—Val? —es limita a repetir ella, estupefacte.

—Sí, val! T’acompanyaré! Serà divertit! —diu ell, abans de clavar una mossegada al formatge.

—I ja està? I m’ho dius així? —crida, perdent la paciència— Sense pensar-t’ho ni res? Pensa que pots estar molt de temps fora de casa! Potser mesos, o fins i tot anys!! Que no veuràs la teva llar! Que la nostàlgia t’invadirà!

—Ah, no et preocupis! Estaré bé! A més, si dius que busques als que porten aquests anells, potser trobaré al pare! Després de tot, ell també en porta un! Li donaria una sorpresa! —diu content.

—Oh, Lutum, ets tant simple que no t’arribaré a entendre mai—sospira, tirant-se enrera i reclinant-se al respatller de la cadira.

Ell, de la seva banda, ja ha arrasat completament amb tot l’esmorzar, i s’aixeca satisfet.

—Ahhhh, que bo que estava!! —diu, fregant-se la panxa— Bé… marxem doncs?

—Eh? —exclama la Sil— Què?

—A buscar l’home aquest, i els portadors, no? No deies que els hem d’anar a buscar?

—Però què dius! No siguis burro! Com vols marxar així? Ens hem de preparar! S’ha de fer l’equipatge! Traçar les rutes! Reunir provisions i equipament! El clima és molt inestable, i hem d’estar preparats! No podem marxar així com així!

—A no? —diu desil·lusionat- I quan podrem marxar, doncs?

—Bé, doncs si em poso a treballar ara amb els mapes, i l’equipatge, suposo que ho tindré llest aquesta nit.

—Aha! Molt bé! —crida content— Marxarem aquesta nit doncs! Viscaaa!

—Noooooo! Però com vols marxar a la nit!! Però que dius? Marxarem demà al matí, ben aviat, a trenc d’alba, que tindrem més estona de llum!

—Ah… —diu sense acabar d’entendre aquella estranya lògica— Doncs bé… que sigui demà! Aprofitaré per arreglar l’entrada! —i dit això, surt de la cabana feliç i content, en busca de la porta que ha fet volar al matí.

La Sil per la seva banda, decideix no perdre més temps, i també surt del refugi per anar a recopilar una altre vegada l’equipatge més imprescindible pel viatge, d’entre totes les coses que hi ha escampades arreu del tot terreny.

Fora, tot i estar nevat completament, el sol ja comença a cobrir tota l’esplanada, i la temperatura és força més agradable que a primera hora del matí. El paisatge que es pot arribar a veure des d’aquell punt és mot especial, ja que si es mira avall, es pot arribar a divisar la llunyana vall, al fons, i si es mira amunt, es pot veure clarament el pic, que queda a unes escasses dotzenes de metres en una pronunciada pendent.

No gaire lluny de la cabana en Lutum està avaluant els danys de la porta; té les frontisses arrancades, però poca cosa més. Uns metres més enllà, el tot terreny, amb les cinc portes obertes de bat a bat, escup tota mena d’objectes i andròmines per la porta posterior, que es van apilant damunt la neu.

—Això no… això tampoc… i això tampoc… —va dient la Sil, mentre llença fora del cotxe tot allò que no s’emportarà.

Després d’intentar diverses vegades comunicar-se a través de la ràdio, sense cap èxit, s’ha donat per vençuda, i la seva part més pragmàtica ha decidit encarar la nova etapa del viatge amb energia positiva.

—Bé, crec que ja ho tinc tot! —pensa en veu alta, mirant l’interior d’una caixa de cartró, plena fins dalt— Si hem d’anar a peu, serà millor que agafem el mínim nombre de coses possibles. Una vegada arribem al poble, i aconseguim un altre mitjà de transport, ja tornaré a comprar la resta de material…

Agafa la caixa, i tot fent equilibris, esquivant tot el que ha quedat escampat per terra, es dirigeix de nou cap al refugi.

—Escolta Lutum, tu tens mantes, o roba d’hivern? Si hem de fer nit pel camí, ens haurem de resguardar de la neu! Aquesta nit m’he quedat congelada!

—Ah, no cal! Diu mentre aixeca la porta i l’arrossega cap a l’entrada. Ja conec les coves i les grutes de la zona! No passarem pas fred! Encendrem foc!

—Coves? Dormir en coves?

—Sí, és clar! On vols dormir, sinó? A l’aire lliure no es pot, o la neu et cobriria durant la nit!

—Jo pensava que tindries una tenda de campanya, com a mínim!

—Què és una tenda de campanya?

