—Encara no he entès el que vols fer! Ja t’he dit que el cotxe no es mourà! Està espatllat! —diu la Sil, des de l’interior del vehicle.

Ell mentrestant, l’ha girat sobre el seu eix, apuntant-lo en direcció al cim, i en aquest moment es troba just davant la gran porta del portaequipatges, adornada amb una roda de recanvi.

—Tu agafa’t fort, i espera! —diu ell.

I un cop més, tanca els ulls i es concentra. Aquesta vegada ha de traslladar un gran objecte, però tan sols una petita part del camí. A més a més, té rodes, pel que no hi haurà tant de coeficient de fricció com quan mou les roques amb les que sol entrenar-se. Ha d’aconseguir un equilibri entre no quedar-se curt, i tampoc destruir el cotxe. Sense obrir els ulls, col·loca les mans obertes a la porta posterior i es posa en posició per agafar impuls.

—Oh, això és ridícul, Lutum! Com vols empènyer el cotxe? No veus que aquí al davant hi ha una pendent que no…

Però les seves paraules queden tallades al igual que la seva respiració, quan el vehicle, fins aleshores s’estava quiet en un marge del camí, surt propulsat a tal velocitat, que la clava al seient violentament i tot el paisatge es transforma en una pluja de taques blanques que passen a gran velocitat per les finestres del vehicle.

Més per instint que per utilitat pràctica, agafa el volant amb tanta força, que fins i tot li fan mal els dits. Tot passa tant ràpid, que no arriba a distingir els obstacles que està sortejant.

A tot plegat, cal afegir la tremolor que sacseja el vehicle degut a la inestabilitat del terreny. Pedres, arrels i sots fan que el vehicle reboti com un animal salvatge, a mesura que avança, muntanya amunt, bosc a través.

I darrera va en Lutum, empenyent el vehicle sense tocar-lo, ja que una ràfega d’aire manté el cotxe a un pam de les seves mans. Els seus peus i cames, borrosos per la velocitat a la que els mou, li cremen, per l’esforç, i poc a poc comença a notar el pes del cotxe a les espatlles. Però ja queda poc.

La Sil, que poc a poc comença a ser conscient de la situació, deixa anar el volant i es gira en el seu seient. Darrera, tot l’equipatge, inclòs el que acabava de col·locar en caixes, salta i brinca alegrement per tot l’habitacle, donant un nou sentit a la paraula caos. I més enllà, a través del vidre del darrera, veu com Lutum empeny el cotxe.

Poc a poc, la sensació d’estupefacció que ha tingut en un inici, es veu substituïda per una de ràbia i contrarietat. Està clar que aquell noi s’ha entrenat a les muntanyes, i que gràcies a això és molt fort, però una cosa és ser resistent i ràpid, i l’altre és sobreviure un xoc mortal, i empènyer un cotxe muntanya amunt com si fos de cartolina. Hi ha d’haver alguna cosa més. Però abans que el seu cap comenci a lligar idees… el veu. A la mà dreta. En el dit índex.

Un anell de Lokituk.

Però la seva sorpresa es veu duplicada quan de sobte, les borroses taques blanques que conformen el paisatge desapareixen per donar pas a una gran esplanada, a la qual el vehicle hi accedeix volant, degut a la inèrcia que portava de la pujada. Durant uns segons que passen a càmera lenta, s’enlaira fins arribar al punt màxim de la paràbola que dibuixa el seu rumb, per acte seguit precipitar-se contra el terra.

Tot i que l’aterratge és aparatós i maldestre, el cop queda amortitzat per la neu verge, i el tot terreny no sofreix gaires més desperfectes que els que ha anat acumulant durant l’ascensió. Al mig de l’esplanada hi ha una petita cabana de fusta sense porta, i més enllà un nou desnivell. Al nord, un bosc, amb un estrany camí sense neu, que s’hi endinsa.

En Lutum cau de genolls, mentre veu com el vehicle aterra a pocs metres davant seu. Braços i cames li cremen i nota el batec de la sang circulant de forma contundent, però està content per haver aconseguit pujar el cotxe, i no pot evitar el riure de satisfacció.

