!

—Argh! Ara, gira ara! No, no! Cap a l’altre cantó!

—Deixa el volant! Estic conduint jo!

—Tu el que faràs és matar-nos a tots, assassina! Es pot saber d’on has tret el carnet?

—No tinc carnet, jo!

—Argh!

—Argh!

Tot donant bandades de punta a punta, intentant sortejar tots els obstacles que troba pel camí, el Transportador no pot evitar destrossar dos de cada tres parades, que al impactar contra la plataforma de la llevaneu a tal velocitat, rebenten com un ou, fent saltar tot el gènere que no s’ha venut aquell matí.

—Oh, merda. —diu Katori, mirant endavant.

—Què passa, ara? —es queixa ella, aixecant la vista— Oh, merda.

Les expressions dels dos ocupants del vehicle són la conseqüència de veure que al final del mercat, que s’allarga fins al final del carrer, hi ha un gran edifici centenari de pedra, acabat amb un gran campanar i anomenat església, que quiet i tranquil, comença a senyalar l’hora, campanada rera campanada, i que no sembla tenir la més mínima intenció d’apartar-se per a que passin tranquil·lament.

—Gira! Gira! Que ens matarem! Gira! —crida en Katori.

—Però cap a on vols que giri, tros d’ou? —es queixa ella, evitant el màxim de tendes possibles.

—Tan se me’n dona, però gira!!

Tot fent volar una parada de fruites, dos de peix, una bústia de correus, i un quiosc de flors, l’estrany vehicle es dirigeix inevitablement cap a la paret lateral de l’església, que segueix fent sonar les campanes.

—Gira, gira! —diu en Katori, senyalant la paret.

—Gira tu, si en saps tant! —diu ella finalment, donant-li al samurai el volant del Transportador, que de tant forcejar-lo s’ha desmuntat.

—El volant! S’ha desmuntat! —crida ell.

—Ja ho veig! Ja ho veig! —duplica ella.

—El volant! S’ha desmuntat! —crida ell.

—Tu no ets noi de gaires paraules, eh?

Les últimes campanades que indiquen les dues en punt tenen lloc just en el moment en que pocs metres abans de la col·lisió, el Transportador s’eleva a l’aire, donant voltes sobre el seu eix, tal com si un remolí se l’hagués emportat.

De fet, el que passa és exactament que un remolí se l’ha emportat. Concretament, se l’ha emportat més de cinquanta metres enlaire, provocant el conseqüent mareig de tots els qui hi van, menys en Lutum, que no ha deixat de riure ni un moment.

Poc a poc, el remolí desapareix, i tal com ha pujat, el vehicle volador cau al buit, provocant ara pànic als que estan en el seu interior.

I és un gran dipòsit que conté totes les deixalles d’aquell dia de mercat, l’escenari agraciat on acaba aquella escena, quan el Transportador aterra al damunt de la muntanya de brossa. Restes de peix, fruita, verdura, ous, i un munt d’altres substàncies orgàniques llefiscoses i enganxoses que més val no enumerar, actuen com un gran coixí que absorbeix l’impacte del vehicle.

Per uns segons, es fa el silenci en tot el mercat, i cents de mirades atònites que han seguit no tan sols el trepidant recorregut del vehicle, sinó també el seu vol i aterratge forçós, queden ara fixes en el gran dipòsit de brossa, a l’espera d’algun senyal de vida des del seu interior.

I aquest, no tarda en manifestar-se.

—Viscaaaa! —se sent a l’interior del contenidor— Ha, ha, ha! Ha estat genial! Un altre cop! Un altre cop!

De sobte, un noi surt disparat de la gran brossa, i donant una volta a l’aire, aterra al mig del carrer, centrant l’atenció de totes les mirades.

—Sí! Ja hem arribat! —diu ple de satisfacció— Ja som… a Ciutat Baixa!

Mentrestant, a l’interior del vehicle, la Sil i en Katori ni es mouen. Garratibats, esmaperduts, i corpresos, s’abracen amb els ulls tancats, esperant una gran patacada que no ha arribat.

A la vegada, els dos obren els ulls, i en veure’s agafats l’un a l’altre, es deixen anar a la velocitat de la llum.

—Però es pot saber que vols, tu? —crida ella— Pervertit!

—Jo pervertit? —s’escandalitza— Però si has estat tu, que t’has agafat a mi! Conductora frustrada!

—Jo no m’he agafat a ningú! Com volies que m’agafes, enlloc, si ni tan sols sabia on tenia les mans i on tenia el cap, quan tot ha començat a rodar!

—Oh, el cap el deus tenir a casa, des del dia que vas marxar! Sinó no haguessis conduït amb el cul!

Tot i que la agradable discussió hauria tingut corda per una bona estona més, un crit llunyà els talla l’intercanvi d’adjectius qualificatius.

—Eeeh! Nooois! —diu en Lutum des del carrer— Ja som a Ciutat Baixa! Va, vinga! Sortiu, que hem d’anar a buscar un vaixell! Va, va!

En sentir la veu els dos sospiren profundament, i deixant la discussió, surten cada un per la seva finestra.

—Ecs! Però on coi som? —fastigueja ella— Això és ple de brossa!

—Crec que en Lutum ens ha aixecat i ens ha fet aterrar aquí. —diu en Katori.

—Doncs ja podria haver buscat un lloc més agradable! —diu ella, trepitjant la brossa i escalant la paret de la gran brossa.

—Encara sort que no ens hem matat! —diu en Katori, que d’un salt des del sostre del cotxe es planta just damunt la paret del contenidor, i veu com tots els ciutadans de Ciutat Baixa li tornen la mirada, entre encuriosits i espantats.

En veure’l, en Lutum somriu.

—Eh! Heu vist que bé? —crida des del carrer— Hem arribat a Ciutat Baixa!! I abans del que teníem pensat! Quina sort!

—Sort? —diu la Sil, que treu el cap, intentant sortir, amb no tanta agilitat com en Katori.

—Ei Sil! Que t’ha semblat? És una passada, oi, aquest Transportador? Hi havia moments que anava més ràpid que jo! Ha, ha, ha! Va, vinga, surt! Hem de trobar un vaixell que ens porti a les Illes Sedem! Ha de ser un de molt gros, que hi càpiga el Transportador, eh? Ens l’hem d’endur, per fer-lo servir allà! Així segur que arribarem ben ràpid a tot arreu!

En Katori torna a fer un salt a l’aire amb el que es planta just al costat de Lutum, de forma impecable.

La Sil, rellisca del container i cau aparatosament de cul al mig de la vorera, de forma patètica.

—Katori, estaria bé que li ensenyessis una mica d’arts marcials a la Sil, perquè l’agilitat no és el seu fort, eh? —diu en Lutum, mirant-la amb cara de pena, mentre es frega el cul, queixant-se del mal.

—Abans que donar classes de res a aquest diable dins del cos d’una noia, preferiria obrir-me l’estómac amb la meva katana i donar de menjar a un gos els meus budells. —contesta seriosament en Katori.

—Gràcies! —diu content, suposant que aquesta llarga resposta és una forma samurai de dir que sí— Estic segur que li aniran molt bé! Pensa que és una noia, i que és molt delicada i fina!

—Llamps i rellamps! —renega ella, mentre s’aixeca— Inventor de pa sucat amb oli! Bitxo bonyeguer i bufaculs! Mira que donar-nos un cotxe sense frens!

—Eh, Sil! Va, vinga, anem! — diu en Lutum, ajudant-la a reincorporar-se.— Hem d’anar a buscar el vaixell.

Però en aquell moment, un grup de soldats uniformats armats amb fusells i metralletes, fa acte de presencia a l’escena, i en una maniobra sincronitzada els envolten en un cercle, apuntant-los amb les armes. Tots ells tenen una ample banda vermella en el braç, amb un cercle i una “V” blanca en el seu interior.

Dos d’ells se separen per deixar pas al que sembla el seu superior, que se’ls mira amb superioritat, somrient. Té barba i cabell blanc, i una petita cicatriu al llavi.

—Tots quiets. Esteu detinguts.

La Sil es desanima en veure que la única opció que tenien per marxar d’aquell poble motoritzats s’esfuma a través de les paraules d’aquell home baixet i gras, vestit amb una granota plena de taques de grassa, oli i pols.

En Gori té un petit taller mecànic. Arregla des de cotxes, a tractors, sent aquesta última la seva especialitat degut a que els seus clients són els habitants del poble, pràcticament agrícola en la seva totalitat. Tot i tenir un local, es passa la majoria del dia de visita a casa els seus clients, que normalment el venen a buscar quan els tractors, o altra maquinària agrícola s’han espatllat al mig del camp.

—Oh, vaja… això ens farà anar molt més lents del que tenia pensat… —lamenta la Sil— I no sap de cap lloc on tinguin vehicles en venda?

—Aquí al poble no pas. Per això haurà d’anar a Ciutat Baixa. Allà hi ha comerços de cotxes nous i usats.

—Oh, però això està a tres dies de camí! —es queixa de nou.

—Doncs anem caminant! —proposa Lutum, sense veure gaire problema.

—Però Lutum! —diu ella— Que no veus que si perdem tres dies per anar fins allà, més tot el temps que ja hem perdut, quan arribem a les Illes Sedem, ja no hi haurà el Dr. Ishor? I llavors tot el camí que hem fet, no haurà servit de res!

—Doncs afanyem-nos! Si corro molt, potser puc arribar a temps!

—Tu potser sí! Però ni en Katori ni jo podem correr com ho fas tu! Necessitem un mitjà de transport! Sigui com sigui!

—Sigui com sigui? —murmura el mecànic grassonet, rascant-se darrera l’orella, i embrutant-se de grassa els cabells.

La Sil es gira ràpidament, mirant-lo amb un bri d’esperança.

—Sí, sí! Qualsevol ens serveix! —però ha de ser ja!

—Bé… —diu Gori, penedint-se del que està a punt de dir— …hi ha una opció… no és ben bé un vehicle, però potser us podrà portar fins a Ciutat Baixa… si el podeu arrancar.

—Val, sí! Ens el quedem! —contesta ella— On és?

—Seguiu-me… —diu tot entrant taller endins.

Els tres el segueixen encuriosits. El taller és ple de trossos de motor, pneumàtics, peces de recanvi, i un munt d’eines, amb usos totalment desconeguts per ells. El guia es dirigeix fins a una porta que hi ha a la banda del darrera, que els condueix a un petit terreny cultivat, cobert per un hivernacle, on s’hi troben fruites i verdures.

—Ostres! Però si tens un hort amb menjar! —diu en Lutum, sorprès.

—Sí… quasi tothom en té, al poble. Per a passar l’hivern, sabeu? És difícil que arribin aliments, aquí! I més a l’hivern, que els camins queden coberts de neu. Hi ha mesos que quedem aïllats! És per això que ens hem de fer valer amb els nostres recursos!

El petit grup travessa l’hivernacle, i surt per l’altre banda, on hi ha un gran terreny de cultiu al descobert, parcialment nevat. Al fons, hi ha un petit cobert de fusta.

—Fins fa poc, aquí també hi cultivava. —segueix explicant— Però fa uns pocs dies que ha tornat l’hivern, i ja no s’hi pot fer res. Dia sí dia no, queda tot cobert de neu. Però això tan se val ara… seguiu-me, seguiu-me que ja hi som.

Finalment arriben a la casa de fusta. Té una gran portal tancat amb forrellat, que s’afanya a obrir amb una clau que hi ha penjada a la pròpia porta.

—Bé, ja us dic que no és res de l’altre món, però estic seguir que si l’engegueu, aguantarà fins a Ciutat Baixa… en el seu moment va fer molta feina! —diu obrint la porta basculant— Jo l’anomeno… el Transportador.

El que veuen a l’interior és difícil de descriure, i fins i tot de comprendre, ja que és un híbrid de diversos vehicles. L’estructura principal sembla ser la d’un antic cotxe de luxe, llarg i de look similar a un corvette. El motor però, sembla ser d’una maquinària pesada, ja que sobresurt totalment de la part davantera del cotxe, i la tapa que l’hauria de cobrir no hi és. Apart, al morro del vehicle hi ha muntada la part frontal d’una màquina d’obrir camins per la neu. A la banda del darrera, s’eleva un parell de metres una petita grua, de la qual penja una cadena acabada amb ganxo. Finalment, les rodes, sobresurten dels seus eixos, ja que són de tractor, tant altes que arriben a l’alçada de la finestra.

—Mare meva de Déu! Però què és aquesta aberració? —crida la Sil, amb la cara desencaixada.

—Això… —murmura Katori, mirant-lo de reüll— …això es mou?

—Uoooo! Que xulo! —diu en Lutum, amb els ulls humits de l’emoció— és molt maco! I mireu quants colors que té!

—Tot va ser ara farà uns cinc anys, —explica en Gori— un hivern que ens vam quedar aïllats més de tres mesos. Ens haviem quedat sense reserves de menjar, i haviem d’obrir un camí fins a Ciutat Baixa… i el vaig construir.

En Lutum, content i excitat, dona voltes al voltant del Transportador, preguntant-se com deu funcionar.

—Com podeu veure —explica en Gori— el cos és d’un cotxe de competició, però té dos motors. Un a la part del darrera, que no veieu, i un al davant, de camió. Les rodes són de tractor. Vaig haver d’allargar els eixos, perquè no cabien en el seu espai normal… és una mica problemàtic, perquè al estar al costat de l’estructura, no deixa obrir les portes, i s’ha d’entrar per la finestra. La grua del darrera és d’un antic remolcador, i pel que fa al morro, és de la llevaneu que va rebentar intentant desbloquejar el camí.

—Ohhhh!! És molt maco! Ens el quedem! —diu en Lutum, content, saltant per damunt seu.

—Aquest vehicle va obrir el camí fins a Ciutat Baixa, i ens va salvar a tots!! Des d’aleshores no l’he tornat a fer servir. Algun cop havia pensat en desballestar-lo, però em sabia greu, perquè gràcies a ell vam poder sobreviure aquell hivern. Per això el vaig guardar aquí.

—Però… —murmura la Sil—…però vol dir que això es mou?

—Ah, segur que sí! —crida en Lutum, que ha entrat per la finestra, i observa meravellat tots els botons i palanques, sense saber ben bé per a que serveix cada cosa.— Va, va! Provem-lo, provem-lo!!

La Sil dubta per uns moment. Però no tarda gaire en prendre una decisió. Després de tot, no tenen cap altre opció. És el Transportador, o anar a peu. I aquesta última opció implica tres dies de camí, i dos nits en tenda de campanya.

