—T’has multiplicat! —repeteix ell, assenyalant-les, a una i altre.

—Que no m’escoltes? —diu l’altre Sil— Però si t’ho acabo de dir, que és el meu poder! Tinc el poder de la mitosi!

—T’has multiplicat! —insisteix— I… què és la mitosi?

—La mitosi és el procés de divisió de les cèl·lules somàtiques dels eucariotes, que consisteix, fonamentalment, en una divisió longitudinal dels cromosomes i en una divisió del citoplasma.

—Eh? —exclama ell.

Les Sil, veient a venir que no val la pena entrar amb tecnicismes amb aquell noi, ho deixen correr.

—Que em multiplico! —diuen les dues, a la vegada.

—Ah, veus? Ja t’ho de dit, jo! —diu content, agafant la poma que tenia a mitges, i atacant-la de nou— Un poder molt maco, eh?

—Un poder molt maco? I ja està? No tens res més a dir?

—Uhmmm… —pensa ell, sorollosament— Doncs no.

—I no t’espantes de mi? —diu una Sil— Ni em tens por, ni dius que sóc estranya? —complementa l’altre.

—No, no! —li diu a la primera— I tampoc, tampoc! —li diu a la segona.

Les dues noies seuen una al costat de l’altre, pensatives.

—No cal que em parlis per separat, que sóc la mateixa…

—Ah, val! —respon, menjant-se l’últim tros d’embotit que queda damunt del mantell.

—La veritat és que em pensava que t’afectaria més, veure com em duplicava.

—Ah, està molt bé, això que fas. Ha de ser molt pràctic per caçar, per treure la neu, o per fer varies coses a la vegada! Però ho has fet molt bé! Perquè deies que no dominaves?

—És que de fet, encara no el domino gens. —confessa una d’elles— segons els documents que he consultat, amb aquest poder no tan sols m’he de poder multiplicar un cop, sinó tants com vulgui. Ara, cada una de nosaltres hauria de poder tornar-se a multiplicar. Així podriem ser quatre, que a la seva vegada es podrien multiplicar, i ser vuit, setze, o tantes com faci falta.

—Ostres! Tantes còpies pots fer? Això està molt bé! Podries fer la feina de tot un dia només en cinc minuts!!

—Bé, no és tant senzill… —diu una d’elles— …quan em duplico, perdo capacitat de concentració, força i velocitat —completa l’altre— Podriem dir que la meva energia normal queda repartida entre dues, i això fa que tot sigui més difícil.

—És a dir, que si fessis deu còpies teves, cada una d’elles tindria la dècima part de força que tu?

—Sí, exacte…. però això no hauria de passar. Teòricament hauria de mantenir l’energia original. Però encara no domino prou.

—Ah, però està molt bé, per només fer uns mesos que tens l’anell, no? Segur que si t’entrenes molt, ho aconseguiràs!

—Sí, això espero. De fet, he millorat moltíssim comparat amb el principi! —diu la primera Sil— Quan vaig començar a duplicar-me, no podia controlar les còpies per separat, i les dos es movien i parlaven a la vegada! —completa la segona.

—I no has intentat duplicar-te un altre cop, ara?

—No, no podria pas. Ara ja estic esgotada, no podria ni començar! Segurament em quedaria a mitges, i no seria gaire agradable.

Dient això, la Sil recorda el primer cop que va notar els extraordinaris efectes de ser la portadora del Tab-Rab.

Tot va començar just una setmana després d’haver-se’l posat.

A aquelles alçades, ja havia donat per inútil tot intent per treure-se’l, i es passava tots els dies a la Biblioteca Històrica de Metròpoli Nord, començant a descobrir les primeres dades sobre els anells. Estava llegint un gran volum, de tapes de pell, titulat “Cròniques de la Segona Edat”, on hi havia un recull de les històries dels cronistes oficials de l’Imperi Otok, que podrien ser molt interessants, si no fos perquè ni tan sols esmentaven els anells.

Pensant que potser els cronistes oficials no farien mai esment dels anells, precisament perquè aquests treballaven pels líders de l’Imperi, que segurament no voldrien revelar l’origen del seu poder, va pensar que hauria de consultar fonts menys oficials, tot i més dubtoses.

Així doncs, es va dirigir a la secció de Documentació Antiga Reservada. Una gran sala de dos pisos aïllada climàticament, que mantenia sempre a la mateixa temperatura i grau d’humitat, per a evitar el deteriorament de les obres.

Tan sols havia revisat una petita part de tots els llibres potencialment interessants, o sigui que es va dirigir directament a la secció centrada en l’Imperi Otok. Així doncs, amb l’ajut d’una escala de mà que l’apropava als volums dels prestatges més alts, i tot fent equilibris, va començar a seleccionar els títols que li semblaven apropiats; un recull de cartes originals del correu de l’època, una compilació d’edictes originals, un arcaic atlas de l’època, documents de la guerra civil…

Quan va tenir tots els que li interessaven, els va apilar un sobre l’altre, i va començar a baixar l’escala de fusta. Però un cop més, fent honor a la seva poca destresa amb la psicomotricitat, en un dels travessers de l’escala va relliscar, perdent l’equilibri.

