—No m’ho puc creure! Fa més de sis anys que el govern em busca, i només m’ha calgut passar un dia amb vosaltres per que em capturin… —diu en Katori, en flor de lotus, al terra de la cel·la.

—Ningú t’ha demanat que ens seguissis! —es queixa la Sil, assentada al llit— De fet, jo era totalment contraria a que vinguessis amb nosaltres!

—Ostres, què en deuen haver fet, del Transportador? —es pregunta en Lutum, pujat als barrots.

La presó de Ciutat Baixa és excessivament gran, pel seu nombre d’habitants. Això és així perquè en el moment de la seva construcció, hi havia un gran nombre de pirates per la zona, ja que sabien que hi havia força comerç. Moltes vegades, quan eren capturats, es requeria de força espai per a mantenir tota la tripulació empresonada fins que els traslladaven a una altra banda o els jutjaven.

Però allò eren altres temps. Ara, pràcticament ja no hi ha pirates, i la presó està quasi sempre buida durant tot l’any, menys en contades ocasions, en el que s’hi tanca presos temporalment, esperant el trasllat. Avui és un d’aquests casos. Tan sols una de les vint cel·les de la galeria està ocupada.

—No entenc perquè no hem sortit corrent! —diu en Lutum— Podriem haver marxat, com quan ens va perseguir l’avió!

—No diguis tonteries! —diu la Sil— Tu potser sí que pots correr més que les bales, però jo no! Si haguessim fugit, ens haurien matat a en Katori i a mi!

—Eh, parla per tu, eh? —diu el samurai— Jo podria haver fugit perfectament!

—Ah sí? I perquè no ho has fet, llest?

—Ja ho saps! Perquè vull estar amb vosaltres, aneu on aneu! Així trobaré aquell a qui busco!

—Doncs si tot segueix així de bé, ens hauràs de seguir a l’altre vida, d’aquí poc! —diu ella— Aquesta gent no s’està d’històries! Ja ens varen disparar al bosc, i ara no dubto que ho facin aquí!

—Què vols dir? —pregunta en Katori— Que l’avió que us va atacar també era de la Corporació Vermella?

—La Corporació Vermella? —pregunta la Sil— Què és això?

—Com? Que no ho saps? Però si tothom els coneix!

—Doncs jo no! Fes el favor d’explicar-te!

En Lutum, encuriosit per tota aquella informació, baixa dels barrots i s’assenta al terra, a escoltar.

—La Corporació Vermella és un exercit privat, que treballa pel govern. Son una mena de corsaris, amb una estructura jeràrquica d’exercit professional. El govern els hi dona una sèrie de privilegis a canvi que treballin per ells. S’identifiquen pel seu emblema. Una “V” blanca dins d’un cercle vermell.

—Ostres! Com el senyal de l’avió que ens va atacar! —diu en Lutum, content per haver fet la connexió ell sol.

—Sí exacte. —segueix explicant— Tenen unitats de terra, aigua, i aire, amb bases a tota la península, i un destacament de milers de soldats!

—Ostres! Milers? —es sorpren en Lutum— Això és molta gent! Segurament mai he vist tanta gent junta!

—Sí… la majoria d’ells són soldats, com els que ens han capturat avui. Cada grup de soldats està a les ordres d’un Sergent, que és el que ens ha parlat. Aquests estan per sota els Capitans, que controlen diverses unitats de soldats. I finalment, hi ha els quatre grans Coronels, que governen les quatre grans bases de la Corporació. Tots aquests estan per sota del General, que és el màxim poder.

—M’he perdut! —diu en Lutum, intentant memoritzar tots els rangs de l’estructura.

—Ah, tan se val, això! —diu la Sil— Ara el que ens cal saber, és perquè ens busquen, i perquè ens han intentat matar!

—Potser van darrera el poder dels vostres anells… —diu Katori— Segons tinc entès, en els rangs més alts de la Corporació, hi ha diversos portadors.

—Ah, però això és impossible! Ningú sap que els portem! En Lutum ha viscut aïllat tota la seva vida, i jo tot just fa uns mesos que tinc l’anell. És impossible que sàpiguen res! Potser et seguien a tu!

—Au va! I què més! —s’indigna en Katori— Quan us van atacar al bosc ni tan sols em coneixíeu! El que passa és que segurament et van seguir a tu des del principi! Segur que vas parlar massa sobre els teus poders de multiplicació, i algú de la Corporació et va sentir!