—Està bé… —es resigna ella— …i què en demana, si es pot saber?

—Pel transportador? —diu en Gori— Mireu, la veritat és que si el podeu treure d’aquí, ja em donaré per pagat. Ara necessito un lloc per a guardar llenya i mantenir-la seca, i m’aniria molt bé de disposar d’aquest espai.

—Perfecte! —crida en Lutum, mirant-se el volant, preguntant-se què deu ser— Doncs ja podem partir! Visca, visca!

—Molt bé doncs… —diu ella, acceptant el tracte— A veure si el podem arrancar! Vinga, tu! Surt d’aquí, que condueixo jo.

—Esteu ben sonats… —aprecia en Katori.

La Sil s’apropa al Transportador i entra de cap per la finestra. Mentre, en Lutum passa al seient del copilot. Apart del volant i els pedals que venien amb el cotxe, hi ha diverses palanques i botons afegits.

—Mira, amb aquesta palanca d’aquí, pots moure la pala del llevaneu —li diu en Gori, des de la finestra— I amb aquests botons controles la reductora del motor del camió, i amb aquests controls, governes la grua del darrera.

—Uhm… d’acord… —diu ella, intentant memoritzar tots els comandaments— Vegem com va, aquest trasto!

I dit això, fa girar la clau del contacte, per a que no passi res de res.

—Ja està? —pregunta en Lutum— Però no ens movem, no?

—Uhm… deu tenir la bateria descarregada… —diagnostica el mecànic— Però no us preocupeu… té una dinamo que la carregarà automàticament.

—I com engego la dinamo? —pregunta la Sil, tement-se la resposta.

—Està connectada a les rodes. Has de moure el cotxe, i es carregarà.

—Ah, molt intel·ligent. Per a arrancar el cotxe, primer l’has de moure? No és una estratègia summament estúpida?

—Ah, no et preocupis! Jo l’empenyeré! —diu en Lutum, sortint per l’altre finestra.

—Espera, espera! —diu ella, ràpidament— Millor primer portem-lo fora, al carrer principal. Si l’empenys aquí dins acabarem travessant l’hort, l’hivernacle i el taller, que ja et conec! I tu mou el cul, Katori!! Ajuda’ns a treure’l a fora!

—Escolta, que jo no sóc un burro de càrrega, eh?

—No! Ets burro sense càrrega! Per això dic que ens ajudis! Va!

Remugant diverses malediccions, Katori s’uneix a en Lutum per ajudar a empènyer el seu nou vehicle, mentre en Gori els va indicant el camí cap a la sortida del darrera, per on entren els tractors.

—Molt bé, molt bé… —li diu a la Sil, que va girant el volant— Ara gira una mica a la dreta… sí… ja! Ara recte fins al final! Perfecte!

Unes poques maniobres després, i moltes malediccions entre la Sil i en Katori, i el Transportador ja torna a ser finalment al carrer principal.

—Ha! —exclama Gori, content— Està igual que fa cinc anys!

—Igual… d’horrible? —pregunta Katori.

—Bé, ara sí que marxem! Va, carregueu l’equipatge!

—On vols que el carreguem, si aquest trasto té un motor davant i un motor darrera? —es queixa el samurai— No hi ha lloc!

—Doncs poseu-lo als seients del darrera! Argh! És que us ho he de dir tot jo?

—Però llavors no cap ningú, al darrera! Que no ho veus?

—Doncs t’hi poses com puguis! I afanya’t a entrar! —diu ella repassant els botons, palanques i controls.

En Lutum mentrestant, ha començat a fer uns exercicis d’escalfament al mig del carrer, saltant lleugerament, i estirant cames i braços.

—Molt bé! —diu finalment— Ja estic preparat! Tothom a bord!

—Empenys tu sol, Lutum? —pregunta en Katori.

—Cap problema!

—Doncs cap problema! —respon el samurai, entrant per la finestra als seients del darrera, intentant fer-s’hi un lloc.

—Molt bé, Lutum… quan vulguis! —crida la conductora, agafant fort el volant, que ha enfocat cap a la sortida del poble.

En sentir aquestes paraules, es col·loca darrera el vehicle, tanca els ulls i es concentra. Necessita una ràfega d’aire suficientment potent com per moure el Transportador, però sense aixecar-lo del terra, per evitar que la Sil perdi el control. A més a més, necessita un bon impuls de vent per a poder correr a gran velocitat.

Poc a poc, nota com l’aire comença a concentrar-se al palmell de les seves mans, que recolza a la part posterior del vehicle, sota la grua, i col·loca un genoll a terra, preparant-se per l’impuls.

—Potser sol no podràs, eh, noi? —diu en Gori, apropant-se al vehicle— Si vols et dono un cop de…

Però en aquell moment, en Lutum, tal i com si hagués sentit el senyal de partir, acciona tots els músculs de la cama, agafant un impuls tant fort, que tal i com si el cotxe hagués arrancat a tota velocitat, encasta als seus passatgers al seient, i deixant la marca de les roderes al carrer enfangat, surt com un projectil carrer enllà, deixant amb la paraula a la boca al mecànic, que els veu allunyar-se més ràpidament que si el Transportador hagués funcionat a la primera.

La Sil, mentre intenta no desviar-se del camí, per evitat estimbar-se contra alguna de les cases del carrer principal, gira la clau repetides vegades, intentant engegar el motor, sense èxit.

—Segueix corrent, Lutum! —crida a través de la finestra.

Lutum, que no té gaire problema per mantenir el ritme, segueix empenyent el cotxe amb la ràfega d’aire que controla amb les mans.

—Això és extraordinari! —diu Katori, veient la velocitat a la que aquell noi els està empenyent— Tot això ho fa gràcies a l’anell?

—No, això és gràcies als cereals amb llet que es pren tots els matins! Doncs clar que és per l’anell! I doncs, què et pensaves? —diu ella— Tu mateix ens vas dir que coneixies el gran poder que tenien!

El Transportador segueix sense arrancar quan surt del poble, i conduït per la Sil, enllaça amb el camí que porta a Ciutat Baixa.

—Què, encara no s’engega, aquest trasto? —pregunta Katori, traient el cap entre els dos seients del davant.

—No, encara no! —diu ella, girant la clau del contacte repetidament.

—Coi de trasto! Més val que comenci a funcionar, perquè si en Lutum s’esgota d’aquí a una estona, ens quedarem tirats al mig del camí!

I com si hagués entès aquelles paraules, finalment el Transportador s’engega, amb un soroll explosiu, que sorpren fins i tot a Lutum, que veu com del tub d’escapament surt una columna de fum negre al posar-se en marxa, que poc a poc es va aclarint.

—Ara! —diu la Sil, sense acabar de creure’s-ho— Ja està! S’ha engegat! Vinga Lutum! Ja pots pujar!! —diu cridant per la finestra.

Sentint aquestes paraules, dona un últim impuls, amb el que salta fins la grua, on s’agafa.

Des de la seva elevada posició, mira fixament el camí que de té davant, i com es perd a l’horitzó després de travessar diverses valls. Per un moment, es gira per veure com deixa enrera les Oratam, que han estat la seva llar tota la vida.

Content, somriu.

A l’interior del vehicle, els dos passatgers segueixen discutint.

—Vols fer el favor de conduir més lentament? —diu en Katori— Ara ja no ens empeny, en Lutum! Ara ets tu que condueixes! No cal que vagis tant ràpid, o al final sortiràs del camí! Fes el favor de frenar!

—No… —diu ella, sense deixar de mirar el camí

—Com que no? Que no veus que vas massa de pressa? No cal que ens matem pel camí! Frena!

—Que et dic que no….

—Nena consentida! Fes el fotut favor de…

—Vols callar, tros de carn batejada?! T’estic intentant dir que no puc!!

—Què vols dir, que no pots?

—Que els frens no funcionen!

L’habitació està en la penombra per la poca llum que entra per la finestra, on piquen les gotes d’aigua amb força. El dia està tapat i ennuvolat.

Poc a poc, i a mesura que reconeix l’estança, recorda la nit anterior. Després de parlar amablement amb en Lutum i en Katori, els va obligar a dormir al terra, mentre ella es quedava al llit. No va trigar gaire en fer-ho, tot i la presència del nou conegut, que no li feia ni una mica de gràcia. Però l’esgotament del dia anterior havia guanyat la a la seva desconfiança.

Un nou tro, encara més llarg i estrident que l’anterior, estripa el cel de Vilablava, fent-la estremir sota els llençols.

La Sil es gira, estirada en el llit, i dona un cop d’ull als seus companys. En Katori dorm recolzat a la paret, en posició de flor de lotus, i un barret que pràcticament li tapa tota la cara. En Lutum, d’altra banda, està al terra, al damunt d’una manta, dormint profundament panxa enlaire, obert de braços i cames.

—Com pot ser que no s’hagin despertat, aquests dos? —murmura ella, veient com ni tan sols s’han mogut, tot i el parell de trons que s’han sentit en tot el poble.

Lentament, retira els llençols i es reincorpora. Ja que s’ha despertat abans que ningú, aprofitarà per dutxar-se i canviar-se. Així quan els altres es llevin, ja estarà preparada.

S’aixeca del llit, i travessa l’habitació, encara tant dormida, que li costa mantenir l’equilibri. Passa per damunt de Lutum, i es dirigeix al lavabo. Un cop dins, encén el llum, i va fins al mirall, on es mira atentament. Fa ulleres, està completament despentinada, i la seva cara reflexa l’esgotament dels últims dies.

Durant una estona, fa unes quantes ganyotes davant el mirall, assajant diverses expressions; contenta, trista, fent morros, o fins i tot mirades insinuadores. Es retira una mica del mirall, i es mira del dret i de perfil. Teu i amaga panxa diversos cops, i agafant-se els pits, se’ls ajunta i aixeca sense deixar de mirar-se, i els deixa anar. Després de l’examen, decideix que està tant guapa i sexy com sempre. Fins i tot més que de costum, per l’exercici dels últims dies. I és que la Sil… s’agrada molt.

És llavors quan per un instant, es fixa en una cantonada del mirall, que reflexa l’altre banda de l’habitació. Ràpidament, es gira per comprovar si el que ha vist és el que sembla. I en una barreja de satisfacció i espant, veu que sí. Satisfacció perquè un cop més, veu que ella tenia raó, i espant, perquè preferiria no tenir-la.

I és que davant seu, hi ha una bossa de viatge, que amb la cremallera oberta, deixa veure el seu interior, replet totalment de bitllets i monedes. I al damunt d’aquesta, una llarga i fina katana de funda negre.

—Aaaaargh! —no pot evitar cridar— Aaaaargh!! És cert! És un lladre!!

Sortint del lavabo, i encenent la llum de l’habitació, sense deixar de cridar, aconsegueix fer el que els trons no han pogut; despertar als seus dos companys.

—Tu! Lladre! —diu assenyalant a en Katori— Era cert! En Bruno tenia raó! Tu li vas robar els diners i la katana!! Ho he vist! Està al lavabo!

En Katori, que lluny d’espantar-se per haver estat descobert, se sent molest per la brusca forma de despertar-lo, aixeca la part del davant del barret que li cobria els ulls, i la mira.

—És clar, que vaig ser jo! —diu ell, enfadat— Però perquè ell em va robar primer! Es va quedar els meus diners i la meva katana!

—Però ahir vas dir que no! —crida ella, atònita.

—És clar! Què volies? Que li digués que l’havia robat? On s’és vist, que després de robar s’hagi de confessar el delicte?

—Lutum! Lutum! —crida al pobre noi, que tot just s’acaba de despertar— Veus? Veus? Ja t’ho deia, jo, que era un lladre! I a sobre ho diu així, com si res!

Sense dir res, fa un gran badall, tot estirant els braços a banda i banda, i es rasca el cap, començant a entendre la situació.

—Sí, ja ho sé… m’ho va dir ahir…—diu finalment, amb els ulls mig tancats— Però em va dir que aquell home li havia robat primer…

Fins i tot el senyor Quilmet, que en aquells moments està al bar, fregant el terra, i col·locant les cadires cap per avall, damunt la taula, sent clarament el crit de ràbia i indignació de la Sil. Per uns instants mira enlaire, però al recordar qui ocupa l’habitació de la que prové el xiscle, prefereix ignorar-lo i tornar a la feina.

La pluja d’improperis, insults i retrets que la Sil dedica als seus dos companys és tal, que tot i tractar-se de dos grans i poderosos guerrers, els ha arribat a arraconar en una cantonada de l’habitació.

Finalment, l’esbroncada acaba, i ella, esbufegant per la falta de respiració, torna al lavabo, i tanca la porta de cop. Uns segons després, es torna a obrir, i la bossa amb els diners i la katana surt disparada, caient al mig de l’habitació.

—I ara vaig a dutxar-me! O sigui que ni se us passi pel cap entrar! Ja podeu anar passant cap a baix! —diu tornant a tancar la porta d’una revolada.

Els dos nois, estupefactes per aquell revolucionat despertar, es queden mirant la bossa.

—Sempre és així, aquesta noia? —pregunta finalment Katori.

—Sí… —diu fúnebrement Lutum.

No és fins mitja hora més tard, quan la tornen a veure aparèixer, baixant per les escales que donen al bar. Ja s’ha canviat la roba, però segueix amb la mateixa cara de pocs amics, quan es dirigeix cap a la taula on l’estan esperant, mentre esmorzen.

—Ara anirem a comprar unes coses… —diu, imperativa— …després tornarem els diners robats, buscarem un transport, i marxarem cap a Ciutat Baixa. Alguna pregunta?

—No —responen ràpidament a la vegada.

—Molt bé, doncs va, ara pagueu a l’hostaler, que us espero fora.

I dient això, marxa del local.

—Si que està enfadada, eh? —diu en Lutum

—Aquesta noia és insuportable… no sé com ningú la pot aguantar! Només fa que cridar! —remuga en Katori.

Moments després, els dos surten del local, on els espera ella, assentada a la mateixa escala on ahir es mirava les estrelles.

Finalment ha deixat de ploure, i el dia comença a aclarir. El terra però, normalment de sorra i pols, està enfangat completament.

—Bé doncs… —diu en Lutum— Cap on anem, Sil?

La Sil es gira, i per sorpresa dels dos, la seva cara ha canviat completament. La ràbia, odi i fúria de fa uns escassos instants ha desaparegut per passar a tenir una mirada innocent i angelical.

Els dos nois es miren, estranyats.

