Després de l’accident, el temps sembla aturar-se i tot queda en silenci. Tan sols se sent un fregit provinent del motor del vehicle, que reposa en un dels marges del camí. El noi d’altra banda, segueix estès a terra, panxa amunt, al peu de l’arbre contra el que ha xocat. Ningú es mou. Tot està en calma.

—Però es pot saber què coi ha passat? —crida Sil des del seu seient, apartant la bossa d’aire que s’ha inflat davant seu. El vidre ha quedat cobert de la neu que ha caigut dels arbres sacsejats pel cop.

La seva memòria, tant afectada com el cotxe, sols recorda un seguit de flaixos dels últims instants. La borrosa imatge d’un noi creuant el camí, els arbres donant voltes, el volant del cotxe, la pudor a cremat…

Intenta obrir la porta però queda encallada. El xoc l’ha inutilitzat. La finestra, elèctrica, tampoc respon.

—Casum tot! Coi de trastos elèctrics! —segueix queixant-se mentre s’aixeca del seu seient i es dirigeix a quatre grapes al del copilot, per sortir per l’altre porta.

La mà de Lutum es mou; primer és un petit espasme; després dos, més seguits; finalment, es tanca en puny. Poc a poc, torna en sí, i comença a obrir els ulls. El primer que veu són les copes nevades dels arbres, i el clar cel blau. Una forta pudor a goma cremada que no sap identificar li crida l’atenció.

Les imatges dels últims instants li venen a la memòria. Arbres, animals, neu… i de sobte, aquell estrany objecte contra el que havia xocat. Es comença a reincorporar i mira al seu voltant. Encara és allà. És mig cobert de neu, fa un soroll estrany, i un fil de fum surt del seu interior. Sembla que és d’allà d’on prové aquella pudor tant estranya.

Finalment, Lutum s’aixeca. Es frega les costelles que han impactat contra l’arbre, i l’espatlla, que ho ha fet contra el vehicle. El cop l’ha deixat força adolorit.

De sobte, el gran objecte negre fa un enigmàtic soroll, una mena de porta lateral cedeix, sense acabar d’obrir-se, i una estranya veu surt del seu interior. És la primera veu que sent en els últims anys.

—Casum tot! Coi de trastos elèctrics!

Intrigat, però desconfiat, Lutum s’apropa al vehicle, sense treure-li els ulls del damunt. Sembla que alguna cosa es nou en el seu interior. I llavors, la porta que té just al seu davant, s’obre.

El primer que veu la Sil en obrir la porta, és un noi que la mira en part estranyat, i en part sorprès. D’alguna forma, ella també l’està mirant estranyada i sorpresa. I no tan sols perquè aquell noi s’està tranquil·lament d’empeus damunt la neu, vestit només amb uns pantalons, sinó també perquè fa uns instants, acabava d’envestir el seu tot terreny, rebentant-li el motor i fent-li perdre el control del vehicle.

La Sil queda perplexa mirant en Lutum durant uns segons. Sense acabar de creure’s-ho, i sense paraules que dir, mira en direcció a l’arbre que ha quedat parcialment desarrelat pel fort impacte del noi. No hi ha dubte. El noi havia picat contra el cotxe, el terra i l’arbre, però ara s’està alla, davant seu, tant tranquil.

—Déu vos guard! Em dic Lutum! Molt de gust!—diu finalment, aixecant una mà en senyal de salutació.

Però Sil no respon.

Ell s’està quiet, estranyat per la cara de sorpresa d’aquella curiosa persona a quatre grapes que té al davant, dins d’una caixa metàl·lica.

La Sil torna a mirar-se a Lutum. A continuació mira l’arbre. Un cop més a Lutum. Un cop més a l’arbre. Finalment, aixeca una mà, i seguint el mateix esquema, senyala l’arbre, i després a Lutum diversos cops.

