El nou dia que tot just desperta a les Muntanyes d’Oratam es presenta amb un cel clar, sense cap rastre de núvols, i tant fred i gèlid com el seu successor. Sembla com si les darreres vint-i-quatre hores tan sols hagin estat el preludi del que serà un hivern glacial.

—Ja està? Així penses anar? —exclama la Sil, carregada amb una gran motxilla que li fa difícil mantenir l’equilibri— No agafes res?

En Lutum vesteix una camisa negre de coll mao, amb les puntes de les mànigues blanques, així com a la franja vertical dels trams. És llarga fins als genolls, amb amples mànigues, i botons cilíndrics de fusta. Complementa la vestimenta amb els seus pantalons d’entrenament, i unes xancles de cuir. Tret d’això, no porta cap bossa, motxilla, ni equipatge.

—Què vols dir?

—Com que què vull dir? Marxes de casa, per ves a saber quant de temps, i no t’emportes res d’equipatge? Ni una trista maleta?

—Però què vols que m’emporti?

—Doncs coses! Roba! Menjar! Mudes! O és que penses anar sempre vestit amb el mateix?

Ell es mira de dalt a baix, sense acabar d’entendre aquelles ferotges crítiques.

—Però què li passa, a la meva roba?

—Res li passa! Però dic jo que l’hauràs de canviar, no? S’embrutarà, i llavors què? Aniràs brut i suat?

—Bé… si s’embruta… la rentaré! —diu content.

—Però…. però… Oh! Tan se val. Deixa-ho córrer. —diu finalment, donant-se per vençuda— I menjar què? Tampoc menjarem?

—Ah, no et preocupis! Ja pescaré o caçaré allà on anem! A més, els arbres són plens de fruita, i el bosc és ple de recursos!

—Però que no veus que allà on anem no hi ha bosc? Anem a la ciutat! Allà només hi ha edificis, i si vols menjar, l’has de pagar!

—Pagar?

—Oh, deixa-ho córrer!! Em faràs parar boja! Tan se val! Jo ja porto menjar suficient per arribar al poble. Allà ja en comprarem més… serà millor que marxem, que tenim un llarg camí per recórrer. —diu ella, emprenent la marxa.

—Vinga, som-hi! —respon ell tot content.

—No tanques el refugi amb clau? —li pregunta, mentre inicien el camí de baixada.

—Clau?

—Res, res… no he dit res.

La primera etapa que han de recórrer és la collada que l’última vegada varen travessar amb el vehicle transversalment. Un camí rodejat d’arbres, ara nevats, que condueix fins al gran llac. A mesura que avancen, les seves passes s’enfonsen a la neu, deixant el rastre per allà on passen.

—Vols que et porti la motxilla? Crec que et pesa massa, eh? —li diu, assenyalant-li el gran equipatge.

—No, gràcies! —diu ella, enfadada— No necessito cap ajut! És el meu equipatge, i me’l porto jo! Sé espavilar-me tota sola, saps? No et pensis que perquè tu ets un noi ets més fort! He fet el viatge fins ara tota sola, i no he necessitat a ningú!

—Ah, molt bé! —diu ell somrient, lluny de captar la indignació del seu discurs, i accelera el pas, deixant-la enrera, mentre ella es penedeix de les seves orgulloses paraules, que ara la obliguen a portar tot aquell pes.

—Ei mira! Cireres de neu! —crida Lutum, apropant-se a un arbre i assenyalant la seva copa— Són molt bones, i només surten a l’hivern, després de la primera nevada!

Dit això, fent un ràpid moviment amb la mà, tal com si espantés un mosquit del seu davant, fa que la copa de l’arbre tremoli, espolsant la neu que la cobreix, i cauen dotzenes de cireres de neu, que s’agrupen a l’aire, en un petit remolí que lentament, sense deixar de girar, aterra sobre les mans obertes de Lutum, on s’esfuma.

—Uhmmm, que bones! —diu ell, endrapant-les de dos en dos— En vols?