—Ah, Lutum! —diu somrient— Que bé que em preguntis això… ara hem d’anar a comprar unes coses aquí al poble… però mira, com està el terra… tot enfangat! Em podries fer un favor, i portar-m’hi, a coll-i-be? És que no tinc botes, i quedaria tota enfangada.

—Argh! —exclama en Katori— Només vols que et porti! Serà hipòcrita!! Fa un moment ens estaves esbroncant de valent, i ara, com que vols que et portin, ens fas el paperet!! Però quin morro! No la portis, Lutum! Que s’espavili i s’embruti com tothom!

Instants després, la Sil mira satisfeta i riallera a en Katori, pujada a l’esquena de Lutum, mentre caminen pels carrers del poble.

—I què exactament què hem de comprar? —li pregunta ell, mentre la transporta.

—Un munt de coses! Mapes, una brúixola, mantes, roba, eines… no veus que ho vam perdre tot quan ens va atacar l’avió?

—Us va atacar un avió? —pregunta en Katori

—Tu no n’has de fer res! —li etziba ella.

—Sí, ahir! —diu Lutum, recordant el moment amb fascinació— Era un avió molt gros, que volava molt ràpid, sense moure les ales. Tenia una mena d’arma que ens disparava a tota velocitat! Ratatatata!

—I perquè us van atacar?

—No sé… —diu sense donar-li importància, aixecant les espatlles, i a la Sil.

—I després diuen que el perillós sóc jo… —es queixa el samurai.

—Eh, que nosaltres no hem fet res, eh? —diu la Sil— No sabem perquè ens perseguien!

—Oh sí… segur!

—Què passa, m’estàs dient mentidera?

—No, no! És molt normal que un avió t’ataquí si no has fet mai res. —ironitza ell— És típic! Sempre passa!

—Samurai amargat! —l’insulta ella.

—Cria histèrica! —l’insulta ell.

—Eh, on hem d’anar? —pregunta en Lutum, aliè a la discussió.

—Eh? Ah! Allà, allà! —diu la Sil, assenyalant un comerç que hi ha al final del carrer, fent cantonada.

El Cau Grillat és la única botiga de Vilablava. I això fa que venguin una mica de tot. És tenda d’alimentació, drogueria, ferreteria, equipament de muntanya, roba, i fons i tot un petit forn on s’hi fan el pa ells mateixos.

Una petita campaneta anuncia en obrir la porta l’arribada dels tres clients. A la Sil no li falta temps per saltar de l’esquena de Lutum i córrer cap a la secció de roba. Mentre, ells dos s’espolsen els peus a l’estora de l’entrada.

—Bon dia! —diu una veu, des de l’altra banda del taulell.

Una dona petita, d’aspecte centenari s’apropa als dos joves. Té el cabell gris, i llarg, però relligat amb dues llargues agulles de fer mitja.

—Hola! —diu en Lutum.

—Sóc la Ruth, la propietària. Els puc ajudar en alguna cosa?

—Ah, no, gràcies! —diu ell, amable.

—La noia és la que està interessada en comprar —diu en Katori, assenyalant a la Sil, que ja està remenant entre tota la roba que troba.

La botiga, tot i ser força gran, no té ni un espai buit. És plena fins als límits de tota mena de productes. Els prestatges, que arriben fins al sostre, estan atapeïts de punta a punta, però tot està net i ordenat.

Mentre la Sil entra i surt del petit emprovador una infinitat de vegades, sempre amb un vestuari diferent, on espera la reacció de la Ruth i en Lutum, que li fan de jurat, en Katori s’espera sentat en flor de lotus a l’altre banda de la tenda.

—Aquest et queda molt bé, noieta! —opina la Ruth davant la nova aparició de la model.

La Sil vesteix unes botes de muntanya, pantalons negres, i un jersei ajustat de màniga llarga.

—Si, oi? Em queda un cul molt maco! I a més abriga força! Aquest me’l emportaré posat! Els altres, ja me’ls pot embolicar tots!

—Tots? —pregunten bocaoberts els dos membres del jurat. Sobretot la Ruth, que normalment no ven tanta roba ni en tot un any.

—Sí, tot! I ara anem a per les motxilles i l’equipament de muntanya! —diu dirigint-se a l’altra banda de la tenda, mentre la Ruth la segueix llibreta en mà, apuntant totes les vendes.

En menys de mitja hora, tres grans motxilles queden plenes a rebentar, amb tota mena d’equipament, roba, menjar i documentació. La Ruth se les mira amb ulls de negociant, mentre decideix que després d’aquella venta ja podrà tancar la botiga la resta de la setmana.

—Molt bé! —diu la Sil, contenta— Ja estem a punt per partir! Aquest cop no ens faltarà de res! He, he!

—Aquesta noia té uns canvis d’ànim que fan por… —comenta en Katori.

—Això és la roba… —li diu en Lutum, que ja comença a ser un expert en el tema— …crec que és com la seva font d’energia… com més en té, més contenta es posa… encara que no se la pugui posar. Un dia em va dir que a casa en té un munt acumulada.

—Està ben sonada…

—Eh, vosaltres dos! Què remugueu? —pregunta ella, des del taulell.

—Res, res! —s’afanyen a dir, anant cap a ella.

—Tot plegat seran vuit mil cinc cents lerus. —diu la Ruth, amb un somriure de satisfacció.

La Sil agafa els pantalons que portava abans de canviar-se de roba, i busca en una de les seves butxaques, on no troba res.

—Que estrany… —diu tot revisant les altres butxaques mentre una gota de suor freda li recorre l’esquena, i un pensament obscur li passa pel cap.

—Què passa? —pregunta en Lutum.

—No trobo la cartera… la portava a la butxaca dels pantalons, i ara ja no hi és…

Fent memòria, la Sil recorda que l’últim cop que la va utilitzar va ser en una petita vila abans d’entrar a les Oratam. Des d’aleshores, ha passat per diverses caigudes, accidents de tràfic, persecucions armades, i fins i tot baralles de bar.

—Oh, Déu meu… crec que l’he perdut en alguna de les aventures d’aquests últims dies… —diu desesperada, davant la mirada inquisitòria de la Ruth.

—L’has perdut? Ostres, però si hem passat per un munt de llocs!! Ara que farem? —pregunta en Lutum.

Ella s’emporta les mans al cap, i l’abaixa, amargada. Ara que ho tenia tot, fins i tot la roba i les mantes que tant havia desitjat després d’haver passat tant de fred aquells dies, es veia obligada a tornar-ho, i a pensar alguna forma d’aconseguir més diners, per tal de tornar-ho a comprar. I encara els faltava aconseguir un mitjà de transport, que també els hi costaria més diners. Tot plegat implicava perdre més temps, i possiblement també la pista de nou al Dr. Ishor.

Però de sobte, amb el cap cot, mirant al terra, veu la seva salvació. La bossa d’en Katori. Torna a aixecar el cap, i es gira, mirant al jove samurai que s’espanta al veure-la, amb un encantador somriure d’orella a orella.

Instants després, tornen a caminar pels carrers de Vilablava, carregats amb tres grans motxilles.

—No m’ho puc creure —es queixa en Katori— Es que no m’ho puc creure. Després de l’esbroncada que ens has fet aquest matí, i de tractar-me de lladre i de púrria de la societat, ara vas i em demanes els diners que li havia robat al Bruno! I això que m’havies dit que els havia de tornar!!

—Era una emergència! —justifica ella, contenta com unes pasqües, sense deixar de caminar.

—Una emergència? —replica ell— Però si tres quartes parts del que portem en aquestes motxilles és roba!

—Ui, però és que la roba és molt important, per ella, ja t’ho he dit… —murmura en Lutum al samurai.

—Exagerat! —replica ella— També hem comprat tot el que necessitàvem pel trajecte! I ara hem de buscar un vehicle! A més, després d’aquesta aventura, quan torni a casa, li tornaré tots els diners! El meu pare és ric, i a mi no em fa falta robar res a ningú! El que passa és que he perdut la cartera!

—El que et passa és que ets una hipòcrita, que dius una cosa però després fas el que et dona la gana! I a més ets una cria consentida!

—Gamarús en quimono! —l’insulta ella.

—Pija malcriada! —l’insulta ell.

—No us entenc de res de res. —murmura en Lutum.

—Vull venir amb vosaltres. —diu Katori, degustant el nou bol de fideus que s’ha demanat.

—Ah, molt bé! —diu en Lutum, engolint el seu.

—Ah no, ni pensar-hi! —s’oposa la Sil.

Els tres viatgers estan sopant en una de les poques taules que han quedat senceres després de l’esbatussada i la trencadissa de fa unes poques hores.

La acalorada argumentació amb en Bruno i els seus fills ha estat suficient per a convèncer als clients del local que Katori no era el lladre. O al menys, ningú s’ha atrevit a tornar-lo a acusar, especialment considerant que s’han hagut d’emportat la família del ferrer a rastres, ja que estaven tots inconscients.

—Vindré igualment. —li diu a la Sil.

—Molt bé! —repeteix en Lutum.

—Què vols dir, que vindràs igualment? —li respon ella, indignada— Qui et penses que ets, tu? Barrut impertinent! Creus que et pots apuntar, com si això fos un voluntariat? Perquè t’hi volem, a tu, amb nosaltres?

—Escolta, noia! Tan se val, si no em voleu. Us penso seguir igualment. Sou portadors d’anells de Lokituk! I abans o després acabareu trobant als altres! I jo he de passar comptes amb un d’ells! O sigui que us penso seguir diguis el que diguis!

—I tu què? No penses dir-hi res? —pregunta mirant a en Lutum, que ja llepa el vol de fideus, completament buit.

—Que vingui, doncs! —diu tot content, ignorant la discussió.

—Argh!! —exclama, histèrica— Però es pot saber què he fet, jo per merèixer això? Però és que sempre em toca estar rodejada d’ignorants ignominiosos?

—Ah, però quin mal hi ha en que vingui amb nosaltres? Sembla bona gent! Et menjaràs els teus fideus? I què és, ignomiós?

—Què vols dir que sembla bona gent? No sembla bona gent! És un lladre! No has vist els cartells del carrer? Però si està entre els més buscats pel govern! Què més vols?

—Bé, però al meu pare també el busquen! —diu Lutum, arreplegant el bol de la Sil— I és bona persona!

—QUÈÈÈ?? —pregunta ella, amb els ulls desorbitats, congelada completament— QUÈ AL TEU PARE TAMBÉ EL BUSCA EL GOVEEERN?? I es pot saber perquè coi no m’ho havies dit abans!?

—Ah, no sé… no m’ho havies pas preguntat… crec que per això vivíem tant aïllats… però no se ben bé perquè el buscaven… mai no li vaig preguntar, ara que hi penso.

Deixant-se caure damunt la taula, amb els ulls en blanc, la Sil es dona per vençuda.

—És inútil… aquest noi és inútil… —diu, donant-se cops al cap.

—Així doncs et dius Katori, no? —li pregunta Lutum, menjant-se el sopar de la seva companya de viatge— Has lluitat molt bé! Feies uns moviments molt estranys! Eren una mena de tècnica de lluita?

—Bé, la veritat és que combino vint-i-una arts marcials diferents; Kung Fu, Karate, Tae Kwon Do, Judo, JuJitsu, Kendo, Aikido, i d’altres menys conegudes… però el meu fort és la lluita amb espasa.

—Ostreeees! —diu Lutum, amb els ulls il·luminats— Tantes tècniques domines? Que bé! M’has d’ensenyar aquests moviments que feies, eh? Ha! Ho! Flas! Patapam! Patapum! —onomatopeitza, tot fent moviments amb els braços— I tant! I tu també en pots aprendre, eh, Sil? T’aniran molt bé per aprendre a millorar el control del deu poder!

—Però vols fer el favor de ser més discret, sobre en nostre poder? —crida histèrica, aixecant-se de la cadira, assenyalant-lo amb el dit— Argh! Però si t’estàs menjant els meus fideus!! —crida assenyalant ara el bol.

—Però si no els volies!

—Com, que no els volia? —replica, cridant— Sempre fas igual, tu! Golafre golós i golut!

—Oh, però si en pots demanar més, de menjar!

—Jo no en vull més! Jo vull els meus!

—Sou ben estranys, vosaltres dos, eh? —diu Katori, tancant els ulls de vergonya— Va, va… assenteu-vos, que tothom us mira, i ja hem cridat prou l’atenció, avui…

—Molt bé! —diu la Sil, deixant-se caure damunt la cadira, enfadada— Pots venir amb nosaltres… però et penso vigilar, entesos? I a la primera que facis res estrany, te’n penediràs!

—I què vols que faci, jo d’estrany? —es queixa en Katori.

—Ah, sí! —diu en Lutum, que sap de què va el tema— No li agrada que li mirin els pits!

Els ulls de la Sil surten de les seves òrbites.

—NEN! Però què coi dius! Això t’ho has inventat!

—Així doncs, t’agrada? —pregunta en Katori, que no entén res de res.

—NO! Clar que no! —torna a cridar, desesperada.

—Veus com no t’agrada? —apunta en Lutum.

—Però voleu fer el favor de deixar de parlar dels meus pits? —crida, centrant l’atenció de la mirada de tothom— Jo parlava de que ens vulgui robar!

—Quina mania! —es queixa l’acusat— Jo no vull robar-vos! Jo l’únic que vull és trobar un dels portadors, per a arreglar un compte pendent! No us penseu que em ve de gust, anar amb vosaltres! Jo sempre vaig sol!

—Jo també anava sola fins fa dos dies! —li replica— I no em calia l’ajut d’una parella d’obtusos com vosaltres!

—Ei, jo també vivia sol! —diu Lutum, content— Podem anar sols tots junts, ara!

En Katori i la Sil es miren mútuament, en sentir l’absurditat de Lutum, però decideixen deixar-ho córrer i no dir res més.

—En fi! —parla ella finalment— Així doncs, ja que ens acompanyaràs a partir d’ara, al menys ens pots explicar el que saps dels anells, no? Abans has reconegut el seu Lil-rab, i dius que busques un portador. Què en saps, de la llegenda?

—Llegenda? —somriu ell, irònic— No en té res, de llegenda. La història dels anells de Lokituk és tant real com que ara vosaltres dos sou Portadors! Els seus poders són extraordinaris! I com més temps passa, i més domini es té sobre ells, aquests incrementen. En tota la meva vida només havia conegut a un portador… fins avui.

—Uooo! —exclama Lutum, emocionat— Si? I quin poder tenia?