Ell, encuriosit per aquesta rara forma de comunicació, també mira l’arbre i l’assenyala per mimetisme, intentant comprendre el missatge.

—És un arbre… —diu finalment, intentant alliçonar a la estrangera— …surt del terra i creix, amunt, amunt, saps, noi? —il·lustra aixecant els braços, gesticulant com bonament pot.

De sobte, l’expressió d’incomprensió desapareix del rostre de la Sil, per donar pas a la indignació.

—Ja ho sé que és un arbre, tros de quòniam! —arrenca a dir finalment— Que et penses, que els de ciutat no sabem què és un arbre? N’he vistos milers, d’arbres! Si l’assenyalo és perquè representa que tu t’hi has estampat, no? I no sóc un noi, sinó una noia! I tinc nom, eh!? Em dic Sil!

Tot i que Lutum no ha entès la meitat de paraules que han sortit de la boca de la desconeguda, es posa content en veure que sap parlar, i que entén les seves paraules.

—Ah, molt bé! Com que no parlaves! —diu content— Sí, sí que hi he xocat! Però després de xocar contra això —diu assenyalant el vehicle— he rebotat al terra, i després l’arbre m’ha aturat!

—Aturat? Però si t’hauries d’haver trencat les costelles! Si fins i tot l’has desarrelat! —diu ella, ja sortint del vehicle.

—Eh? Trencar-me les costelles? –diu fregant-se un costat— No, no! Només ha estat un cop, però res més.

La Sil, sense acabar de digerir tota aquella desconcertat situació, intenta recapitular. Com pot estar tant tranquil aquell noi? De fet, com pot haver sobreviscut l’impacte?

—Però a veure, d’on has sortit, tu? Què ha passat?

—Jo? Bé, doncs anava cap a casa pujant la muntanya —diu assenyalant el bosc— i quan he sortit al camí, he xocat contra això —diu assenyalant el cotxe— he rebotat al terra, he xocat a l’arbre…

—Sí, sí, això ja m’ho has dit, però… —calla en sec— Un moment! Casa? Has dit que anaves a casa?

—Sí, a casa! —diu senyalant en direcció al cim— Anava a esmorzar perquè…

Però un nou rugit del seu estómac buit acaba la frase per ell.

La Sil no sap com prendre’s tota aquesta situació, però hi ha una cosa clara. Amb el vehicle tal com està no pot continuar el viatge. Haurà d’arribar a algun lloc on trobar un mecànic, o un altre vehicle. I haurà de ser el més aviat possible, ja que no pot exposar-se a una altra nevada com la d’aquesta nit, sense comptar amb la calefacció del cotxe.

—Val, val, d’acord… molt bé… i ha algun mecànic, en el teu poble?

—Poble? —respon preguntant en Lutum.

—Sí, poble. Un poble.

—No, no… —aclareix ell— El poble és on viu la gent. Visc sol. El poble és a baix, a un parell de dies de camí. —diu assenyalant les valls.

La Sil posa els ulls en blanc i es tapa la cara amb la mà. La sort no li somriu, avui.

—Sol? Vius sol? Però quina mena de noi ets, tu? Mira que ets estrany, eh? Primer surts del no res, i t’estampes contra el meu cotxe, deixant-lo destrossat, després resulta que no et fas ni una rascada, i em dius que només és un cop, i ara resulta que vius sol en una muntanya deserta?

—Sí! —respon content, veient que ho ha entès tot.

—Argh! Aquest mon és boig! I a sobre ho dius tant content! Però es pot saber què us passa, aquí? Sou curts o què? Quina merda de muntanya, i de trastocats que hi viuen! I a sobre fa un fred que t’hi cagues! És l’últim cop que em veieu aquí, colla de dropos…

Lutum es queda quiet, mirant com la Sil maleeix amb estranyes paraules tot el que fa referència a la regió, els habitants, i els seus avantpassats. Poc a poc, es va apaivagant, i finalment, no per falta de vocabulari, sinó per cansament, calla.