—Tu! Tu! Tu tens un anell de Lokituk! —crida la Sil enfadada, saltant per la finestra— Es pot saber d’on coi l’has tret? Eh? I perquè no m’ho havies dit?

Al principi Lutum no sap de què parla. Està esgotat i rebentat per tot l’esforç que ha fet aquell matí, i encara ni tan sols ha esmorzat. Però a mesura que aquella noia s’apropa a ell, senyalant-li la mà on porta l’anell, comença a entendre el que li diu.

—Loki… què? —pregunta estranyat, mentre es mira l’anell.

—Lokituk! Un anell de Lokituk! —el renya mentre s’apropa— No em diguis que tampoc saps el que és? Bé que has estat utilitzant el seu poder!

Quan arriba on és ell, s’agenolla al seu davant, i li agafa la mà per veure l’anell de mes a prop.

—Aha! Tal i com m’imaginava! És el Lil-rab! L’anell de l’aire! —diu enfadada.

Durant uns segons queda en silenci pensant en el que acaba de dir. L’expressió de la cara li canvia totalment de ràbia a felicitat.

—Aha! Tal i com m’imaginava! És la Lil-rab! L’anell de l’aire! —repeteix, ara contenta i somrient— Ha, ha, ha! És l’anell de l’aire! Sí! Sí! Sííí!! —triplica, llençant-se als braços de Lutum, abraçant-lo feliçment, per després aixecar-se i comença a saltar d’alegria per l’esplanada, oblidant que fins al moment estava congelant-se de fred.

En Lutum, sense saber què fer ni què dir davant de l’ampli ventall d’emocions d’aquella noia, se la queda mirant estranyat. Primer sembla que s’enfada perquè té aquell anell, i acte seguit, l’abraça i es posa a saltar d’alegria, contenta com unes Pasqües. No hi ha qui l’entengui.

De sobte, deixa de saltar, queda pensativa com si acabés de recordar alguna cosa i s’afanya a tornar al seu costat, per assetjar-lo amb una bateria de preguntes.

—Escolta, i quan fa que el tens, aquest anell? Fa molt? Fa poc? Recordes quan te’l vas posar, i on el vas trobar? Et vas fixar si s’adaptava a la mida del teu dit? Ha estat sempre del mateix color? I amb el mateix dibuix del triangle tallat? Explica-m’ho tot! Tot el que sàpigues! Fil per randa!

—Doncs la veritat és que no sé res. —confessa en Lutum.

—Què vol dir que no saps res? —crida ella, desesperada— Com no has de saber res? Aquest anell és el que et dona el poder per a fer tot el que fas! Amb aquest anell pots controlar un dels quatre elements! Com pot ser que no sàpigues res?

—Bé, és que sempre l’he portat. No recordo quan me’l vaig posar, bàsicament perquè l’he portat sempre, des de petit! De fet, algun cop he intentat treure’l, però…

—Oh, oblida-ho… —diu ella, resignada— …no podràs pas. És impossible. Els anells de Lokituk no es poden treure mai, un cop te’ls has posat. Mai.

—Sí!—diu ell, sorprès— És cert! Com ho saps?

I com a resposta, la Sil fa un profund sospir, i aixeca la mà esquerra, mostrant-li el dit anul·lar. És un anell d’un verd intens, amb un estrany tramat de nusos que li recorda molt al seu, i una imatge central, amb dos estrelles de cinc puntes, una al costat de l’altre.

Encuriosit, s’aixeca i es dirigeix cap a ella sense deixar de mirar-lo. Tot i ser diferent del seu, és evident que guarda el mateix estil. Li agafa la mà i el mira fixament. Per primer cop des de que el coneix, la Sil veu una expressió de preocupació al rostre de Lutum. Fins i tot sembla concentrat… fins que el seu estómac torna a sonar.

—Uoooo! Quina gana que tinc! Ja no me’n recordava!! —diu de sobte, deixant-li anar la mà, i saltant a corre cuita cap a la cabana— Vinga, vinga, que esmorzarem!