La Sil, que no deixa de sorprendre’s de les múltiples utilitats del poder d’aquell noi, que li dona l’anell de Lil-Rab, es recorda un cop més que ha de desenvolupar millor els seus.

—No, gràcies… —esbufega, mentre s’esforça per mantenir el ritme— …és massa aviat, per a mi. Ja esmorzaré alguna cosa després.

—Bé, com vulguis! —contesta ell, degustant el petit fruit vermell.

Poc a poc, la Sil comença a entrar en calor, fet que agraeix, perquè encara va amb la roba d’estiu del dia abans.

—Sempre arriba de sobte, l’hivern, aquí? Els tres primers dies que vaig passar a la regió eren càlids, i feia un clima totalment diferent!

—Sí, sempre passa! —diu Lutum, menjant cireres— Però mai se sap quan arribarà. Arriba de sobte. Una nit fa una gran nevada, i està així ben bé durant sis mesos! Fins i tot em sorpren a mi, cada vegada que casa meva queda coberta de neu.

—I com t’ho fas per no tenir fred? He vist que a la cabana no tenies abrics, ni mantes…

—Abans si que n’hi havia! Però eren pel pare, i se les va emportar quan va marxar. Jo sempre l’he aguantat molt bé, el fred. Potser és perquè he nascut aquí, i m’he acostumat de petit!

—O sigui que has nascut aquí? Ah, és clar, no m’ho havia ni plantejat. Llavors, no has anat mai a l’escola?

—No, però el pare m’explicava les coses. Sempre em deia que l’entrenament de la ment és tant important com l’entrenament del cos. Ell em va ensenyar a llegir i a escriure.

—I la teva mare? En saps alguna cosa?

—La mare va morir quan jo tenia dos anys. Va ser llavors quan el pare va venir a viure aquí amb mi. Fins llavors vivíem al poble. Però jo no me’n recordo de tot això, perquè era molt petit, però el pare m’ho va explicar. Tinc fotos seves! Era molt guapa! Diu el pare que era la més guapa de totes les dones!

—I no tens més família?

—Sí, un germà gran! Però va anar a treballar a la ciutat, perquè no li agradava, viure aquí. De tant en tant ve a visitar-nos!

—Ja l’entenc, que no li agradi! Això és un avorriment!! No entenc com hi podíeu viure, aquí sols! I encara menys, com hi has pogut viure tu! No t’avorries?

—Oh, no pas! Aquí sempre hi ha coses a fer! A més, un parell de cops a l’any baixo al poble, per anar a buscar el correu. I a vegades hi ha gent que, tot travessant la muntanya, arriba a casa meva, i entren, per preguntar si van en la bona direcció. A vegades es queden a dinar, o a sopar. I algun cop ha arribat algun excursionista perdut, que hi ha fet nit.

—Però tot i així, és una vida molt sola, no?

—A mi m’està bé! —diu content, tot empassant-se la última cirera— Com és, el lloc on vius tu?

—Jo sóc de Metròpoli Nord. Allà tot és molt diferent. És com un gran poble, i hi viu molta gent. Els carrers sempre son plens, i a tot arreu pots trobar botigues i comerços on comprar coses. També hi ha molts bars i cafeteries on els amics queden per prendre coses i parlar… però és molt difícil explicar-t’ho si no ho has vist mai…

—Oh, però el pare m’ho ha explicat. Ell anava molt més sovint a aquests llocs, i quan tornava m’explicava com eren.

—I perquè no l’acompanyaves mai? No tenies curiositat per veure tots aquests llocs?

—Doncs no… estava bé que el pare m’ho expliqués, i m’agradava imaginar-m’ho, però aquí sempre he estat molt a gust. Suposo que seria com si a tu, quant vivies a Metròpoli Nord, et parlessin d’aquest lloc. Segurament t’agradaria sentir a parlar-ne, però preferiries viure a casa teva, no?

