La nit ha estat freda, i ha tornat a nevar a tota la regió, incloent les cotes més baixes, però el petit microclima de la cova ha resistit, i els dos hostes hi han pogut descansar còmodament.

La Sil torna en sí poc a poc. En un principi li costa saber on és. Porta molts dies viatjant, i últimament ha dormit cada nit en un lloc diferent, però fent un esforç, comença a recordar la nit anterior. Li havia mostrat el seu poder a Lutum, i havia quedat tant esgotada, que no va tardar gaire en dormir-se. Obre els ulls, i el primer que veu és la foguera, ara reduïda a brases, i una llum tant blanca i clara a l’exterior, que fins i tot arriba a molestar-la. Mirant al seu voltant veu que està sola. No hi ha rastre de Lutum, ni de l’equipatge.

Lentament es reincorpora, i s’adona que ha estat dormint en un munt de fulles seques, que li han fet de matalàs per una nit, i que a l’altre banda de la foguera n’hi ha un altre munt, tot i que més escampat. Segurament és un llit improvisat, cortesia de Lutum.

Es dirigeix a la sortida, i a mesura que la llum es fa més clara, i li contrau les pupil·les, se’n adona que el paisatge del dia abans ha tornat a canviar, i que el blanc de la neu els acompanyarà en aquesta etapa.

També hi troba en Lutum a fora, que ja preparat per iniciar la jornada, i amb la motxilla a l’esquena, mira lluny, a l’horitzó.

—Mare meva! Un altre cop tot nevat! —diu ella, sense sortir de la cova.

En Lutum es gira i somriu

—Bon dia, Sil! Doncs sí! Ha tornat a nevar, aquesta nit! Però per sort estàvem ben resguardats, oi? I avui ja arribarem al poble!

—Sí… —remuga la Sil— Una sort que no vegis. D’infart de miocardi, vaja.

—Infart de què? —pregunta ell, interessat.

—No res, no res… escolta, i saps si n’hi ha per molt, fins al poble?

—Bé, si anem com ahir, arribarem a la nit… però si ens afanyem, més hi podem ser-hi aquesta tarda.

—Aquesta tarda? —repeteix ella, il·lusionada— Ah, doncs vinga, som-hi, som-hi! No perdem més temps, i comencem amb bon…

Però un cop més, les seves paraules queden tallades quan al sortir de la cova, trepitja una pedra que cedeix, perd l’equilibri i cau damunt la neu verge, que amortitza el cop.

—Realment… —confessa Lutum— si les teves repliques són la meitat d’àgils que tu, més val que no les passegis per la muntanya, perquè si la original cau tants cops, no vull pensar en el que farien les altres…

—Oh, sí! —es queixa ella— A sobre burla’t de mi, tu! Capdetrons! Fes el favor d’ajudar-me a aixecar, en comptes de quedar-te aquí palplantat! Que no veus que si quedo xopa, em puc constipar? Xitxarel·lo xirucaire?

Per a Lutum, el fet de no entendre més de la meitat de paraules que surten de la boca de la Sil, és un senyal inequívoc que indica que ja té prou força i vitalitat com per començar la jornada, i somriu en veure-la tant enèrgica. S’apropa a ella, i amb un moviment de la mà, una ràfega d’aire l’aixeca i la posa en peu.

Tot i que es posen en marxa amb bon ritme, la nova catifa de neu els fa anar més lentament, ja que han d’assegurar tots els passos.

—Els has fet tu, els llits de fulles? —diu ella, sense perdre de vista on posa els peus.

—Sí! Et vas dormir molt aviat, després de tornar-te a fusionar, i vaig anar a entrenar una estona. Al tornar vaig portar fulles, i després d’assecar-les al foc, les vaig apilar per a fer una mica més còmode la nit.

—Doncs gràcies… —murmura— I dius que encara vas aprofitar per entrenar, a aquelles hores?

—Sí, a la nit s’està molt bé! I més a l’hivern! Tot és silenci, i et pots concentrar millor.