—Era el portador del Ki-Rab. —diu, seriós.

—L’anell de la terra… —murmura la Sil.

—Sí, exacte. —continua ell— Ni tan sols sé el seu nom, però mai oblidaré la seva cara. El seu poder és extraordinari, i els seus efectes devastadors.

Mentre parla, una imatge que sempre l’ha turmentat, torna a la seva ment. Una imatge que de fet, mai l’ha abandonat. En ella, un gran temple, magnífic i esplendorós en la seva època daurada, apareix reduït a ruïnes i cendres. Columnes de dens fum negre sorgeixen de múltiples punts de la muntanya de runes, i la pudor a carn cremada és tant intensa, que fins i tot ara li arriba la flaire recordant el moment.

—És d’ell, que vols venjar-te? —pregunta Lutum

—Sí, exacte. Després del nostre primer encontre vaig quedar molt malferit. De fet, ningú es pensava que sobrevisqués. Però no va ser així. La meva set de venjança va curar-me les ferides, i sense res més que un record de la seva cara, i una difosa informació sobre l’origen del seu poder, l’he estat buscant des d’aquell dia.

—Però pensa que nosaltres gairebé no en sabem res, dels altres portadors. —explica Sil— Tan sols estem investigant l’origen dels anells, i és per això que ara ens dirigim a les Illes Sedem. Anem a parlar amb un doctor, en busca d’informació. No és segur que trobem a l’home que busques.

—Això tan se val. —diu Katori— D’alguna forma estranya, els anells de Lokituk s’atrauen. Sempre ha estat així. I sinó em creieu, mireu-vos a vosaltres dos. No és molta casualitat, que un noi que vivia sol a les Oratam, s’hagi trobat amb una nena consentida de Metròpoli Nord? I encara més casualitat, que els dos siguin Portadors?

—Eh! Què vol dir, això de noieta consentida!? Però ara que ho dius, si que és molta casualitat… —diu la Sil, mirant fixament el seu anell, mentre el fa girar— O sigui, que d’alguna forma, estan connectats entre ells?

—Això no ho sé pas, però del que estic segur, és que si em mantinc a prop vostre, abans o després trobaré l’home que busco. La resta no m’importa.

—Molt bé! —diu Lutum somrient, aixecant-se de la taula— Així doncs, a partir d’ara serem tres! Celebrem-ho! Demanem més fideus!

—Que vagi amb vosaltres no vol dir que em vingui de gust. —diu secament Katori, aixecant-se— Em retiro a descansar a la meva habitació. Demà, tan bon punt sortiu ja seré llest per la partida.

—Jo tampoc no tinc cap mena d’interès per a celebrar res amb aquest lladre! —diu la Sil, posant-se de peu, i marxant del local— Vaig a fer una llista de tot el que haurem de comprar demà, i buscaré mapes per establir el camí, ja que avui ens hem quedat sense.

I d’aquesta forma, Lutum es queda sol a la taula, mentre els seus dos companys marxen un per cada costat. Tot i que passa per uns segons d’incertesa, en els quals es pregunta internament perquè no ha quallat del tot la seva proposta de celebració, s’adona que encara queda menjar sobre la taula que han deixat els dos, i amb un ràpid moviment s’assenta de nou, i arreplegant tots els bols cap a ell, es llença damunt les restes.

La nit a fora és fosca i freda, i la Sil es penedeix de l’atac d’orgull que l’ha fet sortir del local. Després de tot, encara no ha pogut comprar roba d’hivern, i sap que haurà de tornar a entrar per a demanar una habitació on passar la nit. Però decideix esperar-se una estona fora, perquè si torna a entrar ara quedaria molt ridícula.

Seient a les escales de l’entrada del local, es distreu observant el cel. Les estrelles, de diverses mides i intensitats, plaguen el cel. Quan vivia a Metròpoli Nord, mai s’hauria imaginat que n’hi havia tantes. I és que les llums de la gran ciutat, fan que tan sols es pugui veure una petita part dels astres del firmament. Va ser al iniciar la seva aventura quan, passant les nits dins del tot terreny, va descobrir que en realitat n’hi havia tantes. La primera nit, fins i tot, li va costar dormir-se per la llum que desprenien, però a mesura que passaven els dies va anar descobrint la màgia de dormir sota un cel estrellat.

—Ep! —la sorpren en Lutum, darrera seu— Suposo que voldràs dormir dins, no?

—Ah, hola! No t’havia sentit arribar! Sí, sí, clar que dormiré dins. Però he sortit una estona per veure el cel.

En Lutum seu a l’escala, al seu costat.

—Oi que és maco? Jo alguna nit he intentat comptar les estrelles, però sempre m’he adormit abans d’acabar!

—Escolta, Lutum, ja confies en el Katori? Pensa que no tothom té tant bona fe com tu, en aquest món! Hi ha moltes persones que no tindrien cap problema en robar-nos, traicionar-nos o fins i tot matar-nos, a canvi de diners.

—Ah, no et preocupis pas! És bona persona, n’estic segur! —diu traient-li importància.

—Bé, tu sabràs el que et fas! Després de tot, si hem pogut sobreviure l’atac d’aquell avió, suposo que ja no pot ser pitjor.

—Sí… no entenc perquè ens ha atacat! —diu en Lutum, pensatiu— És el primer cop que et passa? No tens enemics, potser?

—Jo, enemics? Què caram he de tenir enemics! Però si sóc una noia de ciutat normal i corrent! Això tu, que sempre et fots en problemes! O potser buscaven al teu pare, que dius que està buscat pel govern!

—Ah, però a mi no m’ha atacat mai ningú! És el primer cop que veia un avió!

—Doncs estem arreglats! D’una banda, algú ens ataca amb un avió de guerra, i d’altra, una mena de ninja samurai, se’ns ajunta, dient que vol venjar-se de no se sap qui! Això és de boigs!

—Potser tot està relacionat amb els anells, com diu en Katori. —murmura en Lutum— Potser si, que els anells s’atrauen entre ells. I si el pilot de l’avió també era un dels Portadors?

—Oh, no ho crec pas! Segurament hauria utilitzat els seus poders per sortir de l’avió abans de l’explosió. A més a més, l’avió tenia una mena de logotip, recordes? Un cercle vermell amb una “V” de color blanc al centre, recordes?

—Uhmm… doncs no m’hi he fixat!

—Doncs sí… és com si formés part d’un exèrcit, o un grup armat, que s’identifica amb aquest símbol. O al menys donava aquesta impressió…

—Així doncs, vindran més avions d’aquests?

—Bé, si realment formava part d’un grup, dependria de si ha donat noticies als altres.

—Què vols dir? Com pot avisar als altres?

—Aquests avions tenen una ràdio…. una mena d’aparell que et permet connectar-te amb més avions, o altres llocs. Si abans d’estavellar-se ha pogut avisar dient que ens havia trobat, no tardaran en apareixer reforços. Tot i així, no crec que hagi avisat a ningú… segurament pensava que podria ell sol… fins que l’has fet caure! A més a més, encara que ho hagués fet, encara haurien de venir, i de trobar-nos… i demà al matí, a primera hora ja haurem marxat d’aquí!

—Sí, és veritat! —diu content— Ja tinc ganes de veure les illes Sedem! Com hi anirem? Nedant?

—Però que dius, capsigrany!! Com vols anar nedant?? Estan molt lluny! Anirem en vaixell!

—Ostres, que bé! Mai he anat en vaixell! El pare sempre em deia que és una mena de barca de riu, però mooolt grossa!

—Sí, bé… podriem dir-ho així… —diu la Sil, davant d’aquella excessiva simplificació.

—I on està el vaixell aquest?

—A Ciutat Baixa! Allà hi ha un dels ports més importants de la costa. Cada dia arriben i marxen vaixells a totes parts de la Península Beri, i fins i tot alguns més enllà!!

—Ostreees! —exclama ell, il·lusionat per veure totes aquestes coses noves— I en buscarem un que vagi a les Illes Sedem?

—Exacte… això farem… —diu la Sil, que s’ha ajupit arraulida, abraçant-se els genolls, intentant fer-se passar el fred.

—Bé, doncs serà millor que anem a descansar, no? —diu veient que ella comença a tremolar de fred

—Sí, sí… —diu aixecant-se, encarcarada— Ara demanaré una habitació, i em posaré al llit fins que…

—No queden habitacions, ja! —diu tant tranquil en Lutum, anant cap a l’entrada.

La Sil es queda paralitzada pel fred i la noticia, i lentament el mira de reüll.

—Que què? —s’atreveix a preguntar.

—Que no en queden! Estan totes reservades! Però tranquil·la! He parlat amb en Katori, i ens deixa dormir a la seva!

Però aquesta noticia no la tranquil·litza pas, sinó tot al contrari.

—Però tu estàs boig? Com vols dormir amb aquell psicòpata!? No veus que ens robarà, o que ens pot matar, a la nit? Ja has vist com lluita!

—Ahh, no et preocupis! És bona gent! Segur que no et mira els pits! —diu obrint la porta del local, que deixa escapar tant la llum com els sorolls de l’interior.

—Argh!! Vols deixar ja aquesta fixació que tens amb els meus pits!? Deixa de dir-ho ja! —crida perseguint-lo cap a dins.

Una mirada rabiosa observa des d’un carreró no gaire llunyà com els dos companys entren dins del local, i la porta es tanca, enfosquint i silenciant de nou el carrer. No només sap on són, sinó que també sap on es dirigeixen.

Gràcies a aquesta informació, el seu superior passarà per alt que torni al quarter general sense l’avió amb el qual ha marxat.—Vull venir amb vosaltres. —diu Katori, degustant el nou bol de fideus que s’ha demanat.

—Ah, molt bé! —diu en Lutum, engolint el seu.

—Ah no, ni pensar-hi! —s’oposa la Sil.

Els tres viatgers estan sopant en una de les poques taules que han quedat senceres després de l’esbatussada i la trencadissa de fa unes poques hores.

La acalorada argumentació amb en Bruno i els seus fills ha estat suficient per a convèncer als clients del local que Katori no era el lladre. O al menys, ningú s’ha atrevit a tornar-lo a acusar, especialment considerant que s’han hagut d’emportat la família del ferrer a rastres, ja que estaven tots inconscients.

—Vindré igualment. —li diu a la Sil.

—Molt bé! —repeteix en Lutum.

—Què vols dir, que vindràs igualment? —li respon ella, indignada— Qui et penses que ets, tu? Barrut impertinent! Creus que et pots apuntar, com si això fos un voluntariat? Perquè t’hi volem, a tu, amb nosaltres?

—Escolta, noia! Tan se val, si no em voleu. Us penso seguir igualment. Sou portadors d’anells de Lokituk! I abans o després acabareu trobant als altres! I jo he de passar comptes amb un d’ells! O sigui que us penso seguir diguis el que diguis!

—I tu què? No penses dir-hi res? —pregunta mirant a en Lutum, que ja llepa el vol de fideus, completament buit.

—Que vingui, doncs! —diu tot content, ignorant la discussió.

—Argh!! —exclama, histèrica— Però es pot saber què he fet, jo per merèixer això? Però és que sempre em toca estar rodejada d’ignorants ignominiosos?

—Ah, però quin mal hi ha en que vingui amb nosaltres? Sembla bona gent! Et menjaràs els teus fideus? I què és, ignomiós?

—Què vols dir que sembla bona gent? No sembla bona gent! És un lladre! No has vist els cartells del carrer? Però si està entre els més buscats pel govern! Què més vols?

—Bé, però al meu pare també el busquen! —diu Lutum, arreplegant el bol de la Sil— I és bona persona!

—QUÈÈÈ?? —pregunta ella, amb els ulls desorbitats, congelada completament— QUÈ AL TEU PARE TAMBÉ EL BUSCA EL GOVEEERN?? I es pot saber perquè coi no m’ho havies dit abans!?

—Ah, no sé… no m’ho havies pas preguntat… crec que per això vivíem tant aïllats… però no se ben bé perquè el buscaven… mai no li vaig preguntar, ara que hi penso.

Deixant-se caure damunt la taula, amb els ulls en blanc, la Sil es dona per vençuda.

—És inútil… aquest noi és inútil… —diu, donant-se cops al cap.

—Així doncs et dius Katori, no? —li pregunta Lutum, menjant-se el sopar de la seva companya de viatge— Has lluitat molt bé! Feies uns moviments molt estranys! Eren una mena de tècnica de lluita?

—Bé, la veritat és que combino vint-i-una arts marcials diferents; Kung Fu, Karate, Tae Kwon Do, Judo, JuJitsu, Kendo, Aikido, i d’altres menys conegudes… però el meu fort és la lluita amb espasa.

—Ostreeees! —diu Lutum, amb els ulls il·luminats— Tantes tècniques domines? Que bé! M’has d’ensenyar aquests moviments que feies, eh? Ha! Ho! Flas! Patapam! Patapum! —onomatopeitza, tot fent moviments amb els braços— I tant! I tu també en pots aprendre, eh, Sil? T’aniran molt bé per aprendre a millorar el control del deu poder!

—Però vols fer el favor de ser més discret, sobre en nostre poder? —crida histèrica, aixecant-se de la cadira, assenyalant-lo amb el dit— Argh! Però si t’estàs menjant els meus fideus!! —crida assenyalant ara el bol.

—Però si no els volies!

—Com, que no els volia? —replica, cridant— Sempre fas igual, tu! Golafre golós i golut!

—Oh, però si en pots demanar més, de menjar!

—Jo no en vull més! Jo vull els meus!

—Sou ben estranys, vosaltres dos, eh? —diu Katori, tancant els ulls de vergonya— Va, va… assenteu-vos, que tothom us mira, i ja hem cridat prou l’atenció, avui…

—Molt bé! —diu la Sil, deixant-se caure damunt la cadira, enfadada— Pots venir amb nosaltres… però et penso vigilar, entesos? I a la primera que facis res estrany, te’n penediràs!

—I què vols que faci, jo d’estrany? —es queixa en Katori.

—Ah, sí! —diu en Lutum, que sap de què va el tema— No li agrada que li mirin els pits!

Els ulls de la Sil surten de les seves òrbites.

—NEN! Però què coi dius! Això t’ho has inventat!

—Així doncs, t’agrada? —pregunta en Katori, que no entén res de res.

—NO! Clar que no! —torna a cridar, desesperada.

—Veus com no t’agrada? —apunta en Lutum.

—Però voleu fer el favor de deixar de parlar dels meus pits? —crida, centrant l’atenció de la mirada de tothom— Jo parlava de que ens vulgui robar!