—Oh, tan se val! Deixa-ho correr… —diu, i passa de llarg, anant cap a l’interior del refugi.

En Lutum, col·loca la porta al seu lloc, i encara les frontisses a la seva posició. A continuació, hi col·loca un clau de fusta i amb un petit moviment de la mà, el propulsa contundentment, fent que travessi la frontissa i que es clavi al marc de la porta, com hagués picat amb un martell. Repeteix l’operació un parell de cops més, i després ho fa a l’altre peça.

La Sil, que no ha deixat de mirar-lo, es fa creus que sigui capaç de controlar el seu poder tant precisament. És capaç de crear una ràfega d’aire per empènyer un tot terreny muntanya amunt, però a la vegada, de focalitzar-lo en un sol punt tant concret com per clavar un clau. En aquell moment s’avergonyeix de controlar tant poc el seu poder, i es fa la ferma proposta de d’entrenar amb més constància, per a millorar les seves tècniques.

La resta del dia, la dediquen a preparar el viatge. Mentre la Sil repassa els mapes i estableix la ruta que seguiran, en Lutum s’entrena a l’exterior, movent la neu base a ràfegues d’aire, apilant-la i formant camins. Està content per la nova aventura que l’espera. Porta molts anys sense sortir d’aquella muntanya, i encara més sense anar al poble. L’últim cop que ho va fer va ser amb el seu pare, i quasi no ho recorda, ja que aleshores era molt petit.

Ella, tot i haver-se quedat sense cotxe, sent també una certa alegria al poder continuar el camí amb algú. Des del dia que va marxar de casa, que ha estat sola, i ja feia setmanes que no trobava cap rastre que l’indiqués que anava en bon camí. Estarà bé poder comptar amb companyia. Mentre pensa en tot això, inconscientment la seva memòria torna recordar el dia que li va canviar la vida.

El dia que es va posar l’anell.

Després dels diversos intents frustrats de treure-se’l, va optar per anar a explicar-li al seu pare. Aquest, li va confessar que en sabia molt poca cosa, d’aquella estranya joia, però que no li semblava excessivament valuosa. Li havia venut un antiquari amic seu, que a la vegada l’havia comprat a un arqueòleg al mercat negre.

Ella, no gaire satisfeta amb aquesta explicació, va estar buscant informació a la biblioteca del seu pare, però no va trobar res. Llavors va ser quan va decidir anar a la Biblioteca Històrica de Metròpoli Nord. Allà va ser on va trobar l’origen de tot plegat.

La BHMN és el centre de documentació més complet de tota la Península Beri. Amb més de cinc-cents anys d’història, és la més antiga que es coneix. Un gran edifici de vint-i-cinc plantes al cor de la ciutat, on es dirigeixen des dels estudiants més joves, fins als catedràtics i estudiosos amb més bona reputació del sector. Tots els documents històrics, els valuosos incunables, i fins i tot els primers pergamins de la humanitat, hi estan custodiats. Molts d’aquests, no es poden ni tan sols consultar, per a evitar la seva possible degradació. Però ella, gràcies als importants contactes del seu pare, va aconseguir accedir-hi.

Els primers dies van ser desesperants. La gran part dels documents no estaven informatitzats, i va haver de buscar la informació repassant els llibres un a un, intentant trobar tot el que fes referència a un anell com el seu. Durant dues setmanes va estar consultant cada dia, fins a altes hores de la matinada, estranys documents, alguns dels quals ni tan sols comprenia.

Però una nit, mentre els ulls ja se li tancaven, entre pàgina i pàgina, va arribar a una il·lustració d’un anell molt similar al seu. Primer el va passar de llarg, en part per la son, i en part perquè sabia que no era el seu, ja que aquest se’l coneixia perfectament. Però va tornar enrera, i una mirada més atenta, va fer-li veure que tot i no ser el mateix anell, guardava una gran similitud amb el seu. El mateix estil, el mateix entramat, però un gravat diferent. En comptes de les dues estrelles, com tenia ella, la figura que culminava la joia era un triangle invertit. Tret d’això, tot era molt similar.

La seva alegria inicial va quedar en part frustrada perquè tot el text que acompanyava la il·lustració estava en una estranya llengua de la qual ni tan sols en reconeixia els caràcters. Però el fet de trobar un fil d’on estirar, després de dues setmanes sense cap resultat, li va donar ànims per seguir investigant.