—Bé… —es resigna finalment, començant a tremolar de fred—…al menys tindràs telèfon, no?

—No! —respon content, en Lutum, al entendre completament la pregunta.

La colla de renecs que segueixen la feliç resposta del noi són tants, i tant estrambòtics, que li és impossible reconèixer o memoritzar-ne cap ni un. De fet, ni tan sols acaba de comprendre el seu significat, però per la forma en la que ho diu, suposa que no és gaire positiu. Per un moment li recorda a les enrabiades que havia agafat al seu pare en algunes ocasions.

—Val, d’acord… tranquil·la, Sil… tu pots controlar la situació… —es diu ella, tancant els ulls, i posant-se les mans a les temples— A veure… el primer que cal fer, és agafar totes les coses del cotxe. No les puc deixar aquí abandonades. És gaire lluny la teva casa?

—No, no gaire. Poc abans d’arribar a aquell cim! —diu assenyalant el pic de la muntanya, a unes tres hores, si vas passejant.

La Sil sospira profundament, i carregant-se de paciència, decideix no perdre més temps.

—Molt bé, doncs som-hi!—diu donant la volta al cotxe, i obrint el maleter.

Evidentment, si fins ara l’interior d’aquest, era caòtic de per sí, la col·lisió, les dues violentes voltes sobre el camí, i el xoc contra els arbres, no han ajudat precisament a ordenar tot el contingut, sinó que més aviat l’han acabat d’escampar per tot arreu. Part de l’equipatge ha saltat als seient del davant, o sota d’aquests, els apunts i mapes s’han dispersat per tot l’habitacle, i les caixes han bolcat tot el seu contingut, ara graciosament repartit pels llocs més inverosímils.

—Oh, molt bé, el que faltava! —es queixa un cop més.

—I exactament, què és, això? —pregunta Lutum, que darrera d’ella es mira encuriosit l’interior del vehicle.

—Això? Vols dir el cotxe? No saps el que és un cotxe?

—Això és un cotxe? —se sorprén Lutum— Ah! Jo me’ls imaginava diferent. El pare m’havia explicat que eren una mena de barca amb rodes, per a desplaçar-se ràpidament. Però no n’havia vist cap mai. Tu et volies desplaçar ràpidament, avui?

Les estranyes i simples preguntes del noi la sobten, però pensant que viu sol en una muntanya, no se sorpren excessivament.

—Bé… sí. Podriem dir que sí, que em vull desplaçar ràpidament. —diu mentre entra a quatre grapes al maleter.

—I on volies anar?

La Sil dubta per uns instants.

—La veritat és que no ho sé del cert… Bé, no del tot! Sé on vull anar, però no sé exactament on és. Estic buscant una persona. Un home! —diu mentre arreplega els objectes més imprescindibles i els col·loca en una caixa de cartró.— Ell té una informació que em cal saber, i per això l’estic buscant. Sembla ser que viu en una de les illes Sedem, a l’altre banda del continent.

—Ah, sí, les illes Sedem! —reacciona ràpidament— El meu pare me’n parlava molt. Sempre m’explicava que allà s’hi podia trobar de tot! Que hi vivia molta gent, molt junts, en cases apilades les unes sobre les altres! I que els pobles eren immensos! I que hi havia grans mercats, on podies comprar peixos i fruita d’arreu de la regió!

—El teu pare sembla que sap forces més coses que tu, oi? —pregunta ella, mentre plega ben malament un mapa, que guarda a la caixa— On viu, ell?

—El pare viu amb mi, a casa!

—Però no deies que vivies sol?

—Sí, perquè ara és fora. —respon— Va haver de marxar fa un temps, i ara fa uns anys que visc sol.

—Uns anys? Quan fa que va marxar?

—Sis o set.

—Sis o set anys? —repeteix garratibada— Però si llavors deuries tenir uns deu anys! I encara esperes que torni?