—Quina mania! —es queixa l’acusat— Jo no vull robar-vos! Jo l’únic que vull és trobar un dels portadors, per a arreglar un compte pendent! No us penseu que em ve de gust, anar amb vosaltres! Jo sempre vaig sol!

—Jo també anava sola fins fa dos dies! —li replica— I no em calia l’ajut d’una parella d’obtusos com vosaltres!

—Ei, jo també vivia sol! —diu Lutum, content— Podem anar sols tots junts, ara!

En Katori i la Sil es miren mútuament, en sentir l’absurditat de Lutum, però decideixen deixar-ho córrer i no dir res més.

—En fi! —parla ella finalment— Així doncs, ja que ens acompanyaràs a partir d’ara, al menys ens pots explicar el que saps dels anells, no? Abans has reconegut el seu Lil-rab, i dius que busques un portador. Què en saps, de la llegenda?

—Llegenda? —somriu ell, irònic— No en té res, de llegenda. La història dels anells de Lokituk és tant real com que ara vosaltres dos sou Portadors! Els seus poders són extraordinaris! I com més temps passa, i més domini es té sobre ells, aquests incrementen. En tota la meva vida només havia conegut a un portador… fins avui.

—Uooo! —exclama Lutum, emocionat— Si? I quin poder tenia?

—Era el portador del Ki-Rab. —diu, seriós.

—L’anell de la terra… —murmura la Sil.

—Sí, exacte. —continua ell— Ni tan sols sé el seu nom, però mai oblidaré la seva cara. El seu poder és extraordinari, i els seus efectes devastadors.

Mentre parla, una imatge que sempre l’ha turmentat, torna a la seva ment. Una imatge que de fet, mai l’ha abandonat. En ella, un gran temple, magnífic i esplendorós en la seva època daurada, apareix reduït a ruïnes i cendres. Columnes de dens fum negre sorgeixen de múltiples punts de la muntanya de runes, i la pudor a carn cremada és tant intensa, que fins i tot ara li arriba la flaire recordant el moment.

—És d’ell, que vols venjar-te? —pregunta Lutum

—Sí, exacte. Després del nostre primer encontre vaig quedar molt malferit. De fet, ningú es pensava que sobrevisqués. Però no va ser així. La meva set de venjança va curar-me les ferides, i sense res més que un record de la seva cara, i una difosa informació sobre l’origen del seu poder, l’he estat buscant des d’aquell dia.

—Però pensa que nosaltres gairebé no en sabem res, dels altres portadors. —explica Sil— Tan sols estem investigant l’origen dels anells, i és per això que ara ens dirigim a les Illes Sedem. Anem a parlar amb un doctor, en busca d’informació. No és segur que trobem a l’home que busques.

—Això tan se val. —diu Katori— D’alguna forma estranya, els anells de Lokituk s’atrauen. Sempre ha estat així. I sinó em creieu, mireu-vos a vosaltres dos. No és molta casualitat, que un noi que vivia sol a les Oratam, s’hagi trobat amb una nena consentida de Metròpoli Nord? I encara més casualitat, que els dos siguin Portadors?

—Eh! Què vol dir, això de noieta consentida!? Però ara que ho dius, si que és molta casualitat… —diu la Sil, mirant fixament el seu anell, mentre el fa girar— O sigui, que d’alguna forma, estan connectats entre ells?

—Això no ho sé pas, però del que estic segur, és que si em mantinc a prop vostre, abans o després trobaré l’home que busco. La resta no m’importa.

—Molt bé! —diu Lutum somrient, aixecant-se de la taula— Així doncs, a partir d’ara serem tres! Celebrem-ho! Demanem més fideus!

—Que vagi amb vosaltres no vol dir que em vingui de gust. —diu secament Katori, aixecant-se— Em retiro a descansar a la meva habitació. Demà, tan bon punt sortiu ja seré llest per la partida.

—Jo tampoc no tinc cap mena d’interès per a celebrar res amb aquest lladre! —diu la Sil, posant-se de peu, i marxant del local— Vaig a fer una llista de tot el que haurem de comprar demà, i buscaré mapes per establir el camí, ja que avui ens hem quedat sense.

I d’aquesta forma, Lutum es queda sol a la taula, mentre els seus dos companys marxen un per cada costat. Tot i que passa per uns segons d’incertesa, en els quals es pregunta internament perquè no ha quallat del tot la seva proposta de celebració, s’adona que encara queda menjar sobre la taula que han deixat els dos, i amb un ràpid moviment s’assenta de nou, i arreplegant tots els bols cap a ell, es llença damunt les restes.

La nit a fora és fosca i freda, i la Sil es penedeix de l’atac d’orgull que l’ha fet sortir del local. Després de tot, encara no ha pogut comprar roba d’hivern, i sap que haurà de tornar a entrar per a demanar una habitació on passar la nit. Però decideix esperar-se una estona fora, perquè si torna a entrar ara quedaria molt ridícula.

Seient a les escales de l’entrada del local, es distreu observant el cel. Les estrelles, de diverses mides i intensitats, plaguen el cel. Quan vivia a Metròpoli Nord, mai s’hauria imaginat que n’hi havia tantes. I és que les llums de la gran ciutat, fan que tan sols es pugui veure una petita part dels astres del firmament. Va ser al iniciar la seva aventura quan, passant les nits dins del tot terreny, va descobrir que en realitat n’hi havia tantes. La primera nit, fins i tot, li va costar dormir-se per la llum que desprenien, però a mesura que passaven els dies va anar descobrint la màgia de dormir sota un cel estrellat.

—Ep! —la sorpren en Lutum, darrera seu— Suposo que voldràs dormir dins, no?

—Ah, hola! No t’havia sentit arribar! Sí, sí, clar que dormiré dins. Però he sortit una estona per veure el cel.

En Lutum seu a l’escala, al seu costat.

—Oi que és maco? Jo alguna nit he intentat comptar les estrelles, però sempre m’he adormit abans d’acabar!

—Escolta, Lutum, ja confies en el Katori? Pensa que no tothom té tant bona fe com tu, en aquest món! Hi ha moltes persones que no tindrien cap problema en robar-nos, traicionar-nos o fins i tot matar-nos, a canvi de diners.

—Ah, no et preocupis pas! És bona persona, n’estic segur! —diu traient-li importància.

—Bé, tu sabràs el que et fas! Després de tot, si hem pogut sobreviure l’atac d’aquell avió, suposo que ja no pot ser pitjor.

—Sí… no entenc perquè ens ha atacat! —diu en Lutum, pensatiu— És el primer cop que et passa? No tens enemics, potser?

—Jo, enemics? Què caram he de tenir enemics! Però si sóc una noia de ciutat normal i corrent! Això tu, que sempre et fots en problemes! O potser buscaven al teu pare, que dius que està buscat pel govern!

—Ah, però a mi no m’ha atacat mai ningú! És el primer cop que veia un avió!

—Doncs estem arreglats! D’una banda, algú ens ataca amb un avió de guerra, i d’altra, una mena de ninja samurai, se’ns ajunta, dient que vol venjar-se de no se sap qui! Això és de boigs!

—Potser tot està relacionat amb els anells, com diu en Katori. —murmura en Lutum— Potser si, que els anells s’atrauen entre ells. I si el pilot de l’avió també era un dels Portadors?

—Oh, no ho crec pas! Segurament hauria utilitzat els seus poders per sortir de l’avió abans de l’explosió. A més a més, l’avió tenia una mena de logotip, recordes? Un cercle vermell amb una “V” de color blanc al centre, recordes?

—Uhmm… doncs no m’hi he fixat!

—Doncs sí… és com si formés part d’un exèrcit, o un grup armat, que s’identifica amb aquest símbol. O al menys donava aquesta impressió…

—Així doncs, vindran més avions d’aquests?

—Bé, si realment formava part d’un grup, dependria de si ha donat noticies als altres.

—Què vols dir? Com pot avisar als altres?

—Aquests avions tenen una ràdio…. una mena d’aparell que et permet connectar-te amb més avions, o altres llocs. Si abans d’estavellar-se ha pogut avisar dient que ens havia trobat, no tardaran en apareixer reforços. Tot i així, no crec que hagi avisat a ningú… segurament pensava que podria ell sol… fins que l’has fet caure! A més a més, encara que ho hagués fet, encara haurien de venir, i de trobar-nos… i demà al matí, a primera hora ja haurem marxat d’aquí!

—Sí, és veritat! —diu content— Ja tinc ganes de veure les illes Sedem! Com hi anirem? Nedant?

—Però que dius, capsigrany!! Com vols anar nedant?? Estan molt lluny! Anirem en vaixell!

—Ostres, que bé! Mai he anat en vaixell! El pare sempre em deia que és una mena de barca de riu, però mooolt grossa!

—Sí, bé… podriem dir-ho així… —diu la Sil, davant d’aquella excessiva simplificació.

—I on està el vaixell aquest?

—A Ciutat Baixa! Allà hi ha un dels ports més importants de la costa. Cada dia arriben i marxen vaixells a totes parts de la Península Beri, i fins i tot alguns més enllà!!

—Ostreees! —exclama ell, il·lusionat per veure totes aquestes coses noves— I en buscarem un que vagi a les Illes Sedem?

—Exacte… això farem… —diu la Sil, que s’ha ajupit arraulida, abraçant-se els genolls, intentant fer-se passar el fred.

—Bé, doncs serà millor que anem a descansar, no? —diu veient que ella comença a tremolar de fred

—Sí, sí… —diu aixecant-se, encarcarada— Ara demanaré una habitació, i em posaré al llit fins que…

—No queden habitacions, ja! —diu tant tranquil en Lutum, anant cap a l’entrada.

La Sil es queda paralitzada pel fred i la noticia, i lentament el mira de reüll.

—Que què? —s’atreveix a preguntar.

—Que no en queden! Estan totes reservades! Però tranquil·la! He parlat amb en Katori, i ens deixa dormir a la seva!

Però aquesta noticia no la tranquil·litza pas, sinó tot al contrari.

—Però tu estàs boig? Com vols dormir amb aquell psicòpata!? No veus que ens robarà, o que ens pot matar, a la nit? Ja has vist com lluita!

—Ahh, no et preocupis! És bona gent! Segur que no et mira els pits! —diu obrint la porta del local, que deixa escapar tant la llum com els sorolls de l’interior.

—Argh!! Vols deixar ja aquesta fixació que tens amb els meus pits!? Deixa de dir-ho ja! —crida perseguint-lo cap a dins.

Una mirada rabiosa observa des d’un carreró no gaire llunyà com els dos companys entren dins del local, i la porta es tanca, enfosquint i silenciant de nou el carrer. No només sap on són, sinó que també sap on es dirigeixen.

Gràcies a aquesta informació, el seu superior passarà per alt que torni al quarter general sense l’avió amb el qual ha marxat.

—No em vinguis amb històries, Katori! Sé que has estat tú, qui m’ha robat aquesta nit! —crida enfadat en Bruno— Tothom sap que ets un lladre! Ho hem llegit als diaris! I hi ha cartells per tot el poble!

La tensió és tant sòlida en el petit negoci del Sr. Quilmet, que ningú s’atreveix a fer cap moviment. El silenci regna en tot el local, i les mirades de tots els clients es dirigeixen a la taula on fins fa poc dinava tranquilament en Katori.

L’Ànec Mort és l’únic hostal de Vilablava. De fet, és l’únic hostal de la regió, ja que aquest petit poble de tres-cents habitants està a més de tres dies de camí de qualsevol lloc. La planta baixa és el menjador, dotat de diverses taules mal col·locades, i la barra del bar, és al fons, prop de l’escenari on depenent de l’horari s’hi fan actuacions més o menys aptes per tots els públics. Una escala de fusta al fons de l’estança condueix a les austeres habitacions.

S’hi pot menjar, dormir, i emborratxar-s’hi, i no precisament amb aquest ordre, la majoria de vegades. Les baralles i discusions són el pa de cada dia, i no hi ha setmana que el Sr. Quilmet no hagi de dedicar part dels guanys en arreglar les diverses destrosses ocasionades pels simpàtics clients. Però aquella situació és diferent.

En Bruno, ara dret davant la taula on en Katori està degustant un bol de fideus, és el ferrer del poble. I també és un dels habitants més rics, ja que el seu servei és molt necessari en aquella vila totalment agrícola. Eines per llaurar, i treballar la terra, ferradures pels cavalls, rodes pels carruatges… tots els habitants utilitzen els seus serveis per una cosa o altre.

Però apart de ric, també és immensament immens. Gairebé dos metres i mig de pur múscul, forjat dia a dia a la ferreria, davant les brases candents del forn on treballa el ferro, són la millor forma que cap dels seus clients es demori en els pagaments dels seus serveis. I és que tan bon punt algú coneix Bruno, té la terrible sensació que més val tenir-lo d’amic que no d’enemic.

I si la seva cara amable ja és de pocs amics, en aquells moments, que desprèn fúria, mentre mira a l’home que seu tranquil·lament a la taula, és de malson.

En Katori, per la seva banda, tot i no ser del poble, és tant o més conegut que Bruno en tota la regió. Tot i que el que se’n sap és força ambigu, i fins i tot paradoxic. Alguns el tracten d’assassí, altres d’heroi, alguns de lladre, i altres de samarità. S’expliquen vàries històries diferents del seu passat, tot i que ningú no el sap del cert. Però una cosa és segura. És perillós. I això fins i tot ho diuen els diaris i les fonts oficials. És per això, que quan Katori entra en un local, tothom intenta passar desapercebut, i preguen per a que marxi aviat, sense que passi res dolent.

Vilablava el veu arribar un parell de cops l’any, i de moment mai ha passat res… fins avui.

Katori, ignorant al gegant del seu davant que emana ràbia per les orelles, segueix menjant amb parsimònia el bol de fideus que ha demanat. Sentat en posició del flor de Lotus, vesteix un quimono blanc, i un hakama negre, damunt del pantaló. Un gran barret cònic de palla li cobreix el cap fins l’alçada dels ulls.

—I jo et repeteixo que no se de què m’estàs parlant… —diu servint-se una nova cullerada de fideus.

—Deixa de prendre’m el pèl, lladregot, i torna’m els diners immediatament, o t’asseguro que et rebentaré el crani aquí mateix, i en llençaré les miques al meu forn! —amenaça, donant un cop amb l’anvers de la mà al vol de fideus, que sobrevola tot el local i surt disparat per la finestra, rebentant el vidre.