Durant les setmanes següents, va descobrir que l’idioma en qüestió era la llengua d’una civilització que havia governat gran part del continent, inclosa la Península Beri feia més de dos mil·lenis. L’Imperi Otok. En el text s’explicava que els seus líders, guiats per Lokituk, comptaven amb uns anells forjats per ell, que els dotaven d’extraordinaris poders, que els permetien controlar els elements i les lleis de la física a voluntat. Eren anomenats els Portadors.

Llavors va centrar la seva cerca en la història d’aquest imperi, i els resultats varen ser més productius. La seva etapa s’havia prolongat durant més de cinc segles, tots ells pròspers i productius. Les millores substancials en societat, economia i cultura havien arribat als nostres dies, i semblava que no tenia aturador. Però si que el va tenir.

Al darrer terç de l’últim segle, una guerra civil impulsada des del nucli de poder, va marcar l’inici de la decadència de l’imperi, i des d’aleshores tot havia anat a pitjor, fins la seva caiguda, en poc més de cinquanta anys.

Tot i que la història dels otokans estava molt ben documentada, la informació sobre els anells era molt vaga. Tan sols llegendes, rumors, o històries sense fonts solvents, ni bibliografia per a contrastar. Les poques referències que trobava, sempre eren ambigües i similars; uns anells que dotaven d’un gran poder, que permetia fer coses extraordinàries. Però en cap document es parlava en profunditat del tema. I no era d’estranyar, ja que tot plegat era una història tant fabulosa, que ni tan sols ella se l’hagués cregut, si no fos perquè en aquells moments, ella era una Portadora.

Esgarrapant la poca informació dels centenars de llibres que havia consultat, s’havia arribat a fer una certa idea de la situació, però estava clar que en aquella biblioteca ja no hi trobaria res més. I així va ser quan va decidir començar a buscar historiadors experts sobre l’Imperi Otok.

La gran majoria d’ells l’allunyaven de la idea que la llegenda pogués ser certa, i la resta la tractaven d’innocent ignorant, i no se la prenien seriosament. Eren estudiosos de la història, i es cenyien a fets rigorosos i documentats. Aquella història quedava lluny dels seus objectes d’estudi.

Però no es va donar per vençuda, i la seva investigació la va portar a llegir fonts menys rigoroses, com diaris i revistes de dubtosa solvència, titllats de sensacionalistes i paranoics. Va ser llavors quan va passar a trobar un excés d’informació que no sabia com prendre’s. Hi havia centenars d’històries magnifiques i increïbles, que parlaven dels anells, i els relacionaven amb actes satànics, màgia, o fins i tot extraterrestres. Alguns articles semblaven absolutament inventats, i d’altres es contradeien amb la història escrita. Estava clar que la majoria de tota aquella informació era paper mullat, i que tan sols servia per a distreure’s, llegint una història de ficció. En unes poques setmanes, ja estava completament saturada d’històries absurdes, grans complots sense sentit, i possibles invasions marcianes. Estava a punt d’abandonar la recerca.

I llavors, el va trobar.

Era un article breu i discret, firmat per un tal Dr. Ishor, de la Facultat del Meridià Central, a l’altre banda de l’oceà. En poques paraules, i de forma afable i coherent, resumia totes les dades que ella havia pogut trobar a través dels llibres de la Biblioteca Històrica. Tant era així, que pràcticament semblava que l’hagués escrit ella. El va tornar a llegir un parell de cops, i no hi havia dubte. El Dr. Ishor no era un farsant, que s’havia tret de la màniga una història sensacionalista, sinó que havia contrastat les seves fonts amb documentació oficial. En aquell moment, va decidir que havia de contactar amb ell.

I si la recerca de la informació dels anells havia estat complexa, encara ho va ser més el seguiment del Doctor. Després de consultar a la base de dades de la Universitat del Meridià Central, va assabentar-se que aquell article havia estat escrit feia més de deu anys, i que el Dr. Ishor ja no hi impartia classes des de feia cinc. Tot el que va obtenir, va ser un telèfon al que ningú contestava i una direcció antiga. Allà, la seva investigació va quedar en un punt mort.

Durant uns dies, va estar meditant el pas que havia de donar. Estava clar que des de casa seva, ja no podia fer res més. La seva única pista era aquell home, i per a fer-ho, havia de viatjar. I així va ser. Va abandonar casa seva, i va començar la veritable recerca. Des d’aleshores, la Sil sempre ha estat sola

Fins avui.

—Hora de sopaaar! —crida en Lutum, content, entrant per la porta tot xop, amb dos grans peixos, un a cada mà— Mira, mira! Els he trobat al llac! Estaven sota la capa de gel! I jo que em pensava que els peixos també emigraven com els ocells! Ha, ha, ha!