Per uns moments, sense deixar d’avançar entre la neu, mentre el seu cos s’acostuma al ritme de la caminada, queda pensativa rumiant en les senzilles però intel·ligents paraules de Lutum.

—Doncs sí… de fet, crec que tens tota la raó del món…. segurament, encara que m’haguessin explicat totes les coses maques d’aquest lloc, no hi hagués vingut mai.

—Però al final si que has vingut! —diu ell, content.

—Ah, sí! Però no perquè ningú m’hagi explicat les coses maques d’aquest lloc! De fet, només hi sóc de pas, aquí!

—I què ha sigut, que t’ha fet marxar de casa?

—Aquest anell, és clar! —diu aixecant la mà, i mostrant-li la petita joia.

—L’anell t’ha fet marxar de casa? Perquè?

—Ja t’ho vaig dir… perquè he de trobar a un home… crec que ell em podrà desvetllar moltes incògnites. El Dr. Ishor.

—El Dr. Ishor? I qui és aquest?

—Es un historiador. Ha publicat diversos articles sobre els anells, i estic segura que és de les poques persones que sap del que està parlant. He de trobar-lo com sigui!

—I fa molt, que el busques?

—I tant! Mesos! Però no sé com s’ho fa, que sempre se’m escapa! Quan arribo a un lloc, ell sempre acaba de marxar-ne! Li he perdut la pista un fotimer que cops, però aquesta vegada, sembla que serà la bona!

Mentre diu aquestes paraules, Sil recorda com va començar la seva recerca, només amb un número de telèfon al que no contestava ningú, i una direcció. Va ser llavors, quan va decidir anar a visitar personalment al doctor.

La direcció que li havien donat els de la Facultat del Meridià Central era de Ciutat Taronja, una petita vila a l’altre banda de l’oceà. Armant-se de valor, i viatjant tant lluny per primera vegada a la vida, va decidir marxar de casa.

El seu pare, en veure que la seva filla mostrava interès en alguna cosa que no fos ella, per primer cop a la vida, va estar encantat que li demanés els diners pel bitllet. En un inici havia volgut acompanyar-la, però l’orgull d’ella ho havia impedit. Era el seu anell, la seva vida, i la seva investigació.

Així doncs va ser com la Sil va iniciar el seu gran viatge. I no podia haver començat pitjor. Ja de bon inici, tot just en arribar a l’aeroport li varen robar l’equipatge, i amb aquest, tota la documentació que portava al damunt sobre els anells. Però si per això fos poc, a la direcció de li havien donat els de la Facultat, hi vivia un matrimoni jove que s’hi havia mudat feia poc. Així doncs, es va trobar sola, sense equipatge ni pistes que seguir.

Però lluny de desanimar-la, aquests fets varen enrabiar-la tant, que es va fer el ferm propòsit de no tornar sense haver parlat amb Ishor. Després de tot, a casa no l’esperava res més que l’avorriment del dia a dia. Així doncs, va dirigir-se a la Facultat, per intentar trobar algun rastre que la conduís fins al doctor. Allà es van limitar a donar-li la mateixa direcció i número de telèfon que ja tenia, i quan va explicar-los que ni al número contestava ningú, i que la direcció era antiga, tan sols li van poder dir que no tenien res més a la base de dades.

Però ella va insistir, preguntant a tots els professors del claustre. Algun el deuria conèixer personalment, després de tots els anys en els que hi havia estat donant classe. I així va ser.

Un jove professor de llengües mortes que encara es cartejava amb ell, li va dir que feia uns mesos s’havia mudat a una petita vila, a l’est de les Muntanyes Oratam, al nord de la Península Beri. Així doncs, la Sil va comprar dos bitllets de tornada al seu punt d’origen, i després de robar un vehicle de la flota de l’empresa del seu pare, es va dirigir cap al petit poble.