—En Katori, encara amb la cullera a l’aire, que s’ha quedat a mig camí quan anava a omplir-la de nou, ni tan sols s’ha mogut.

Les causes que han portat a la situació que hi ha en aquests moments en el local, tenen l’origen fa tres dies, el matí que Katori va arribar a la vila.

Ningú no sap d’on venia, ja que havia vingut a peu. Es va dirigir directament al negoci de Bruno, i li va demanar que li afilés la katana. Aquest, va reconèixer la qualitat del sable, i com que es tractava d’un treball de precisió, i tenia molta feina, li va dir que li deixés, i que passés a buscar-la al cap de dos dies. Katori va acceptar, i va deixar la meitat dels diners del treball com a paga i senyal.

Mentre li feien la feina, va hostatjar-se a l’Ànec Mort. I tot i que al Sr. Quilmet quasi li agafa un atac d’ansietat, en veure’l entrar per la porta, no va tenir cap problema durant la seva estada. A primera hora del matí marxava, i es passava tot el dia fora, ningú sap on, fins que tornava a l’hora de sopar, i es retirava a la seva habitació.

Encara que els carrers eren plens de cartells deus de busca i captura, a ningú se li havia passat pel cap denunciar-lo, ni intentar capturar-lo, per raons obvies.

Va passar el temps pactat, i Katori va tornar a casa del Bruno. I en aquell moment va començar el conflicte.

Un dels clients de Bruno, li havia explicat que Katori era un lladre perillós buscat pel govern, i aquest, en saber-ho, es va negar a fer-li la feina.

—Jo no treballo per delinqüents! —li va dir, abans de fer-lo fora del local— Marxa d’aquesta vila immediatament, o t’hi quedaràs a viure per sempre, però un metre sota terra!

—Al menys, torna’m la meva katana i els diners que et vaig donar. —va demanar ell, sense sorprendre’s gaire per l’actitud del ferrer.

—Mai! No seré jo qui doni a un assassí l’arma amb qui mati a les seves víctimes, ni qui li donaré els diners per a que en compri una!

En Katori, després d’estar-se uns segons davant del local, va marxar, sense dir res, i va estar fora tot el dia, fins a l’hora de sempre, quan va tornar a apareixer a l’hostal, per sopar i dormir.

Aquest matí, però, poc després de llevar-se i marxar, com ha anat fent aquests dies, en Bruno ha aparegut a l’hostal, cridant que en Katori l’ha robat. I és que durant la nit, algú ha entrat casa seva, i s’ha emportat tant tots els seus diners, com la katana que li havia confiscat al presumpte lladre.

El Sr. Quilmet li ha dit que en Katori no hi era, i que si li havia robat, segurament ja no tornaria, aquesta nit, i en Bruno ha marxat, traient foc pels queixals.

Però per a desgràcia del pobre hoteler, fa uns escassos minuts, Katori ha tornat, a la hora de sempre, per a demanar un bol de fideus. Alguns clients, més espavilats, han desaparegut del local tan bon punt han vist que arribava, imaginant el que podria passar si en Bruno s’assabentava que el jove samurai ha tornat.

I efectivament, no han estat ni cinc minuts, els que ha necessitat la xarxa de rumors de Vilablava, perquè arribés a orelles del ferrer que el seu lladre era un altre cop allà.

—Aquest eren els meus fideus. No en tens prou, robant-me la katana i els diners, que ara em prens el sopar? —diu fastiguejat, Katori, deixant la cullera damunt de la taula.

—A mi no em vacil·lis, lladregot del tres al quart! Em sents? Jo no sóc un pobre desgraciat que em deixi robar sense defensar-me!

—Torno a dir-te un cop més que no tinc res a veure amb el que m’estàs dient. I ara, si us plau, marxa, perquè…

Però abans que acabi la frase, Bruno agafa un dels seus malls del cinturó d’eines, i d’un sol cop al damunt de la taula, la rebenta. I agafant a Katori pel coll com si fos de paper, l’aixeca a l’aire, fent-li saltar el barret, brandant el martell de forma amenaçadora, amb l’altre mà.

En Katori té el cabell llis i llarg, d’un vermell tan intens que contrasta amb els seus ulls de verd profund. Una cicatriu recorre la seva cara, des del front fins a la galta, passant per la parpella. Pell, bruna i fosca com la canyella, llavis fins i mirada penetrant, però serena, tot i les circumstàncies.

—Deixa’m anar immediatament —diu suaument, tot penjant de la immensa mà de Bruno, sense ni tan sols aixecar les mans, per agafar-s’hi.

—Tens tres segons per confessar. O t’esberlaré el cap tal i com ho he fet amb la taula! Un…

—T’ho torno a demanar un cop més. —insisteix mentre la sang li puja al cap— Deixa’m anar… ara.

—…dos…

—Tu ho has volgut, Bruno. Això serà ràp…

— …i treee…

De sobte, la porta del local s’obre d’una revolada, picant contra la paret, i trencant el clímax del moment un noi i una noia entren discutint-se.

—Però què coi m’estàs explicant! —diu la Sil— Et penses que sóc tonta? Com vols que em cregui que aquests fideus t’han arribat del cel?

—Que sí, que sí! T’ho juro! —es defensa en Lutum, amb el bol de fideus d’en Katori que ha sortit disparat per la finestra fa breus instants.— Han aparegut del no res!

Els dos segueixen avançant mentre ella intenta agafar el bol, i ell l’aixeca enlaire, evitant que l’agafi.

—No siguis burro! Els fideus no apareixen del no res! Això és que els tenies tu amagats i te’ls volies menjar tu, que ets un golós egoista! A sobre que perds l’equipatge, i tot el menjar!

—Eh, que jo no he perdut l’equipatge, eh? Que ha sigut aquell coi d’avió, que l’ha despedaçat! A sobre que et salvo!

—Salvar-me? Però si una mica més i em desnuques, fent-me botar d’aquella forma! Que no veus que jo sóc una noia fràgil, delicada i fina, tros de papu escalivat?

En aquell moment els dos joves, que ja són al mig del local, se’n adonen que alguna cosa no rutlla en veure que tot i que el local estigui ple de gom a gom, no se sent ni una mosca, i que totes les mirades se centren en ells dos. Poc a poc, baixen el volum dels crits, que acaba per ser un murmuri suau, fins que desapareix.

Una mirada més atenta al seu voltant, fa que s’adonin que el moment en el que han arribat no és el més apropiat, sobretot veient que comparteixen el protagonisme amb un altre curiosa parella, que també sembla estar discutint. Un noi jove, vestit amb una mena de quimono, penja pel coll de la mà d’un home que el duplica en alçada i amplada, amb l’altre mà ocupada per un martell de grans dimensions, que també els mira, estranyat.

—Ups… —diuen a l’uníson els dos nouvinguts, veient l’estranya situació.

—Uhm… arribem en mal moment, potser? —pregunta la Sil, a l’audiència, que la mira.

Però un soroll contundent a l’altre banda de la sala fa que, tal i com si seguissin un partit de tenis, les mirades es tornen a dirigir al nucli d’atenció anterior, on en Bruno vola pels aires, aterrant al damunt d’una taula, que al no poder suportar el seu pes, cedeix, quedant aixafada sota el gegant, mentre Katori aterra amb un àgil moviment.

—Ha tombat al Bruno! —crida una veu, entre l’audiència— Ha tombat al Bruno!

—Com ho ha fet? —pregunta un altre— No he vist res! Està inconscient?

—Ha aprofitat que estava distret, mirant al noi dels fideus! —diu un de tercer, referint-se a en Lutum.

Però el gran ferrer, lluny d’estar inconscient, s’aixeca rabiós, i eixugant-se amb la mà la sang que li raja del nas, corre, tot aixecant el martell, cap a en Katori, que l’espera, impassible. En Lutum i la Sil es miren l’escena, sense entendre res.

I just en el moment en que sis nois fornits, i armats amb martells, i amb la mateixa cara de mala llet que en Bruno, entren al petit local, en Katori, amb un ràpid moviment enrera, evita la trajectòria de la pesada arma del seu oponent, i amb un gir de la cintura, es col·loca just en la posició en la que li propina un cop de genoll a l’estómac, que el fa doblegar-se.

—Papa! —crida un dels nois que acaben d’entrar— Anem a ajudar al pare!

—Sí! —contesten els altres cinc fills de Bruno, que cridant i aixecant els martells corren cap a l’altre banda de la sala, passant pel costat de Lutum.

En Katori es mira els mini Brunos, i amb cara de circumstàncies, només pot que maleir la seva sort, mentre salta damunt la taula, i d’aquesta a la làmpara, que penja del sostre, on es balanceja i s’impulsa fins al corredor del primer pis.

Totes les mirades dels espectadors el segueixen fins dalt.

Mentre en Bruno es recupera, els seus fills ja estan pujant per l’escala de fusta, per a comprovar que en Katori ja no hi és. Ha tornat a saltar a la planta baixa, i es dirigeix a la porta de sortida, ràpidament.

—Moltes gràcies! —li diu a en Lutum, que encara no s’ha mogut del seu lloc, quan passa pel seu costat.

—Cap problema! —contesta, sense saber ben bé de què li parla, amb el bol de fideus a la mà.

La Sil mentrestant, més previnguda, ha marxat de l’escena d’acció, i s’amaga darrera una taula amb els altres espectadors atemorits.

Però el pla d’escapament de Katori queda frustrat en el moment en que Bruno reapareix, bloquejant la sortida completament.

—Meeeeerda! —es queixa el noi del quimono, girant mitja cua, i tornant per on ha vingut.

Els petits ferrers, ja han baixat de nou, i es dirigeixen amb ràbia cap al seu enemic, que en veure’ls torna a frenar en sec, al costat de Lutum.

—Però bueno, què passa aquí? No em podeu deixar en pau? —es queixa.

—Germans, no tingueu pietat amb el lladre que ha robat al nostre pare, ni amb el noi dels fideus, que l’ajuda! —diu amb el martell a l’aire, corrent cap als dos objectius.

Mentre Katori torna a canviar la seva trajectòria, i surt corrents, Lutum no es mou ni un dit. De fet, ni tan sols sap que ell és el noi dels fideus al que es refereixen els mini Brunos.

Mentre la majoria d’aquests, junt amb el seu pare, persegueixen al samurai, els altres dos es llencen damunt Lutum. Aquest, en veure’ls, sense entendre ben bé perquè l’ataquen, estén amb un ràpid moviment la mà que li queda lliure, i els dos germans que volaven cap a ell, es veuen repel·lits i projectats contra la barra del bar, que sobrevolen per esclafar-se contra la paret on hi ha els prestatges de licor.

Totes les mirades tornen cap a ell.

—Eh, tu! Com ho has fet, això? —crida Katori, des del primer pis, mentre dona un cop de peu tant veloç que és quasi invisible, que impacta contra la barbeta d’un dels fills del ferrer. Aquest, de la inèrcia, no només cau al pis de sota, sinó que també s’emporta un dels seus germans avall, que tenia al darrera.

—El què? —li pregunta Lutum, que s’ajup per evitar que l’esclafin els dos germans voladors que en Katori ha llençat, que aterren molt poc atlèticament rebentant els taulons de fusta del terra del local.

—Com els has fer volar, a aquells dos?

—No li diguis! —diu la Sil, des del seu amagatall, que deixa de ser-ho en aquell moment, perquè totes les mirades passen a centrar-se en ella, que adonant-se’n del seu error s’amaga, vermella, sota la taula.

—Es que tinc el poder de controlar l’aire! —crida al jove samurai del pis de dalt.

—Seràs tros d’ase! —torna a cridar la Sil, sortint del seu amagatall, i tornant a ser el centre d’atenció— No t’he dit que callis la boca? Bocamoll!

Katori salta de nou a la planta baixa, i s’apropa a Lutum.

—Has dit que pots controlar l’aire? I com t’ho fas? Hi ha res que et doni aquest poder?

—No li di… —comença a dir la Sil

—Sí, i tant! És aquest anell, veus? —li diu, canviant-se el bol de fideus de mà, i mostrant-li la joia.

—Burro… aquest noi és burro… —es mortifica la Sil, donant-se cops de cap contra la taula.

—És un anell de Lokituk? És un dels anells de la llegenda?

En aquell moment, els dos germans que quedaven en peu es dirigeixen contra Katori per l’esquena, però sense ni tan sols mirar-los fa un ràpid moviment, saltant sobre les seves mans, i agafant impuls amb els braços, es propulsa endarrera, clavant una doble puntada de peu a les parts més nobles dels atacants, que s’agenollen adolorits, moment que aprofita per impulsar-se de nou i repetir l’operació, però aquest cop impactant-los a la cara, i deixant-los fora de combat.

—I d’on l’has tret? En saps alguna cosa, de la llegenda? —segueix preguntant, oblidant la lluita.

—Bé, jo sempre…

Però abans que acabi la frase, un martell que gira per l’aire, l’impacta en plena cara, i tot i que no li fa excessiu mal, si li fa caure el bol de fideus a terra, que s’esmicola en cents de bocinets.

En Bruno, que ha llençat el martell amb totes les seves forces des de l’altre banda de la sala, se sorprèn de la relativa resistència del noi, que sembla ser que encara conserva el crani sencer.

—Els meus fideus!! —exclamen els dos a la vegada, en veure com la sopa barrejada amb els trossets de ceràmica del bol es filtra entre els taulons de fusta.

Durant els següents anys, sempre que Bruno intenta fer memòria d’aquell moment de la seva vida, l’únic que pot arribar a recordar és la mirada amenaçadora dels seus dos contrincants, per haver perdut els fideus, un fort cop de peu a la cara, i una gran ventada, que el van fer sortir l’Ànec Mort, travessant i rebentant-ne la paret.

La Sil torna en sí poc a poc. En un principi li costa saber on és. Porta molts dies viatjant, i últimament ha dormit cada nit en un lloc diferent, però fent un esforç, comença a recordar la nit anterior. Li havia mostrat el seu poder a Lutum, i havia quedat tant esgotada, que no va tardar gaire en dormir-se. Obre els ulls, i el primer que veu és la foguera, ara reduïda a brases, i una llum tant blanca i clara a l’exterior, que fins i tot arriba a molestar-la. Mirant al seu voltant veu que està sola. No hi ha rastre de Lutum, ni de l’equipatge.

Lentament es reincorpora, i s’adona que ha estat dormint en un munt de fulles seques, que li han fet de matalàs per una nit, i que a l’altre banda de la foguera n’hi ha un altre munt, tot i que més escampat. Segurament és un llit improvisat, cortesia de Lutum.