—Però vols dir, que a tu et cal entrenament? Després del que t’he vist fer, no crec que puguis millorar més, encara! Controles l’aire d’una forma tant innata, que segurament deus haver arribat al màxim de les teves habilitats…

—Doncs la veritat és que no ho sé, però una cosa si que et puc dir; fins ara, cada any he millorat en tècnica i potència. O sigui que de moment segueixo entrenant per veure fins on puc arribar. Tu dius que has estat investigant sobre els anells, no? Què en deia, sobre el meu? En saps alguna cosa?

—Uf, no gaire, la veritat. Com ja et vaig dir, sé que es diu Lil-rab, i que és l’anell de l’aire, és a dir, que permet al seu portador controlar l’aire a voluntat, però no en sé gaire cosa més. Tots els documents que trobava eren molt genèrics, i deien el mateix. Poders extraordinaris, que permetien fer coses extraordinàries… molt ambigu, tot plegat.

—I n’hi ha molts, d’aquests anells?

—No gaires. En els documents no ho indicava, però segurament tot això ens ho explicarà el Dr. Ishor. Potser ell et podrà dir si has arribat al teu màxim!

—Ah, això estaria molt bé! —exclama, content— Fa uns anys em vaig proposar arribar a controlar el màxim els meus poders per quan el pare tornés! Si aquest home em pot dir si em falta poc o molt, podré saber si vaig bé de temps!

—Lutum… —diu ella, denotant certa preocupació— …no és molt estrany, que el teu pare t’hagi deixat vivint sol tant de temps? És a dir… només tenies uns deu anys, quan ell va marxar… no és una mica irresponsable?

—Doncs no ho sé, la veritat… però si el pare va marxar, va ser perquè no tenia cap més opció, això està clar! I si va deixar-me aquí en comptes de quedar-se, va ser per algun motiu! N’estic segur.

—I no li vas preguntar?

—És el meu pare. No cal demanar-li els motius.

—Oh, no tothom diria el mateix, Lutum…

Mentre avancen bosc a través, la Sil pensa en el curiós personatge que l’acompanya. Aquell noi, que ha viscut aïllat del món, i ha estat educat pel seu pare, té un caràcter molt peculiar. No s’enfada, no discuteix, ignora completament la ironia i la sàtira, i mai demana el perquè de les coses. Tot i tenir un poder que corrompria al més sant de tots els homes, la seva humilitat i senzillesa són notables. I tot i que sempre que pot ajudar ho fa, també accepta l’ajut dels altres sense cap mena d’orgull. N’hauria d’aprendre molt, d’ell.

—Lutum, estic contenta que m’acompanyis. —confessa discretament— Segur que serà un viatge trepidant!

—Segur que sí! —diu ell, somrient.

I just després de dir aquestes paraules, un soroll fins aleshores imperceptible, comença a ser audible. Una mena de brunzit, llunya, que sembla apropar-se per l’aire. Els dos es queden quiets, aguditzant la oïda.

—Ho sents? —pregunta ella

—Sí, però no sé pas què és… no sembla cap animal… és el primer cop que sento aquest soroll.

—No, no és un animal… és un soroll de motor… un avió, o avioneta.

—Un avió? Uooo! Jo no n’he vist mai cap! El pare m’ha dit que volen com els ocells! —diu ell, allunant-se de la zona, amb grans gambades, buscant una clariana on poder veure l’estrany artefacte.

—Ei Lutum! Espera! No corris tant! —diu ella, perseguint-lo com pot— No em deixis sola!

Pràcticament surant damunt la neu, no tarda en arribar en una petita clapa del bosc lliure d’arbres, que li permet veure el cel, net i clar. Encuriosit, camina d’esquena d’amunt la neu, tot mirant enlaire, buscant la màquina que vola com un ocell. I finalment, la veu.

És d’un verd fosc més aviat brut, i vola sense batre les ales, que curiosament són dobles. La més baixa sota l’estructura metàl·lica, i superior al damunt. Davant, una gran hèlix girà tant ràpidament que pràcticament és impossible veure-la. Darrera, la cua, està adornada per una gran rodona vermella amb una “V” blanca en el centre.