La Sil, quieta d’empeus al mig de la neu, ensenyant l’anell a ningú, no sap ben bé quina cara posar. Li acaba de desvetllar la història que li ha canviat la seva vida, i ni tan sols s’ha immutat. Després d’uns segons sense reaccionar, es dona per vençuda, i empren el camí cap a aquell petit refugi.

En Lutum d’altra banda, ja ha accedit a l’interior, que està constituït per una sola estança. Al fons, una llar de foc de pedra encara amb brasa candent, que fumeja lleugerament, i un munt de llenya apilada. A mà dreta, a banda i banda d’una gran finestra, un parell de llits, dels quals tan sols n’hi ha un de fet, i un penjador de peu, en el que hi reposa una camisa llarga de color negre, amb botons cilíndrics de fusta i coll mao. Enfront, al centre de l’estança, una gran taula rodona de fusta massissa, amb dues cadires, i més enllà, a mà esquerra, una cuina consistent en dos fogons de llenya i una pica. Al costat, un gran armari que ocupa la resta de la paret.

És precisament a aquest on Lutum es dirigeix, i l’obre amb ànsia. És ple de menjar; formatges, embotits, verdures, fruita, fruita en conserva i diversos recipients de vidre amb llegums i fruits secs. S’afanya en arreplegar una mica de tot, i fent equilibris agafa també una garrafa d’aigua, un parell de plats i coberts, i s’ho emporta fins la taula, on ho deixa caure, just quan entra la Sil.

—No tens porta? —pregunta estranyada, sota el marc de l’entrada.

—Eh? Ah, sí, sí… és fora —diu amb la boca plena, que ja s’ha assegut i a començat a endrapar com un lladre— …se m’ha trencat! Després ja l’arreglaré! Vols menjar? En tinc molt! L’he anat guardant durant tot l’any perquè ara a l’hivern és més difícil trobar-ne!

La Sil s’apropa a la taula, i veu el consistent esmorzar de Lutum.

—No gràcies… però escolta, d’on has tret, tot això? No dius que vius sol? On has comprat totes les conserves, els embotits i el formatge?

—M’ho faig jo! —contesta queixalant un tros d’embotit sec— El pare me’n va ensenyar!

—Ja veig… —diu ella, tot apropant-se a la llar de foc— …molt apanyat, ets tu.

Mentre ell segueix engolint ràpidament menjar equivalent al de mig regiment de soldats, la Sil s’ajup davant les brases, i hi estén els braços, amb les mans obertes. Poc a poc, l’escalfor de la llenya candent comença a fer-li afecte. Agafa un dels troncs que hi ha preparats, i el llença al damunt, fent voleiar algunes espurnes.

—On tens el bufador? El foc s’està apagant…—pregunta, mirant al seu voltant.

Lutum, que ha començat a atacar el pot de les fruites en conserva, que s’empassa pràcticament senceres, gira per mirar la xemeneia, i sense tan sols aixecar-se de la cadira, estén el braç i obre la mà, provocant una petita i concentrada ràfega d’aire que salta fins les brases. Aquestes, tal i com si s’haguessin carregat d’energia, s’il·luminen, passant del color negre a un taronja intens, i una gran flamarada s’encén al voltant del nou tronc, que comença a cremar ràpidament.

El foc s’ha revifat tant i tan ràpid, que la Sil, que estava ajupida just al davant, es retira inconscientment i cau enrera de cul.

—Ui, perdona! —diu ell, abans de posar-se un tros de formatge a la boca, tant gros que quasi se li queda travat al coll al empassar-se’l sencer.

Ella no contesta. Tan sols es mira el foc, com crema ferotge, consumint la fusta ràpidament.

—Lutum… —diu ella, pensativa, hipnotitzada per les flames— …ets conscient del gran poder que tens? I que és l’anell, el que te’l dona?

—Eh? Ah, sí… i tant! —contesta ell, traient importància a les seves paraules.— El pare sempre m’ho deia, això! De fet, ell també tenia un anell, saps?

Els ulls de Sil s’obren com a taronges, i s’aixeca d’un salt.