Es dirigeix a la sortida, i a mesura que la llum es fa més clara, i li contrau les pupil·les, se’n adona que el paisatge del dia abans ha tornat a canviar, i que el blanc de la neu els acompanyarà en aquesta etapa.

També hi troba en Lutum a fora, que ja preparat per iniciar la jornada, i amb la motxilla a l’esquena, mira lluny, a l’horitzó.

—Mare meva! Un altre cop tot nevat! —diu ella, sense sortir de la cova.

En Lutum es gira i somriu

—Bon dia, Sil! Doncs sí! Ha tornat a nevar, aquesta nit! Però per sort estàvem ben resguardats, oi? I avui ja arribarem al poble!

—Sí… —remuga la Sil— Una sort que no vegis. D’infart de miocardi, vaja.

—Infart de què? —pregunta ell, interessat.

—No res, no res… escolta, i saps si n’hi ha per molt, fins al poble?

—Bé, si anem com ahir, arribarem a la nit… però si ens afanyem, més hi podem ser-hi aquesta tarda.

—Aquesta tarda? —repeteix ella, il·lusionada— Ah, doncs vinga, som-hi, som-hi! No perdem més temps, i comencem amb bon…

Però un cop més, les seves paraules queden tallades quan al sortir de la cova, trepitja una pedra que cedeix, perd l’equilibri i cau damunt la neu verge, que amortitza el cop.

—Realment… —confessa Lutum— si les teves repliques són la meitat d’àgils que tu, més val que no les passegis per la muntanya, perquè si la original cau tants cops, no vull pensar en el que farien les altres…

—Oh, sí! —es queixa ella— A sobre burla’t de mi, tu! Capdetrons! Fes el favor d’ajudar-me a aixecar, en comptes de quedar-te aquí palplantat! Que no veus que si quedo xopa, em puc constipar? Xitxarel·lo xirucaire?

Per a Lutum, el fet de no entendre més de la meitat de paraules que surten de la boca de la Sil, és un senyal inequívoc que indica que ja té prou força i vitalitat com per començar la jornada, i somriu en veure-la tant enèrgica. S’apropa a ella, i amb un moviment de la mà, una ràfega d’aire l’aixeca i la posa en peu.

Tot i que es posen en marxa amb bon ritme, la nova catifa de neu els fa anar més lentament, ja que han d’assegurar tots els passos.

—Els has fet tu, els llits de fulles? —diu ella, sense perdre de vista on posa els peus.

—Sí! Et vas dormir molt aviat, després de tornar-te a fusionar, i vaig anar a entrenar una estona. Al tornar vaig portar fulles, i després d’assecar-les al foc, les vaig apilar per a fer una mica més còmode la nit.

—Doncs gràcies… —murmura— I dius que encara vas aprofitar per entrenar, a aquelles hores?

—Sí, a la nit s’està molt bé! I més a l’hivern! Tot és silenci, i et pots concentrar millor.

—Però vols dir, que a tu et cal entrenament? Després del que t’he vist fer, no crec que puguis millorar més, encara! Controles l’aire d’una forma tant innata, que segurament deus haver arribat al màxim de les teves habilitats…

—Doncs la veritat és que no ho sé, però una cosa si que et puc dir; fins ara, cada any he millorat en tècnica i potència. O sigui que de moment segueixo entrenant per veure fins on puc arribar. Tu dius que has estat investigant sobre els anells, no? Què en deia, sobre el meu? En saps alguna cosa?

—Uf, no gaire, la veritat. Com ja et vaig dir, sé que es diu Lil-rab, i que és l’anell de l’aire, és a dir, que permet al seu portador controlar l’aire a voluntat, però no en sé gaire cosa més. Tots els documents que trobava eren molt genèrics, i deien el mateix. Poders extraordinaris, que permetien fer coses extraordinàries… molt ambigu, tot plegat.

—I n’hi ha molts, d’aquests anells?

—No gaires. En els documents no ho indicava, però segurament tot això ens ho explicarà el Dr. Ishor. Potser ell et podrà dir si has arribat al teu màxim!

—Ah, això estaria molt bé! —exclama, content— Fa uns anys em vaig proposar arribar a controlar el màxim els meus poders per quan el pare tornés! Si aquest home em pot dir si em falta poc o molt, podré saber si vaig bé de temps!

—Lutum… —diu ella, denotant certa preocupació— …no és molt estrany, que el teu pare t’hagi deixat vivint sol tant de temps? És a dir… només tenies uns deu anys, quan ell va marxar… no és una mica irresponsable?

—Doncs no ho sé, la veritat… però si el pare va marxar, va ser perquè no tenia cap més opció, això està clar! I si va deixar-me aquí en comptes de quedar-se, va ser per algun motiu! N’estic segur.

—I no li vas preguntar?

—És el meu pare. No cal demanar-li els motius.

—Oh, no tothom diria el mateix, Lutum…

Mentre avancen bosc a través, la Sil pensa en el curiós personatge que l’acompanya. Aquell noi, que ha viscut aïllat del món, i ha estat educat pel seu pare, té un caràcter molt peculiar. No s’enfada, no discuteix, ignora completament la ironia i la sàtira, i mai demana el perquè de les coses. Tot i tenir un poder que corrompria al més sant de tots els homes, la seva humilitat i senzillesa són notables. I tot i que sempre que pot ajudar ho fa, també accepta l’ajut dels altres sense cap mena d’orgull. N’hauria d’aprendre molt, d’ell.

—Lutum, estic contenta que m’acompanyis. —confessa discretament— Segur que serà un viatge trepidant!

—Segur que sí! —diu ell, somrient.

I just després de dir aquestes paraules, un soroll fins aleshores imperceptible, comença a ser audible. Una mena de brunzit, llunya, que sembla apropar-se per l’aire. Els dos es queden quiets, aguditzant la oïda.

—Ho sents? —pregunta ella

—Sí, però no sé pas què és… no sembla cap animal… és el primer cop que sento aquest soroll.

—No, no és un animal… és un soroll de motor… un avió, o avioneta.

—Un avió? Uooo! Jo no n’he vist mai cap! El pare m’ha dit que volen com els ocells! —diu ell, allunant-se de la zona, amb grans gambades, buscant una clariana on poder veure l’estrany artefacte.

—Ei Lutum! Espera! No corris tant! —diu ella, perseguint-lo com pot— No em deixis sola!

Pràcticament surant damunt la neu, no tarda en arribar en una petita clapa del bosc lliure d’arbres, que li permet veure el cel, net i clar. Encuriosit, camina d’esquena d’amunt la neu, tot mirant enlaire, buscant la màquina que vola com un ocell. I finalment, la veu.

És d’un verd fosc més aviat brut, i vola sense batre les ales, que curiosament són dobles. La més baixa sota l’estructura metàl·lica, i superior al damunt. Davant, una gran hèlix girà tant ràpidament que pràcticament és impossible veure-la. Darrera, la cua, està adornada per una gran rodona vermella amb una “V” blanca en el centre.

—Ostreeees!! —crida ell, fascinat— És magnífic! Vola sense moure les ales! I va molt més de pressa que qualsevol ocell!!

La part superior de la cabina és descoberta, i es pot apreciar el cap de l’únic tripulant, que s’oculta sota el casc i darrera les grans ulleres negres.

—Vine, corre, vine! Mira que maco!

Amb penes i esforços, vigilant mantenir l’equilibri, la Sil arriba a la clariana, remugant.

—Coi de nano! Podries haver-me esperat! Sempre fas igual, tu! Caparrut capbuit! Que no veus jo em puc perdre?

—Mira, mira! És allò, oi? Allò és un avió? —pregunta ell, ignorant les seves malediccions, assenyalant a l’aire.

—No em canviïs de tema, tu ara! Sigues una mica més adult, d’acord? —diu renyant-lo mentre es gira per veure el famós avió— I sí, sí… això és un av….

Però Sil no pot acabar la frase, ja que s’empassa les últimes paraules en veure que el que s’apropa a vertiginosa velocitat no és un avió qualsevol, sinó un biplà de guerra, armat amb dues metralletes laterals.

Just en el mateix moment, el soldat que pilota l’aeroplà centra el seu objectiu i beneeix la seva sort. Els dos estan just en un dels pocs llocs de rota la regió on poden ser vistos, i sembla ser que estan curiosament quiets. Sense perdre temps, prem fins al fons el gallet que acciona les dues metralladores.

—Argh! —brama ella, amb la mirada desencaixada— Això és un avió de guerra! Ràpid, surt del mig!

La ràfega de munició que dispara l’avió recorre ràpidament la neu de la petita clariana, deixant un camí de forats que es dirigeix directament on son ells dos, però just en el moment en que arriba al seu objectiu, la Sil salta damunt d’en Lutum, fent-lo caure enrera, apartant-lo del recorregut de la metralla.

El pilot, enfadat per no haver encertat el seu objectiu a la primera, inici una maniobra de gir, per tornar a atacar.

—És un avió de guerra! —crida ella, assentada damunt d’ell, sacsejant-lo per les espatlles.

—Què vols dir? —respon, fora de joc, sense entendre res de res.

—Mira que ets curt! Que és dolent! Fa mal! Mata! —simplifica ella, per a que Lutum ho entengui ràpidament, sense fer més preguntes— Va, corre! Marxem! Amaguem-nos! Va! Sota els arbres!

L’avió, que ja s’ha tornat a enfocar per atacar de nou, torna a escopir una ràfega de petits projectils que dibuixen una nova cicatriu a la neu, que es dirigeix contra ells.

Però aquest cop és Lutum qui comprenent la situació s’aixeca a gran velocitat, i desprenent-se de la motxilla, carrega a la Sil a les espatlles, saltant a l’interior del bosc, just a l’instant que els trets impacten a l’equipatge, fent-lo saltar, i destrossant tot el seu contingut.

—Però es pot saber què li passa, a aquest avió? —diu Lutum, corrent entre els arbres, encara amb la Sil a l’espatlla, de cap per avall.

—Vols fer el favor de deixar-me anar, pagesot poca-traça? —l’esbronca— Què et penses que sóc? Un sac de patates? Ja t’ho he dit, jo, que era un avió de guerra, estaquirot!

—No puc, que vas molt lenta! Et tocaria! —diu ell, saltant per damunt la neu, a gran velocitat.

L’avió mentrestant, ha redreçat el seu rumb, i el pilot vigila atent qualsevol moviment entre els arbres per a descarregar-hi una nova onada de munició.

La Sil, botant de cap per avall damunt l’espatlla d’en Lutum, comença a perdre el sentit de la orientació i l’equilibri, veient com el paisatge passa al seu voltant, tant ràpid com borrós.

En Lutum salta al tronc d’un arbre per agafar impuls, però ho fa amb tanta força, que aquest no resisteix l’embranzida del noi, i tot desarrelant-se parcialment, fa que la neu de la seva copa es desprengui i caigui pesadament. Aquest era el senyal que necessitava el pilot, per a enfocar els canons de les seves metralletes, i tornar a fer foc a discreció.

—Mira que n’ets de talòs, i bordegàs! —crida la Sil, enfadada— Coi de nano! Però què fas? Perquè no llences una bengala, per a que ens trobi, o li fas senyals de fum! Si haguessis anat més lent no hauries fet tant d’escàndol! Que no ho veus, curt de gambals?

En Lutum segueix corrent i saltant entre els arbres, a tota velocitat, mentre els trets s’apropen cada vegada més. Ella, que s’ha incorporat parcialment, mira enrera i veu com la ràfega és a poc metres d’ells.

—Ei, ei! —crida desesperada, picant-lo al cul— que ens atrapa! Fes algo! Ràpid! Canvia el rumb! Corre, corre! Eh, per cert, quin cul més dur que tens, eh?

En Lutum, mirant endarrera de reüll, veu com l’avió guanya distància a cada segon. Mira davant, buscant un possible refugi o cova on amagar-se, però tot i no trobar-ne cap, veu gran arbre inclinat, mig desenterrat, i s’hi dirigeix, accelerant la seva carrera.

El pilot, inclinant lleugerament la palanca que controla el seu rumb, en traça un de nou en la mateixa direcció. Escassos metres separen la pluja de metralla del seu objectiu.

Just en aquell moment en Lutum arriba a l’arbre inclinat, i d’un salt, es planta a la part superior del tronc, quasi a la copa, on agafant tot l’impuls que pot, salta novament a l’aire, volant per damunt dels arbres, en direcció a l’avió, que encara segueix disparant avall.

A càmera lenta, les múltiples expressions dels implicats a l’escena són tantes com diverses. En Lutum, d’una banda, que ha saltat a una alçada d’uns cent metres, carregant la Sil, somriu satisfet, controlant la situació, mentre mira cara a cara al pilot, a mesura que s’apropa.

Aquest, rera les grans ulleres que el protegeixen del vent, obre els ulls, atònit per la visió d’un noi que no tan sols ha saltat per damunt del bosc, fins a trobar-se a l’alçada del seu avió, sinó que també ho ha fet carregant a una noia amb cara d’espant cap per avall.

Finalment la Sil, que ha passat de l’estupefacció al terror mortal, en veure com de sobte el terra, que tenia a un metre escàs, s’ha allunyat de sobte, i que els arbres, que fins al moment la cobrien, ara són petits com arbustos, als que està sobrevolant.

És llavors que Lutum, arribant al punt màxim de la paràbola que ha dibuixat el seu recorregut, estén la mà oberta, en direcció al biplà que té just davant, i fent un crit sec i contundent, una ràfega d’aire apareix del no res, col·lisiónant contra l’avioneta, que de sobte es sacseja salvatgement, perdent diverses peces de l’estructura, hèlix inclosa, que salten a l’aire, divertides.

Al no tenir cap lloc on recolzar-se, la mateixa ràfega d’aire que ha disparat, l’impulsa endarrera, allunyant-lo de l’avió que, mancat de certes peces, relativament necessàries pel seu bon funcionament, com per exemple, mantenir-se a l’aire, perd el control i es precipita al mig del bosc.

En Lutum, que es dirigeix inevitablement cap al bosc, igual que l’avioneta, enfoca una mà al terra, i crea un nou cop de vent que frena la velocitat de la seva caiguda, i li permet aterrar de peu, sa i estalvi.

—Estàs bé? —diu girant el cap, mirant a la Sil.

De sobte, una gran explosió, provinent de la zona on ha impactat el biplà, fa saltar tots els arbres en un radi de cinc metres, enmig d’un núvol de fum i neu, que deixa un gran cràter al mig del bosc.

