La resta de la jornada passa sense cap altre accident. En Lutum ha portat la motxilla la resta del camí, i la Sil ha vigilat totes i cada una de les passes que ha fet, amb especial cura de no trepitjar cap altre pedra.

—Lutum, no creus que hauríem de parar, per avui? Jo ja no puc més! Estic rebentada! Podriem buscar algun lloc on establir-nos per passar la nit… no crec que quedin gaires hores de sol, i quan sigui fosc farà molt fred!

—No gaire lluny d’aquí hi ha una cova prou gran com per encendre-hi una foguera. Si vols podem fer nit allà, i puc aprofitar la tarda per buscar llenya, i alguna cosa per sopar.

—Oh, sí! —contesta ella, tant cansada com il·lusionada— Sí, sí! Si us plau! Les sabates em fan mal, els peus m’estan matant, i encara vaig mig coixa de la caiguda!

—Exagerada! Però si només t’has fet una rascada!

—Si, però segur que se m’ha infectat, i he agafat un virus estrany! Coi de muntanya estrafolla! Malapeça traïdora, i malxinada! Així et cobreixi el mar, roc estúpid!

—A vegades parles d’una manera que no t’entenc de res. —confessa ell, sense deixar de caminar— Bé, en tot cas, ara pararem i podràs reposar!

Al llarg de la jornada, i a mesura que han deixat enrere les cotes més altes de les Oratam, el paisatge ha estat canviant, però no les temperatures. Tot i que el blanc de la neu ha deixat de protagonitzar l’escena, per donar pas a una gran gamma de verds i marrons apagats, el fred, potenciat per la humitat de la zona boscosa, cala als ossos de forma contundent. O al menys això és el que li passa a la Sil, que acostumada a viure amb les comoditats de la gran ciutat, no està preparada per suportar temperatures extremes.

—Mira, és allà! —diu ell, senyalant una profunda escletxa horitzontal a la muntanya, parcialment oculta per branques i arbustos col·locats a l’entrada.

—Allà hem de dormir? —pregunta ella, amb cert to de desesperació, sense voler conèixer la resposta que ja dona per segura.

—Sí! Està molt bé! És profunda, i conservarà l’escalfor de la foguera! Vinga, som-hi! —diu, dirigint-se a la cova.

Els dos s’apropen a l’entrada, i Lutum fa un moviment ràpid amb la mà, provocant una ràfega d’aire que aparta totes les branques, fulles i arbustos, deixant lliure l’accés. L’interior és, efectivament, força profund, i tot i que fred, el terra està completament sec, ja que la neu no hi ha arribat. Al centre, un cercle de pedres amb l’interior ple de cendra i carbó, assenyala descarat que ja s’hi ha fet més d’una foguera, en aquell indret.

—Ara encendrem foc, i veuràs com d’aquí a poca estona comences a entrar en calor! —diu ell, buscant alguna cosa entre la foscor del fons de la cova— Si vols, podem dormir junts, per a que…

—NI SE’T PASSI PEL CAP! —el talla ella, cridant a l’interior de la cova, fent ressonar i ampliar la seva veu per tota la caverna— Tots els tios sou iguals! Sempre pensant en el mateix! Sexe, sexe i sexe! Sou uns caps calents viciosos i lascius!

Ell, que ja ha tornat del fons, carregat amb un munt de llenya seca, queda garratibat i immòbil, davant aquella reacció. Una gota de suor freda li recorre l’esquena de l’ensurt.

—…però ara què he dit de dolent? —pregunta ell, amb por de rebre un cop de sabata al cap.

—Tu el que vols és anar-te’n al llit amb mi!

—Però si no tenim llits, aquí…—diu, mirant al seu voltant.

—Ja m’entens! Tu vols pit i cuixa! —l’amenaça assenyalant-lo— Tu vols mambo! Ja et veig a venir d’una hora lluny!

—Ja tornes a parlar estrany… —diu ell, agenollant-se i col·locant la llenya en el cercle de pedres— …no entenc res del que dius.

—Sí, tu fes-te l’orni, ara! —insisteix ella, creuant-se de braços, indignada.

En Lutum col·loca una branca força gruixuda a la base de les cendres, i a continuació escull un petit bastonet, que col·loca verticalment al damunt d’aquesta, aguantant-lo amb el polze i l’índex des l’extrem superior. Es concentra lleugerament, i li dona un petit impuls, fent-lo girar, com si fos una baldufa.