Considerant que aquella àrea de la Biblioteca era reservada, i que si tenia accés a aquells originals únics en el món, era gràcies als contactes del seu pare, es va espantar tant per si es feien malbé amb la caiguda, que la seva reacció instintiva va ser aferrar-se ben fort a ells mentre queia, per evitar que es poguessin deteriorar, encara que suposés utilitzar-se ella d’escut humà.

Però quina va ser la seva sorpresa en veure, o més ben dit notar, que la caiguda no arribava.

La seva ment no comprenia res. S’havia quedat suspesa a l’aire? Perquè no havia caigut? Per un moment li havia semblat que s’havia agafat al passamans de l’escala, però això era impossible, perquè tenia les mans ocupades abraçant el munt de llibres.

Va obrir primer un ull, per veure que efectivament no era a terra, sinó que encara era a l’escala. Després va obrir l’altre, i va mirar avall. No hi havia dubte. No havia baixat ni un escaló. Finalment, va atrevir a mirar l’escala.

I quina va ser la seva sorpresa en veure que si bé d’una banda s’abraçava fortament al munt de llibres, d’altra banda era cert que també s’havia agafat fort a l’escala per a no caure… amb les altres dues mans. I és que a l’alçada dels colzes li havien nascut dos braços nous, que estaven fortament agafats als passamans.

L’impacte visual va ser tant, que va deixar anar tant els llibres com l’escala, fet que va comportar tant la seva caiguda, com diversos desperfectes a la selecció de llibres, que finalment li va ploure al damunt, després de caure aparatosament de cul, fins al peu de l’escala.

Ràpidament, va tornar a mirar-se els braços, però eren perfectament normals, tant en forma com en número. En tenia dos; un a cada colze, com sempre li havia passat.

En un inici, no sabia si creure’s el que havia vist, ja que després de tot, havia estat tan sols per uns segons. Potser havia estat la imaginació, que li havia jugat una mala passada, o potser portava masses hores, i masses cafès. Però recordava molt clarament com s’havia estat a l’aire durant una bona estona, i també que li havia semblat agafar-se a l’escala.

Durant uns minuts, va quedar-se allà al terra, quieta, i rodejada del que havia estat la pluja de llibres.

En cas que tot plegat s’ho hagués imaginat, no hi hauria de donar més voltes… però en cas que realment, tal com li havia semblat, havia duplicat els seus braços per un instant, estava segura que hi havia d’haver alguna relació amb l’anell.

En qualsevol altre moment de la seva vida, hauria descartat aquella absurda idea d’entrada, però tot just feia una setmana que havia vist amb els seus propis ulls com un anell cobrava vida per adaptar-se al seu dit, i com s’havia resistit a ser desallotjat d’allà, encara que ho hagués intentat de totes les formes humanament possibles. Si a aquesta estranya experiència, li afegia les extraordinàries històries que havia estat llegint els últims dies sobre els anells i els seus poders, feia que tot plegat fos més… possible.

Així doncs, va aixecar-se, i després de recollir tots els llibres que hi havia escampats al seu voltant, va intentar un exercici.

De peu, i estenent una mà al seu davant, amb el palmell enlaire, va intentar concentrar-hi el màxim de força, contraient els músculs del braç i dels dits, com si anés a aixecar un gran pes.

En el seu interior, notava una estranya sensació. Semblava com si el seu cervell percebés més músculs que els que en realitat tenia. Un cop, un amic del seu pare, al que li faltava un braç, que va perdre en un accident, li havia explicat que tot i no tenir-ne, a vegades sentia picor, sensacions o dolor, en el braç inexistent. A ella li costava d’entendre com podia notar picor en un braç que no tenia, però ara la sensació era molt similar. El seu cap, li estava dient que en aquell braç, en realitat n’hi havia dos, i que els podia moure independentment. Però la seva vista li deia que només n’hi havia un de braç.

El sentiment de incomprensió i de paradoxa la frustrava, i es va transformar en ràbia. Ràbia perquè estava sola; ràbia perquè ningú l’estava ajudant, en tot allò; ràbia perquè ella mai havia demanat que li passes; ràbia perquè feia dies que buscava en va, i ràbia perquè no podia veure el que el seu cervell li estava dient.

I llavors, d’una estrebada, va donar un cop de puny a l’estanteria de llibres que tenia al davant…amb el seu tercer braç.

Aquest cop, tot i l’impacte de veure com tornava a tenir dos braços drets, va mantenir la calma per analitzar la situació. No hi havia dubte que era real. No hi havia dubte que no s’ho estava imaginant. Era real, era segur, i era… físicament impossible.