—Eh! I tu com saps que el meu poder és el de la multiplicació? Jo no t’havia dit res! Aha! Això vol dir que tu ja ho sabies, i per tant que tu hi estàs implicat! —diu aixecant-se del llit, assenyalant-lo— Clar! Com no hi havia caigut abans! Tu ets un d’ells!

—Sil… —diu en Lutum

—Tot encaixa! Et vam conèixer just després de l’atac! Qui ens diu que de fet, tu no eres el pilot d’aquell avió?

—Sil…—insisteix en Lutum

—Espera Lutum, que estic desemmascarant al traïdor! Ha, ha! Tu els hi has dit que anàvem a Ciutat Baixa! Ningú més ho sabia!

—Sil…—torna a dir per tercer cop.

—No l’intentis protegir! Ha comès un error, i l’hem atrapat! S’agafa abans un mentider que a un coix! De fet, segur que està aquí per fer-nos parlar més del compte! Ja et deia jo que no et refiessis d’ell! Sinó, com és que sabia que el meu poder és el de la multiplicació, eh?

—Li vaig dir jo. —diu finalment Lutum.

El crit de la Sil ressona per tota la galeria buida, creant un ressò que s’amplifica i es repeteix diverses vegades, totes elles amb tanta fúria i ràbia com el crit original. Fins i tot la porta del final del corredor s’obre, i entren els dos soldats que la custodien, mirant l’interior, comprovant si els presos són al seu lloc.

—I vosaltres què mireu, galifardeus pollosos? —crida ella als dos vigilants— Marxeu immediatament!

Els dos soldats, ignorant les paraules de la Sil, però veient que els tres presoners són a la cel·la, tornen a sortir, i tanquen la porta de nou.

—I tu! —diu amb mirada amenaçadora a Lutum— Tu! Perquè dimoni li vas explicar això, a aquest cap vermell?

—M’ho va preguntar —diu, tranquil.

—Llamps i trons! Es pot saber quan aprendràs a callar la boca, tu?

—Ah, però és que era un secret? —diu sorprès.

—És inútil… no val la pena discutir amb tu… —pensa en veu alta— Bé, tan se val tot! El cas és que ens han capturat, i ara el que interessa és sortir d’aquí! Un cop fora, ja investigarem perquè ens busquen! Vinga, Lutum! Obre les portes!

—Sí! —diu ell, enfocant les mans al pany.

—Espera, espera! —el frena en Katori— No pots fer volar el pany, aquí! Se sentiria massa el soroll! Ja has vist com han entrat, fa un moment. Si cridem l’atenció els tornarem a tenir a tots aquí en uns segons! Hem de ser més discrets!

—Discret? Aquest? —ironitza la Sil— Però tu saps amb qui parles? En Lutum té de discret el que tu tens de simpàtic! Impossible!

—Puc intentar rebentar la paret! —s’emociona en Lutum— Així sortim corrents fins al Transportador, i…

—Veus? —ratifica la Sil.

—No, no, Lutum… ho haurem de fer d’alguna altre forma! —diu en Katori— Hem d’escapar-nos sense cridar l’atenció. Així tindrem temps per trobar un vaixell i sortir d’aquí abans que ens trobin a faltar!

—Aha! Tens raó! —diu ell— Has tingut una bona pensada! Però com podrem sortir sense fer soroll?

—La meva katana… si la pogués aconseguir, podria tallar aquests barrots! —diu, agafant-ne un per mesurar el seu gruix.

—Au va! Com vols tallar aquests barrots amb una espasa? —diu la Sil

—Oooooh! —exclama en Lutum— Sí? De debò? Jo ho vull veure! Sí, sí! On és la katana?

—Quan ens han detingut me l’han confiscat. Però he vist com la guardaven en aquell cofre! —diu assenyalant un gran bagul que hi ha al costat d’una taula, al fons de l’habitació.

—Sí, i també hi ha les motxilles! —afegeix la Sil.

—Molt bé doncs… —diu en Lutum— …intentaré obrir-lo, portar la katana fins aquí per l’aire, i llavors tu talles els barrots!

—Perfecte!

Traient els braços a través dels barrots, enfoca el cofre del fons de l’habitació amb les dues mans. Necessita una petita ràfega d’aire que l’obri suaument. Poc a poc, nota com l’aire del voltant es comença a desplaçar i agafa velocitat. Els tres tenen la mirada fixe al bagul esperant que s’obri màgicament. Però en comptes d’obrir-se, s’enlaira tot ell, surant a l’aire, i de sobte, torna a caure al terra, provocant un espetec que ressona en tota la galeria.