Evidentment, tan sols amb aquest moviment, hauria caigut en poc menys d’un segon, però just llavors, dibuixant ràpidament petits cercles amb el dit al voltant del bastonet, tal i com si estigués remenant l’aire, la petita branca comença a rodar, primer lentament, però guanyant velocitat a cada volta, fins que es fa difícil seguir la seva rotació amb la vista. Llavors, accelerant el moviment circular amb el dit, Lutum aplica més pressió, i l’extrem inferior del bastonet comença a fregar el tronc a gran velocitat, pràcticament com si es tractés de la broca d’una màquina de foradar.

La Sil, deixant temporalment de banda la seva enrabiada, mira encuriosida com el punt de contacte del bastó amb el tronc comença a enfosquir-se lentament, i poc a poc, comença a sorgir un imperceptible fil de fum, que a mesura que el fregament es manté, es tenyeix de gris fosc. Instants després, un petit punt ataronjat apareix en el tronc, i a mesura que la fricció continua, intensifica el seu color, fins que passa a vermell, cada cop més intens, fins que al final, sorgeix la flama.

—Oh! —se li escapa a ella, captivada pel moment.

Ell somriu en veure la petita flama, retira el bastonet, i passant-li una la mà per damunt, una petita brisa l’amplifica i la propaga pel damunt del tronc, que comença a cremar. A continuació, col·loca diverses branques al damunt, que les flames encenen ràpidament, obtenint ara sí, una petita foguera.

—Molt bé! Ja tenim foc! —diu, content— Vigila que no s’apagui, eh? Jo vaig a buscar llenya!

—Què vols dir, que vas a buscar llenya? Però si aquí en tens un munt! I està seca! La de fora és tota humida…

—Si, però no la vull per avui! —diu, sortint de la cova— La que vaig a buscar ara serà pel proper cop que vingui. D’on creus que ha sortit, la que he fet servir ara? És la que vaig deixar guardada l’últim cop per quan tornés, trobar-ne de seca. Així sempre m’asseguro que n’hi haurà, encara que hagi nevat! Fins ara!

Ella, pensant en la terrible lògica de les seves paraules, i que a ella mai se li hagués ocorregut, es queda sola a la cova, de peu al costat del foc, que ja comença a espetegar, partint els branquillons més secs.

S’agenolla davant la petita foguera, i li col·loca un parell de branques més. La calor de les flames li escalfa les mans i la cara, que ja començaven a patir l’acció del fred, després d’haver aturat la marxa. Ara se sent més còmode i confortable, i es penedeix una mica d’haver escridassat al pobre Lutum, que després de tot, no sembla ser que tingui cap mala intenció.

Finalment, decideix fer alguna cosa de profit, i obre la motxilla, de la quan en treu un petit mantell de tela, que estén prop la foguera. Del menjar que s’ha emportat pel viatge, treu un formatge, diversos embotits, i unes quantes fruites, que col·loca al damunt de la improvisada taula.

Fora, el sol ha començat a ocultar-se rera els cims més alts, i la claror el dia comença a minvar. En breu serà fosc, i se sent segura en aquell petit resguard, on hi ha la llum i l’escalfor del foc, que ara mira fixament, hipnòtica, mentre pensa en tot el que ha passat, i en el que l’espera els propers dies.

—Uo! Veig que ja tenim el sopar a punt! —diu en Lutum, entrant a la cova, carregat fins dalt de llenya— Que bé!

—Sí! —diu ella— He pensat que així no calia que anessis a caçar ni a pescar res! Després de tot, demà arribarem al poble, i tot això no ens farà falta. Allà podrem comprar més provisions.

Ell va fins al final de la cova, on hi deixa el munt de troncs i branques que ha recopilat, i torna a la vora del foc, on s’assenta ràpidament a l’altre banda del mantell, davant la Sil.

—Molt bé doncs! Bon profiiiit! —diu, atacant el menjar, que reposa indefens, esperant el seu destí.

—Lutum, has de menjar més poc a poc! —li retreu ella, agafant una peça de fruita.

—Ah, hi? —pregunta amb la boca plena— Pedquè?

—Perquè si menges tant ràpid et pot fer mal! No veus que pràcticament t’empasses tot sense mastegar? I a més, tragués massa aire, i se’t infla la panxa! M’ho va explicar el meu dietista!