—Bé…—murmura ella— …al menys, millor que el pilot, segur.

—Que no m’escoltes? —diu l’altre Sil— Però si t’ho acabo de dir, que és el meu poder! Tinc el poder de la mitosi!

—T’has multiplicat! —insisteix— I… què és la mitosi?

—La mitosi és el procés de divisió de les cèl·lules somàtiques dels eucariotes, que consisteix, fonamentalment, en una divisió longitudinal dels cromosomes i en una divisió del citoplasma.

—Eh? —exclama ell.

Les Sil, veient a venir que no val la pena entrar amb tecnicismes amb aquell noi, ho deixen correr.

—Que em multiplico! —diuen les dues, a la vegada.

—Ah, veus? Ja t’ho de dit, jo! —diu content, agafant la poma que tenia a mitges, i atacant-la de nou— Un poder molt maco, eh?

—Un poder molt maco? I ja està? No tens res més a dir?

—Uhmmm… —pensa ell, sorollosament— Doncs no.

—I no t’espantes de mi? —diu una Sil— Ni em tens por, ni dius que sóc estranya? —complementa l’altre.

—No, no! —li diu a la primera— I tampoc, tampoc! —li diu a la segona.

Les dues noies seuen una al costat de l’altre, pensatives.

—No cal que em parlis per separat, que sóc la mateixa…

—Ah, val! —respon, menjant-se l’últim tros d’embotit que queda damunt del mantell.

—La veritat és que em pensava que t’afectaria més, veure com em duplicava.

—Ah, està molt bé, això que fas. Ha de ser molt pràctic per caçar, per treure la neu, o per fer varies coses a la vegada! Però ho has fet molt bé! Perquè deies que no dominaves?

—És que de fet, encara no el domino gens. —confessa una d’elles— segons els documents que he consultat, amb aquest poder no tan sols m’he de poder multiplicar un cop, sinó tants com vulgui. Ara, cada una de nosaltres hauria de poder tornar-se a multiplicar. Així podriem ser quatre, que a la seva vegada es podrien multiplicar, i ser vuit, setze, o tantes com faci falta.

—Ostres! Tantes còpies pots fer? Això està molt bé! Podries fer la feina de tot un dia només en cinc minuts!!

—Bé, no és tant senzill… —diu una d’elles— …quan em duplico, perdo capacitat de concentració, força i velocitat —completa l’altre— Podriem dir que la meva energia normal queda repartida entre dues, i això fa que tot sigui més difícil.

—És a dir, que si fessis deu còpies teves, cada una d’elles tindria la dècima part de força que tu?

—Sí, exacte…. però això no hauria de passar. Teòricament hauria de mantenir l’energia original. Però encara no domino prou.

—Ah, però està molt bé, per només fer uns mesos que tens l’anell, no? Segur que si t’entrenes molt, ho aconseguiràs!

—Sí, això espero. De fet, he millorat moltíssim comparat amb el principi! —diu la primera Sil— Quan vaig començar a duplicar-me, no podia controlar les còpies per separat, i les dos es movien i parlaven a la vegada! —completa la segona.

—I no has intentat duplicar-te un altre cop, ara?

—No, no podria pas. Ara ja estic esgotada, no podria ni començar! Segurament em quedaria a mitges, i no seria gaire agradable.

Dient això, la Sil recorda el primer cop que va notar els extraordinaris efectes de ser la portadora del Tab-Rab.

Tot va començar just una setmana després d’haver-se’l posat.

A aquelles alçades, ja havia donat per inútil tot intent per treure-se’l, i es passava tots els dies a la Biblioteca Històrica de Metròpoli Nord, començant a descobrir les primeres dades sobre els anells. Estava llegint un gran volum, de tapes de pell, titulat “Cròniques de la Segona Edat”, on hi havia un recull de les històries dels cronistes oficials de l’Imperi Otok, que podrien ser molt interessants, si no fos perquè ni tan sols esmentaven els anells.

Pensant que potser els cronistes oficials no farien mai esment dels anells, precisament perquè aquests treballaven pels líders de l’Imperi, que segurament no voldrien revelar l’origen del seu poder, va pensar que hauria de consultar fonts menys oficials, tot i més dubtoses.

Així doncs, es va dirigir a la secció de Documentació Antiga Reservada. Una gran sala de dos pisos aïllada climàticament, que mantenia sempre a la mateixa temperatura i grau d’humitat, per a evitar el deteriorament de les obres.

Tan sols havia revisat una petita part de tots els llibres potencialment interessants, o sigui que es va dirigir directament a la secció centrada en l’Imperi Otok. Així doncs, amb l’ajut d’una escala de mà que l’apropava als volums dels prestatges més alts, i tot fent equilibris, va començar a seleccionar els títols que li semblaven apropiats; un recull de cartes originals del correu de l’època, una compilació d’edictes originals, un arcaic atlas de l’època, documents de la guerra civil…

Quan va tenir tots els que li interessaven, els va apilar un sobre l’altre, i va començar a baixar l’escala de fusta. Però un cop més, fent honor a la seva poca destresa amb la psicomotricitat, en un dels travessers de l’escala va relliscar, perdent l’equilibri.

Considerant que aquella àrea de la Biblioteca era reservada, i que si tenia accés a aquells originals únics en el món, era gràcies als contactes del seu pare, es va espantar tant per si es feien malbé amb la caiguda, que la seva reacció instintiva va ser aferrar-se ben fort a ells mentre queia, per evitar que es poguessin deteriorar, encara que suposés utilitzar-se ella d’escut humà.

Però quina va ser la seva sorpresa en veure, o més ben dit notar, que la caiguda no arribava.

La seva ment no comprenia res. S’havia quedat suspesa a l’aire? Perquè no havia caigut? Per un moment li havia semblat que s’havia agafat al passamans de l’escala, però això era impossible, perquè tenia les mans ocupades abraçant el munt de llibres.

Va obrir primer un ull, per veure que efectivament no era a terra, sinó que encara era a l’escala. Després va obrir l’altre, i va mirar avall. No hi havia dubte. No havia baixat ni un escaló. Finalment, va atrevir a mirar l’escala.

I quina va ser la seva sorpresa en veure que si bé d’una banda s’abraçava fortament al munt de llibres, d’altra banda era cert que també s’havia agafat fort a l’escala per a no caure… amb les altres dues mans. I és que a l’alçada dels colzes li havien nascut dos braços nous, que estaven fortament agafats als passamans.

L’impacte visual va ser tant, que va deixar anar tant els llibres com l’escala, fet que va comportar tant la seva caiguda, com diversos desperfectes a la selecció de llibres, que finalment li va ploure al damunt, després de caure aparatosament de cul, fins al peu de l’escala.

Ràpidament, va tornar a mirar-se els braços, però eren perfectament normals, tant en forma com en número. En tenia dos; un a cada colze, com sempre li havia passat.

En un inici, no sabia si creure’s el que havia vist, ja que després de tot, havia estat tan sols per uns segons. Potser havia estat la imaginació, que li havia jugat una mala passada, o potser portava masses hores, i masses cafès. Però recordava molt clarament com s’havia estat a l’aire durant una bona estona, i també que li havia semblat agafar-se a l’escala.

Durant uns minuts, va quedar-se allà al terra, quieta, i rodejada del que havia estat la pluja de llibres.

En cas que tot plegat s’ho hagués imaginat, no hi hauria de donar més voltes… però en cas que realment, tal com li havia semblat, havia duplicat els seus braços per un instant, estava segura que hi havia d’haver alguna relació amb l’anell.

En qualsevol altre moment de la seva vida, hauria descartat aquella absurda idea d’entrada, però tot just feia una setmana que havia vist amb els seus propis ulls com un anell cobrava vida per adaptar-se al seu dit, i com s’havia resistit a ser desallotjat d’allà, encara que ho hagués intentat de totes les formes humanament possibles. Si a aquesta estranya experiència, li afegia les extraordinàries històries que havia estat llegint els últims dies sobre els anells i els seus poders, feia que tot plegat fos més… possible.

Així doncs, va aixecar-se, i després de recollir tots els llibres que hi havia escampats al seu voltant, va intentar un exercici.

De peu, i estenent una mà al seu davant, amb el palmell enlaire, va intentar concentrar-hi el màxim de força, contraient els músculs del braç i dels dits, com si anés a aixecar un gran pes.

En el seu interior, notava una estranya sensació. Semblava com si el seu cervell percebés més músculs que els que en realitat tenia. Un cop, un amic del seu pare, al que li faltava un braç, que va perdre en un accident, li havia explicat que tot i no tenir-ne, a vegades sentia picor, sensacions o dolor, en el braç inexistent. A ella li costava d’entendre com podia notar picor en un braç que no tenia, però ara la sensació era molt similar. El seu cap, li estava dient que en aquell braç, en realitat n’hi havia dos, i que els podia moure independentment. Però la seva vista li deia que només n’hi havia un de braç.

El sentiment de incomprensió i de paradoxa la frustrava, i es va transformar en ràbia. Ràbia perquè estava sola; ràbia perquè ningú l’estava ajudant, en tot allò; ràbia perquè ella mai havia demanat que li passes; ràbia perquè feia dies que buscava en va, i ràbia perquè no podia veure el que el seu cervell li estava dient.

I llavors, d’una estrebada, va donar un cop de puny a l’estanteria de llibres que tenia al davant…amb el seu tercer braç.

Aquest cop, tot i l’impacte de veure com tornava a tenir dos braços drets, va mantenir la calma per analitzar la situació. No hi havia dubte que era real. No hi havia dubte que no s’ho estava imaginant. Era real, era segur, i era… físicament impossible.

Lentament, i amb molta por, va començar a maniobrar la seva nova extremitat. La falta de pràctica feia que els dos braços drets es moguessin a la vegada. La sensació era tremendament estranya. Amb la mà esquerra va tocar-se el palmell d’una de les mans dretes. Les seves terminacions nervioses es barrejaven parcialment amb l’altre mà, que també notava, tot i que en inferior mesura, el tacte del dit. Després, va tocar l’altre mà, notant clarament la diferencia. Poc a poc, el seu cervell va anar separant les dues mans dretes, i va poder tancar lleugerament una, sense moure l’altre.

La visió de les dues mans dretes, movent-se independentment, segons la seva voluntat, era extremadament anguniosa, però excitant a la vegada. I just en aquell moment, la porta de la sala reservada es va obrir.

Un home de tercera edat, calb, amb ulleres de pasta i vestit força passat de moda va entrar. Era el professor Narollah, jubilat des de feia deu anys, que estava elaborant una tesi sobre l’existència del bròquil en l’època els otokans. Feia setmanes que venia sempre sobre aquella hora.

—Bona tarda, Sil… —va dir l’home distretament, pensant en les seves teories.

Ella, espantada en un primer moment, en veure’l entrar, pensant en ser descoberta, va notar una fiblada al braç, i en mirar-lo va descobrir que ja tornava a ser únic.

—Què, com va la teva recerca? —va seguir preguntant— Has trobat res de bo, avui? Ja saps que si vols, et puc donar un cop de mà!

La Sil, va quedar en silenci uns segons més, i finalment va respondre.

—Hola professor Narollah… Sí… podriem dir que avui sí que ha valgut la pena venir… i merci pel seu oferiment, però crec que no em caldrà el seu cop de mà… sobretot… avui.

Des d’aquell dia, la Sil havia estat combinant les seves hores de recerca a la biblioteca amb les d’entrenament.

Quan estava a la sala reservada i no hi havia ningú, intentava tornar a duplicar els seus braços, sempre vigilant l’entrada, i quan hi havia gent, seguia investigant les seves fonts.

Amb el temps, va arribar a descobrir que no tan sols podia fer-ho amb els braços, sinó també amb les cames, i que hi havia tècniques mentals que l’ajudaven. Quan volia treure un braç nou, havia de concentrar-se en aquell múscul invisible, i fer-lo sortir d’una revolada, o en el cas de les cames, tal i com si dones un cop de genoll a l’aire. Llavors, el múscul “sortia” de dins. Moltes vegades, per no perdre temps d’entrenament, si hi havia més gent a la sala, seia en una cadira, i mentre llegia i consultava documentació, intentava duplicar una cama, sota la taula. Tot i així, era força complicat i perillós. Complicat perquè s’havia de concentrar en la lectura i en la tècnica, i perillós perquè quan ho aconseguia, la majoria de cops la cama sorgia tant fort, que donava un cop de genoll sota la taula i la feia botar, passant a ser el centre d’atenció de totes les mirades de la sala.

Però una de les coses que més la preocupaven era que, tot i la seva investigació sobre els diferents poders dels anells, no n’hi havia cap que encaixés amb les seves noves habilitats físiques. Cap d’aquests parlava d’un Portador amb quatre braços, o quatre cames. Tots parlaven de poders que no tenien res a veure amb els seus, i que quedaven totalment descartats. Tots… menys un.

No era ben bé el seu poder, però era relativament singular. Era el Tab-rab. L’anell de la multiplicació del cos.

Tècnicament, i segons els manuscrits, aquest anell permetia al seu portador multiplicar el seu cos sencer tants cops com volgués, i controlar-los tots ells independentment.

Suposant que aquest fos el seu anell, això significava que el seu poder anava molt més enllà del que havia vist fins al moment. Això significava, que podia arribar a multiplicar el seu cos totalment.

De sobte, la Sil sent una fiblada per tot el cos, que la fa tornar en sí.

—Ostres! —crida en Lutum, assenyalant-la— T’has tornat a ajuntar!! Ha sigut rapidíssim! Ha sigut com si dues gotes d’aigua s’ajuntessin de cop! Pràcticament no he pogut ni veure-ho!

—Sí, sempre és així… —respon ella—…si el procés de duplicat és complex, el de fusió és instantani, i de fet quasi mai voluntari. Passa quan em distrec, quan la meva atenció se centra en una altra cosa. El meu cos original absorbeix instantàniament la còpia.

—Oh, Sil! Tens un poder magnífic! Segur que si t’entrenes podràs millorar-lo molt! I llavors, tindràs tantes còpies, que podràs utilitzar tota la roba que dius que tens, posar-te’n una a cada cos! —diu ell, content per haver-li trobar una aplicació a aquell estrany poder.

A la Sil se li torna a escapar el riure, al sentir la estranya idea que se li havia ocorregut a Lutum.

—Sí, potser sí que tens raó… —murmura, esgotada per aquell dia tant intens, abans de rendir-se a la son.