—No em diguis que t’has banyat, amb aquest fred que fa!—exclama la Sil, en veure’l completament mullat.

—Sí, és clar! Com vols que els pesqui, sinó? Ah, ja veuràs que bé que dinarem! Són carpes blaves! Boníssimes, ja veuràs! Les has provat mai, les carpes blaves? —pregunta, mentre els hi clava dos branques que les travessen de dalt a baix, i les col·loca a la brasa de la llar de foc.

—Sí, és clar… a la ciutat en venen, als mercats… —respon amb cara de fàstic, mirant els peixos crus com comencen a fer-se poc a poc. —Escolta, jo no crec que sopi, avui… ha estat un dia molt mogut, i no tinc gaire…

Però abans que acabi la frase, el seu estómac la fa callar, queixant-se sorollosament.

—Ha, ha, ha! Va, ja veuràs com t’agrada molt!!

—No, no, de debò, Lutum… no en vull. No insisteixis. No en menjaré.

Mitja hora després, els dos plats són plens d’espines, i els comensals sospiren pesadament, després del bon sopar.

—Ohhh, que bo que era! He quedat ben tipa!—diu la Sil, posant-se una mà al ventre.— La veritat, és que des que viatjo, que no menjo gaire bé…

—Oi que sí? Oi que eren bons? —li pregunta ell, content— Ah! Ja t’ho he dit, jo!! Ha, ha, ha!!

Just després de sopar, la Sil comença a notar la son. L’efecte de l’abundant àpat, l’escalfor del foc, i l’esgotament d’aquell dia tant mogut la superen, i els ulls se li tanquen.

—Tens són? Pots dormir en aquell llit, si vols! —diu en Lutum, assenyalant el que està fet— És el del pare!

—Doncs no et diré que no! Demà ens espera un dia molt llarg, i el millor serà anar a dormir aviat! —diu aixecant-se de la taula.

Sil agafa la caixa amb les seves coses, que havia deixat al costat de l’entrada, i la porta fins al llit. Comença a buscar pel seu interior i treu una camisa de dormir. Es treu les sabates, es descorda els pantalons, i llavors s’atura, pensativa. Es gira, i veu que en Lutum l’observa.

—Eh! Tu! No miris!

—Què no miri? Què vols dir?

—Com, que què vull dir? Que no em miris, que em vull canviar! —contesta, enfadada

—Doncs canvia’t, no?

—Oh, no siguis burro! Com vols que em canviï, davant teu?

—No t’entenc… què vols dir?

—Oh, no et facis el boig!! Tu el que vols és veure’m els pits!

—Eh? Els pits? —en Lutum no sap ben bé quina cara posar— Però perquè? Què els hi passa als teus pits?

—Com que què els hi passa? No els hi passa res, als meus pits! El que passa és que em vols veure despullada!

—Però perquè? No t’entenc de res!

—Que et dic que et giris!! —li esventa, amenaçant-lo amb una de les sabates que s’ha tret.

Lutum, sense entendre gaire el complex comportament de la seva nova amiga, però reaccionant davant dels seus crits, es gira d’esquena, mirant la cuina

—Així? —s’atreveix a preguntar.

—Sí! —diu ella, mentre es canvia ràpidament— I no et giris! Que ja sé que els nois sou tots uns pervertits!

—Uns què? —pregunta ell, començant a girar-se, quan una sabata li rebota al cap, fent-lo tornar a la seva posició.

—QUE NO ET GIRIS! —torna a cridar ella, ara ja posant-se la camisa de dormir.

—Ai! Val, val! Ho sento! És que no entenc res!

Ràpidament, la Sil s’acaba de canviar, i es posa dins del llit.

—Val, ja està!

—Ja em puc girar? —pregunta ell, amb por de moure’s abans d’hora.

—Sí, ja està.

—Segur?

—Que sí, que sí!

Lutum es gira i mira al seu voltant. Està tot igual.

—Què has fet?

—Com que què he fet? M’he canviat! Ja t’ha havia dit!

— I ja està? Res més?

—Però què volies que fes? Ballar la dansa del mico? Clar! Res més!

—Uf, que rara que ets…— i dient aquestes paraules, Lutum s’aixeca de la cadira, s’apropa al llit, on treu la poca roba que porta, quedant completament despullat, la col·loca al penjador, i s’estira dins del llit, tapant-se amb els llençols, davant l’atònita mirada de la Sil, que no sap quina cara fer.

—Bona nit! —diu ell.

—Ahhh… —respon ella.