—Oh, pego jo zempde he meniat així! I que éz un dietizta?—contesta sense deixar d’engolir tot el que és capaç de posar-se a la boca.

—Bé, tan se val… deixa-ho córrer.

—Val! —diu ell, content, mentre arreplega un tros de formatge.

Mentre sopen i van afegint llenya al foc, la temperatura dins de la petita caverna augmenta, aconseguint que l’hivern desaparegui de forma temporal dins d’aquell microclima.

—Tenies raó —diu ella— S’està molt bé dins la cova… jo em pensava que em moriria de fred!

—Ah, però ja veus que s’està molt bé, eh?

—Sí… la veritat és que m’ha sorprès com has encès la foguera. Mai se’m hauria ocorregut… és sorprenent com utilitzes els teus poders.

—Bé, ho he anat aprenent amb els anys. El pare em va explicar com encendre foc, i un dia vaig pensar fer-ho a la meva manera… així he anat aprenent, cada dia una mica.

Durant uns instants, la Sil queda pensativa.

—El meu poder… —diu finalment— …el meu poder és molt nou per a mi. El controlo molt poquet, comparat amb tu. Vols… vols que te’l ensenyi?

—Vale! —diu ell, content, arrancant la meitat d’una poma, d’una mossegada.

—Però pensa que encara no en sé gaire, eh? —s’excusa ella, d’entrada— No he tingut temps d’entrenar perquè he estat investigant, i després ha hagut de viatjar per tot arreu, i…

—Sí, sí, molt bé! No passa res! Segur que ho faràs molt bé, no pateixis pas!

La Sil s’aixeca del terra, s’espolsa els pantalons, i es posa d’empeus, amb les cames lleugerament separades. Sacseja lleugerament mans i braços, fent un petit escalfament, per treure’s els nervis del damunt i, els deixa caure, relaxats. Tanca els punys, i els gira, de forma que els dits tancats i l’interior del braç queda mirant endavant, i els colzes i el revers de la mà mirant endarrera.

Respira profundament, i tanca els ulls, concentrant-se.

Poc a poc, comença a tancar i obrir els punys lleugerament, concentrant la força a les mans. Cada cop que els tanca ho fa amb més força, fins que hi ha un moment en el que no els torna a obrir. Tanta és l’energia que hi concentra, que li comencen a tremolar lleugerament.

El seu rostre també desprèn esforç i concentració; tanta, que fins i tot en Lutum deixa de menjar, per a mirar-la, encuriosit.

La vibració dels punys es converteix primer en un tremolor i després en un sacseig, que a mesura que incrementa, es desdibuixen, borrosos. En aquell moment, torna a inspirar profundament, i de sobte, de les seves mans i braços, en sorgeixen dos de nous, fins l’alçada dels colzes.

En Lutum, esmaperdut, obre els ulls com a dues taronges, en veure com a la Sil li han aparegut dos nous dos braços, i el tros de poma que li quedava li cau de les mans.

Una nova profunda respiració, i a els nous dos braços, se’ls sumen avantbraços que emergeixen dels ja existents, i s’aixequen enlaire.

Però el poder de la mitosi encara segueix, quant els nous braços baixen ràpidament, per fer sortir d’una estrebada a una nova Sil, de cintura cap amunt, que ara comparteix cames amb la original.

El procés arriba en el seu moment més àlgid, quan tot donant un cop de genoll a l’aire, una nova cama emergeix des de la cintura, baixa per tocar a terra, i amb un impuls final, es repeteix la tècnica a l’altre cama.

La complexa duplicació finalitza quan les dues Sil, unides per la cintura, se separen finalment, i cauen de genolls a terra, esgotades per l’esforç, quedant de quatre grapes.

En Lutum es mira, corprès, les dues noies, idèntiques com a dues gotes d’aigua, fins i tot amb la mateixa roba, pentinat, i nivell de cansament. Una de dues, aixeca el cap i el mira, somrient.

—Saps una cosa… —diu, esbufegant amb dificultat, amb la veu entretallada— …crec… crec que és el primer cop que… que et veig sorprès.

—T’has multiplicat! —diu ell, assenyalant-les, a una i altre.

—El meu anell és el Tab-rab. —diu l’altre Sil, parlant per primer cop— I dota al seu portador del poder de la mitosi.