—Ostreeees!! —crida ell, fascinat— És magnífic! Vola sense moure les ales! I va molt més de pressa que qualsevol ocell!!

La part superior de la cabina és descoberta, i es pot apreciar el cap de l’únic tripulant, que s’oculta sota el casc i darrera les grans ulleres negres.

—Vine, corre, vine! Mira que maco!

Amb penes i esforços, vigilant mantenir l’equilibri, la Sil arriba a la clariana, remugant.

—Coi de nano! Podries haver-me esperat! Sempre fas igual, tu! Caparrut capbuit! Que no veus jo em puc perdre?

—Mira, mira! És allò, oi? Allò és un avió? —pregunta ell, ignorant les seves malediccions, assenyalant a l’aire.

—No em canviïs de tema, tu ara! Sigues una mica més adult, d’acord? —diu renyant-lo mentre es gira per veure el famós avió— I sí, sí… això és un av….

Però Sil no pot acabar la frase, ja que s’empassa les últimes paraules en veure que el que s’apropa a vertiginosa velocitat no és un avió qualsevol, sinó un biplà de guerra, armat amb dues metralletes laterals.

Just en el mateix moment, el soldat que pilota l’aeroplà centra el seu objectiu i beneeix la seva sort. Els dos estan just en un dels pocs llocs de rota la regió on poden ser vistos, i sembla ser que estan curiosament quiets. Sense perdre temps, prem fins al fons el gallet que acciona les dues metralladores.

—Argh! —brama ella, amb la mirada desencaixada— Això és un avió de guerra! Ràpid, surt del mig!

La ràfega de munició que dispara l’avió recorre ràpidament la neu de la petita clariana, deixant un camí de forats que es dirigeix directament on son ells dos, però just en el moment en que arriba al seu objectiu, la Sil salta damunt d’en Lutum, fent-lo caure enrera, apartant-lo del recorregut de la metralla.

El pilot, enfadat per no haver encertat el seu objectiu a la primera, inici una maniobra de gir, per tornar a atacar.

—És un avió de guerra! —crida ella, assentada damunt d’ell, sacsejant-lo per les espatlles.

—Què vols dir? —respon, fora de joc, sense entendre res de res.

—Mira que ets curt! Que és dolent! Fa mal! Mata! —simplifica ella, per a que Lutum ho entengui ràpidament, sense fer més preguntes— Va, corre! Marxem! Amaguem-nos! Va! Sota els arbres!

L’avió, que ja s’ha tornat a enfocar per atacar de nou, torna a escopir una ràfega de petits projectils que dibuixen una nova cicatriu a la neu, que es dirigeix contra ells.

Però aquest cop és Lutum qui comprenent la situació s’aixeca a gran velocitat, i desprenent-se de la motxilla, carrega a la Sil a les espatlles, saltant a l’interior del bosc, just a l’instant que els trets impacten a l’equipatge, fent-lo saltar, i destrossant tot el seu contingut.

—Però es pot saber què li passa, a aquest avió? —diu Lutum, corrent entre els arbres, encara amb la Sil a l’espatlla, de cap per avall.

—Vols fer el favor de deixar-me anar, pagesot poca-traça? —l’esbronca— Què et penses que sóc? Un sac de patates? Ja t’ho he dit, jo, que era un avió de guerra, estaquirot!

—No puc, que vas molt lenta! Et tocaria! —diu ell, saltant per damunt la neu, a gran velocitat.

L’avió mentrestant, ha redreçat el seu rumb, i el pilot vigila atent qualsevol moviment entre els arbres per a descarregar-hi una nova onada de munició.

La Sil, botant de cap per avall damunt l’espatlla d’en Lutum, comença a perdre el sentit de la orientació i l’equilibri, veient com el paisatge passa al seu voltant, tant ràpid com borrós.