Lentament, i amb molta por, va començar a maniobrar la seva nova extremitat. La falta de pràctica feia que els dos braços drets es moguessin a la vegada. La sensació era tremendament estranya. Amb la mà esquerra va tocar-se el palmell d’una de les mans dretes. Les seves terminacions nervioses es barrejaven parcialment amb l’altre mà, que també notava, tot i que en inferior mesura, el tacte del dit. Després, va tocar l’altre mà, notant clarament la diferencia. Poc a poc, el seu cervell va anar separant les dues mans dretes, i va poder tancar lleugerament una, sense moure l’altre.

La visió de les dues mans dretes, movent-se independentment, segons la seva voluntat, era extremadament anguniosa, però excitant a la vegada. I just en aquell moment, la porta de la sala reservada es va obrir.

Un home de tercera edat, calb, amb ulleres de pasta i vestit força passat de moda va entrar. Era el professor Narollah, jubilat des de feia deu anys, que estava elaborant una tesi sobre l’existència del bròquil en l’època els otokans. Feia setmanes que venia sempre sobre aquella hora.

—Bona tarda, Sil… —va dir l’home distretament, pensant en les seves teories.

Ella, espantada en un primer moment, en veure’l entrar, pensant en ser descoberta, va notar una fiblada al braç, i en mirar-lo va descobrir que ja tornava a ser únic.

—Què, com va la teva recerca? —va seguir preguntant— Has trobat res de bo, avui? Ja saps que si vols, et puc donar un cop de mà!

La Sil, va quedar en silenci uns segons més, i finalment va respondre.

—Hola professor Narollah… Sí… podriem dir que avui sí que ha valgut la pena venir… i merci pel seu oferiment, però crec que no em caldrà el seu cop de mà… sobretot… avui.

Des d’aquell dia, la Sil havia estat combinant les seves hores de recerca a la biblioteca amb les d’entrenament.

Quan estava a la sala reservada i no hi havia ningú, intentava tornar a duplicar els seus braços, sempre vigilant l’entrada, i quan hi havia gent, seguia investigant les seves fonts.

Amb el temps, va arribar a descobrir que no tan sols podia fer-ho amb els braços, sinó també amb les cames, i que hi havia tècniques mentals que l’ajudaven. Quan volia treure un braç nou, havia de concentrar-se en aquell múscul invisible, i fer-lo sortir d’una revolada, o en el cas de les cames, tal i com si dones un cop de genoll a l’aire. Llavors, el múscul “sortia” de dins. Moltes vegades, per no perdre temps d’entrenament, si hi havia més gent a la sala, seia en una cadira, i mentre llegia i consultava documentació, intentava duplicar una cama, sota la taula. Tot i així, era força complicat i perillós. Complicat perquè s’havia de concentrar en la lectura i en la tècnica, i perillós perquè quan ho aconseguia, la majoria de cops la cama sorgia tant fort, que donava un cop de genoll sota la taula i la feia botar, passant a ser el centre d’atenció de totes les mirades de la sala.

Però una de les coses que més la preocupaven era que, tot i la seva investigació sobre els diferents poders dels anells, no n’hi havia cap que encaixés amb les seves noves habilitats físiques. Cap d’aquests parlava d’un Portador amb quatre braços, o quatre cames. Tots parlaven de poders que no tenien res a veure amb els seus, i que quedaven totalment descartats. Tots… menys un.

No era ben bé el seu poder, però era relativament singular. Era el Tab-rab. L’anell de la multiplicació del cos.

Tècnicament, i segons els manuscrits, aquest anell permetia al seu portador multiplicar el seu cos sencer tants cops com volgués, i controlar-los tots ells independentment.

Suposant que aquest fos el seu anell, això significava que el seu poder anava molt més enllà del que havia vist fins al moment. Això significava, que podia arribar a multiplicar el seu cos totalment.

De sobte, la Sil sent una fiblada per tot el cos, que la fa tornar en sí.

—Ostres! —crida en Lutum, assenyalant-la— T’has tornat a ajuntar!! Ha sigut rapidíssim! Ha sigut com si dues gotes d’aigua s’ajuntessin de cop! Pràcticament no he pogut ni veure-ho!

—Sí, sempre és així… —respon ella—…si el procés de duplicat és complex, el de fusió és instantani, i de fet quasi mai voluntari. Passa quan em distrec, quan la meva atenció se centra en una altra cosa. El meu cos original absorbeix instantàniament la còpia.

—Oh, Sil! Tens un poder magnífic! Segur que si t’entrenes podràs millorar-lo molt! I llavors, tindràs tantes còpies, que podràs utilitzar tota la roba que dius que tens, posar-te’n una a cada cos! —diu ell, content per haver-li trobar una aplicació a aquell estrany poder.

A la Sil se li torna a escapar el riure, al sentir la estranya idea que se li havia ocorregut a Lutum.

—Sí, potser sí que tens raó… —murmura, esgotada per aquell dia tant intens, abans de rendir-se a la son.