—Clar que tornarà! Em va dir que segurament estaria fora uns deu anys.

—Ah, doncs cap problema! —diu sarcàstica— Si et va dir que estaria fora deu anys, no cal patir!

—És clar! —respon ell, content i somrient.

Mentre la Sil pren nota mentalment que el sarcasme i la ironia no entren dins dels paràmetres d’aquell noi, acaba de col·locar les últimes coses a l’interior de les caixes.

—Molt bé, això ja està. —diu tremolant de fred— Ara només falta desmuntar l’emissora de ràdio i l’equip de navegació del cotxe. Potser des del cim podré trobar senyal, o contactar amb algú perquè avisin al meu pare. Sinó, hauré d’intentar anar fins al poble jo sola.

—Tu sola fins al poble? Em fa l’afecte que no podries pas. Et veig molt feble i escarransida. L’hivern tot just acaba de començar i ja tremoles com una fulla! —diu assenyalant-la.

La Sil se sorpren de les paraules de Lutum.

—Feble i escarransida? Però tu saps amb qui estàs parlant? Sóc molt més forta del que et penses, jo! I no estic escarransida! Estic en el meu pes ideal! I sinó, pregunta-li al meu dietista! El que passa és que aquesta nevada ha arribat de sobte! És aquest clima, que és boig!

—Què vols dir de cop? —pregunta ell, encuriosit— Clar! Com sempre! Que no és així, d’on vens tu?

—Nooo! Allà l’hivern arriba poc a poc! —diu mentre passa al seient del davant— Cada dia fa una mica més de fred, i així tothom té temps per a preparar-se i comprar la roba de la temporada!

—La roba de la temporada? Què vols dir?

—Ja saps, la que està de moda! La que porta tothom! S’ha de renovar el vestuari! No pretendràs que porti la mateixa roba de l’any passat?

Mentre la Sil intenta desmuntar la ràdio, en Lutum intenta comprendre les seves paraules.

—Jo tinc un quimono… però és molt resistent… no cal canviar-lo cada any! —diu content.

—Oh, tan se val! Deixa-ho correr! No ens entendríem mai. Sóm massa diferents, tu i jo! Tu vius al mig de la muntanya, sol com un ermità, i aïllat del món! És impossible que entenguis les coses de les que et parlo. Jo sóc una noia sofisticada i fina… merda! —diu colpejant la ràdio, que no cedeix— Jo visc en un entorn de gent intel·lectual, i tinc classe… collons de ràdio! Qui la va parir! —es queixa mentre li dona una puntada de peu, que només aconsegueix fer-li saltar la roda del volum— Tu en canvi, ets un nano salvatge, que va mig despullat en ple hivern, en mig de la neu!

Mentre diu les últimes paraules, posa els peus sobre el volant, i agafant la ràdio, l’estira amb totes les seves forces. Però finalment les mans glaçades, li cedeixen i surt disparada, donant-se un cop al cap al sostre.

—Aaaaaargh!! Quina merda de trasto! —diu mentre en la posició que ha caigut li dona puntades de peu de venjança.

—Però exactament, què estàs fent? —li pregunta ell, que no ha deixat d’observar les estranyes coses que ha estat fent.

—Ostres, mira que n’ets, de curt, eh? Que no ho veus? Estic agafant totes les coses necessàries! No les puc pas deixar aquí! I la ràdio n’és una més! He d’intentar comunicar-me!

—Però això és un cotxe, no? No serveix per a desplaçar-se ràpid? Perquè no el fas servir, en comptes d’emportar-t’ho tot?

—Servia! …per desplaçar-se. —es queixa ella— Servia! Però ja no, des que li has fumut aquell cop! No veus que té el motor aixafat? Ja no es pot moure! Ja m’agradaria pujar fins dalt amb el cotxe, però no va! I com pots comprendre, no el pujaré a rastres!

—Bé, si vols …te’l pujo jo.