En Lutum salta al tronc d’un arbre per agafar impuls, però ho fa amb tanta força, que aquest no resisteix l’embranzida del noi, i tot desarrelant-se parcialment, fa que la neu de la seva copa es desprengui i caigui pesadament. Aquest era el senyal que necessitava el pilot, per a enfocar els canons de les seves metralletes, i tornar a fer foc a discreció.

—Mira que n’ets de talòs, i bordegàs! —crida la Sil, enfadada— Coi de nano! Però què fas? Perquè no llences una bengala, per a que ens trobi, o li fas senyals de fum! Si haguessis anat més lent no hauries fet tant d’escàndol! Que no ho veus, curt de gambals?

En Lutum segueix corrent i saltant entre els arbres, a tota velocitat, mentre els trets s’apropen cada vegada més. Ella, que s’ha incorporat parcialment, mira enrera i veu com la ràfega és a poc metres d’ells.

—Ei, ei! —crida desesperada, picant-lo al cul— que ens atrapa! Fes algo! Ràpid! Canvia el rumb! Corre, corre! Eh, per cert, quin cul més dur que tens, eh?

En Lutum, mirant endarrera de reüll, veu com l’avió guanya distància a cada segon. Mira davant, buscant un possible refugi o cova on amagar-se, però tot i no trobar-ne cap, veu gran arbre inclinat, mig desenterrat, i s’hi dirigeix, accelerant la seva carrera.

El pilot, inclinant lleugerament la palanca que controla el seu rumb, en traça un de nou en la mateixa direcció. Escassos metres separen la pluja de metralla del seu objectiu.

Just en aquell moment en Lutum arriba a l’arbre inclinat, i d’un salt, es planta a la part superior del tronc, quasi a la copa, on agafant tot l’impuls que pot, salta novament a l’aire, volant per damunt dels arbres, en direcció a l’avió, que encara segueix disparant avall.

A càmera lenta, les múltiples expressions dels implicats a l’escena són tantes com diverses. En Lutum, d’una banda, que ha saltat a una alçada d’uns cent metres, carregant la Sil, somriu satisfet, controlant la situació, mentre mira cara a cara al pilot, a mesura que s’apropa.

Aquest, rera les grans ulleres que el protegeixen del vent, obre els ulls, atònit per la visió d’un noi que no tan sols ha saltat per damunt del bosc, fins a trobar-se a l’alçada del seu avió, sinó que també ho ha fet carregant a una noia amb cara d’espant cap per avall.

Finalment la Sil, que ha passat de l’estupefacció al terror mortal, en veure com de sobte el terra, que tenia a un metre escàs, s’ha allunyat de sobte, i que els arbres, que fins al moment la cobrien, ara són petits com arbustos, als que està sobrevolant.

És llavors que Lutum, arribant al punt màxim de la paràbola que ha dibuixat el seu recorregut, estén la mà oberta, en direcció al biplà que té just davant, i fent un crit sec i contundent, una ràfega d’aire apareix del no res, col·lisiónant contra l’avioneta, que de sobte es sacseja salvatgement, perdent diverses peces de l’estructura, hèlix inclosa, que salten a l’aire, divertides.

Al no tenir cap lloc on recolzar-se, la mateixa ràfega d’aire que ha disparat, l’impulsa endarrera, allunyant-lo de l’avió que, mancat de certes peces, relativament necessàries pel seu bon funcionament, com per exemple, mantenir-se a l’aire, perd el control i es precipita al mig del bosc.

En Lutum, que es dirigeix inevitablement cap al bosc, igual que l’avioneta, enfoca una mà al terra, i crea un nou cop de vent que frena la velocitat de la seva caiguda, i li permet aterrar de peu, sa i estalvi.

—Estàs bé? —diu girant el cap, mirant a la Sil.

De sobte, una gran explosió, provinent de la zona on ha impactat el biplà, fa saltar tots els arbres en un radi de cinc metres, enmig d’un núvol de fum i neu, que deixa un gran cràter al mig del bosc.

—Bé…—murmura ella— …al menys, millor que el pilot, segur.