—I es pot saber perquè no m’ho havies diiiit, capsigraaany?! —crida la Sil, indignada— No veus que per a mi és molt important, això dels anells? Aaargh! Quin home més curt! I quin poder era?

—No sé.

—No saps? Com que no saps? Això se sap! És un poder! És molt gros! Ho has de saber! No estem parlant d’una tonteria! Alguna cosa faria el teu pare, no? Algo estrany! Com tot el que fas tu!

—No, el pare no el fa servir mai. Diu que no li agrada.

—Ohhh… —gemega decepcionada, deixant-se caure a l’altre cadira— …fantàstic… conec dos Portadors en un sol dia, i un no sap res, i l’altre no el fa servir… sóc una desgraciada!

—Però perquè t’interessa tant, tot això? —pregunta, innocent.

—Però encara no te’n adones? A veure si ho entens… els anells et donen poders espectaculars! Extraordinaris! Pots controlar els elements, la natura… alterar la física tal i com la coneixem!

—Ah sí? —diu ell, deixant de menjar per un moment, per mirar-se l’anell— I què fa, el teu?

—El meu? Doncs… doncs… Doncs no n’has de fer res, tu! —contesta amb certa vergonya.

Lutum arronsa les espatlles, i tot posant cara d’indiferència, torna a atacar l’esmorzar que té al seu davant. Ella de la seva banda, torna a dirigir-se a la llar de foc. Pel seu cap passa molta informació, i ha de prendre moltes decisions.

D’una banda, està contenta perquè per primera vegada des que va iniciar la seva recerca, ha trobat un Portador, encara que hagi estat per casualitat. I a més, sap de l’existència d’un altre, el seu pare, que tot sembla indicar que també n’és un. Aquest és el pas més important que ha fet des d’aquell dia, al soterrani de casa seva, en el que es va posar l’anell. Però d’altra banda, ara es troba aïllada en una muntanya nevada, a dos dies de camí del poble més proper, i amb el cotxe totalment destrossat. Passaran dies fins que pugui tornar a iniciar el seu viatge, i tot i així, no té gaire clar si podrà trobar a la persona que busca, i en tot cas, si finalment aquesta li podrà o voldrà donar la informació que necessita.

A més, hi ha la qüestió d’aquell estrany noi. Viu sol en un refugi al mig del no res, i apart del poder d’un dels quatre elements, sembla tenir una força i resistència insòlites, apart d’una gran ignorància i innocència. Qualsevol altre, hauria aprofitat el seu poder d’alguna forma. Però ell, lluny d’això, es limitava a viure esperant al seu pare, que havia marxat feia tants anys.

Fins a quin punt era més important seguir el seu viatge, o intentar treure l’aigua clara de la història d’aquell noi? Potser valia més la pena quedar-se a investigar, encara que perdés uns dies? Però i si per aquest retard perdia la pista al seu objectiu inicial, l’home de les Illes Sedem? Era l’única pista que tenia! Havia de trobar-lo! Però a canvi, arriscar-se a no poder tornar a contactar amb el Portador que acabava de conèixer? Tot i que encara hi havia una última possibilitat, que li rondava pel cap des de feia estona.

Desitjant no estar a punt de prendre una decisió incorrecte, i armant-se de valor, es dirigeix un cop més a la taula, i seu a la cadira.

—Escolta Lutum… veuràs… tal com ja t’he dit, fa temps que vaig marxar de casa. Jo vivia amb els meus pares, però des de que vaig trobar aquest anell —diu, mentre li dona voltes— que la meva vida ha canviat totalment.

En Lutum deixa de menjar, i l’escolta atentament, amb un formatge a una mà, i un préssec a l’altre.

—Fa mesos que viatjo pel món, buscant informació sobre aquests anells, i sobre les persones que els porten. Per a mi és molt important… i tot i que fins ara me’n he sortit bé tota sola, veient els teus poders, crec que l’aventura que m’espera pot ser molt perillosa. Dubto que tots els portadors siguin bona gent, com tu, i crec que correria perill si continuo tota sola… el que et volia demanar és… bé… que si voldries… acompanyar-me… en la recerca.

—Val!