Va ser en aquesta etapa en la que va haver d’aprendre a llegir mapes, ja que en aquelles regions el sistema de navegació per satel·lit del seu cotxe no funcionava pràcticament enlloc, per falta de cobertura. També llavors va haver de comprar-se els estris de muntanya i la tenda, ja que a mesura que s’endinsava a les valls, i s’allunyava de les grans poblacions, era més i més difícil trobar-hi llocs on passar la nit.

Una setmana després, arribava al seu destí.

I quina va ser la seva amarga sorpresa, quan en arribar-hi, va descobrir un cop més que feia tard, ja que l’inquiet doctor havia marxat feia tan sols vint-i-quatre hores a l’altre banda de les muntanyes, per a assistir a un simposi sobre Història Antiga. Va decidir marxar una setmana abans de temps, per aprofitar el bon clima de les Illes Sedem, i evitar l’hivern, que estava a punt de caure. Enrabiada com una mona, va comprar mapes de la zona, decidida a creuar les muntanyes, sense ni tan sols conèixer-les. Va ser llavors, quan va iniciar la seva última etapa, creuant les Oratam. Portava tres dies de viatge, quan una gran nevada la va sorprendre.

I la resta, és història.

—Ha, ha, ha! Però com se’t va ocórrer voler travessar les Oratam en aquesta època de l’any? —diu en Lutum— Si tothom sap que l’hivern arriba de sobte?

Els dos estan avançant a bon ritme per una estreta senda que voreja una zona boscosa. Han estat baixant des de l’inici del viatge, i poc a poc la neu ha anat desapareixent, tot i que encara se’n troba en gran part del paisatge.

—Però si ja t’ho vaig dir! —replica ella, enfadada— Allà on visc, l’hivern no arriba de cop! Jo no sabia pas, que em sorprendria al mig del camí! No veus que ni tan sols porto roba adient?

—Tens una estranya fixació amb la roba, tu, eh? Vols roba pel dia, roba per la nit, roba d’estiu, roba d’hivern, roba de moda, roba per rentar, roba per tenir mentre rentes l’altre roba… tothom és així a la ciutat? On la guardeu, tanta roba?

A la Sil se li escapa el riure, en part pel cansament, i en part pels curiosos arguments de Lutum.

—Sí, potser sí que tens raó…—confessa—… si t’he de dir la veritat, molts cops l’acabem donant, o tirant. Saps una cosa? A vegades, he arribat a llençar vestits que només m’he posat una vegada.

—Eh, és el primer cop que et veig riure! Ja em pensava que a la ciutat on vius ningú reia!

—Ah si? —diu ella, rient un cop més— Bé, potser és que aquestes últimes setmanes tot m’ha sortit malament. Però ara tot pinta molt millor! Estic segura que a partir d’ara…

Però les seves paraules es veuen tallades quan, trepitjant una pedra llisa, humida per la neu, la fa lliscar, perdent l’equilibri, i cau aparatosament ella i motxilla, muntanya avall. Sense saber ben bé què ha passat, la Sil només sent diversos cops arreu del cos, i com la motxilla l’aixafa contra el terra repetides vegades, mentre el paisatge canvia ràpidament del terra a l’aire, a cada volta que dona rodolant pel desnivell.

Ni tan sols té temps per pensar on agafar-se per parar la inèrcia de la baixada, quan de sobte, la seva caiguda para en sec, no per haver xocat contra cap roca o arbre, sinó contra alguna cosa molt més suau. Tant suau de fet, que ni tan sols sembla tenir cos. A continuació, i sense deixar de sorprendre’s, comença a levitar lentament, i poc a poc sura muntanya amunt, de cap per avall. Quan arriba al punt on ha relliscat, troba en Lutum amb la mà estesa, apuntant-la a ella, creant la corrent d’aire que ha aturat la caiguda i que la pujat fins dalt.

—Ei, has relliscat! T’has fet mal?

—Uhm… no. Estic bé, estic bé… —diu ella avergonyida, amb els cabells de punta— D’això… ehem… em podries portar una estona la motxilla?