Immediatament entren els dos soldats, amb les armes a les mans. Però al revisar la sala, no veuen res estrany. Tot està igual. El bagul al seu lloc, i els tres presoners dormen a la cel·la. Després de dedicar un parell de noves mirades de comprovació, tornen a sortir, confusos.

—Es pot saber què coi has fet? —murmura la Sil, fent-se la dormida.

—No sé! —diu en Lutum, estirat al terra, mirant de reüll la entrada— Jo només volia obrir la tapa, però s’ha aixecat tot! Deu estar tancat!

—Oh, el que faltava!! —maleeix ella— És que no ens pot anar res bé?

—I no pots obrir-lo, des d’aquí? —pregunta en Katori— Moure l’aire que envolta els mecanismes de tancament, o algo així?

—Uhhhm… doncs no! Però el podria aixecar i rebentar-lo contra una paret. I llavors fer volar la katana fins aquí!

—Sí, exacte! —diu ella— Un pla molt discret i silenciós. Rebentar un cofre contra la paret.

—Ah, clar… faríem massa soroll, no? —s’adona ell.

—Potser podries portar el bagul cap aquí, doncs? —diu en Katori— I llavors intentem obrir-lo… a no ser que tingui clau… llavors no podriem fer res…

—I si el porto aquí i el rebentem, i agafem les coses? Ah… no, espera… això tampoc serveix. Podria fer un remolí, que…

Mentre els dos nois elaboren plans estratègics per a recuperar la katana, la Sil sospira profundament, i s’aixeca del llit.

—Prou! Tan se val! Ja ho faré jo! —es queixa, enfadada— Nois! No serviu per a res! Al final sempre ho he d’arreglar jo…

I davant la mirada atònita dels dos, la Sil s’apropa al la porta, i treu un braç a traves dels barrots.

—Molt bé… i ara silenci, eh? —diu amenaçadorament.

Els nois assenteixen, atemorits de ni tan sols parlar.

La Sil respira profundament, i tanca els ulls. Poc a poc, comença a obrir i tancar el puny que té fora la cel·la. Repeteix el moviment diverses vegades, i finalment, deixa la mà oberta, en posició vertical, i hi concentra tota la força que pot, tal i com si estigués empenyent una paret invisible.

Primer, la seva mà comença a tremolar. Poc a poc, el tremolor es converteix en vibració, i aquest en un fort sacseig. Tant és així, que tant la seva mà com el braç que té fora la cel·la ja són una imatge borrosa.

I una imatge igual de borrosa és la que comença a sorgir de la palma de la seva mà estesa. Primer, per l’efecte del tremolor, tan sols sembla que la mà se li engruixeixi, però a continuació es pot distingir que en realitat és una nova mà, la que li està apareixent al palmell. És simètrica i contraposada a la original. Però el procés segueix, quant d’aquesta mà comença a sorgir un braç, que creix ràpidament; primer fins al nou colze, després fins les espatlles.

En Katori observa amb fascinació com del palmell de la mà de la Sil, li ha nascut un nou braç, que segueix creient.

Primer les espatlles, i després, a la vegada, tant el coll com el pit i el ventre comencen a apareixer. Quan la part de dalt comença a apareixer el borrós cap, a la part de baix ho fa la cintura i les cuixes. Finalment, de forma sincronitzada, el cap acaba la duplicació, en el moment en el que ho fan peus i cames.

Poc a poc, lentament, la còpia deixa de tremolar, i es comença a veure la figura d’una nova Sil, simètrica completament a la primera, amb la mateixa posició; dreta amb un braç estès i la mà en vertical, palmell a palmell amb la seva versió original. Visualment sembla tal i com si la Sil estigués tocant un mirall amb el palmell de la mà. Un mirall que tan sols la reflexa a ella.

Però el miratge i la simetria es trenquen quan els palmells se separen, i les dues Sil passen a moure’s de forma independent.

—Uau! —només pot dir en Katori, després de veure tot el procés.

—A que és genial? —diu en Lutum, content— Ara hi ha dues Sil!

La primera, esgotada per l’esforç, sent com les cames li fallen, i s’agafa als barrots per a no caure. Mentre, la segona comença a dirigir-se lentament i amb molta cautela cap al gran cofre.

—Ho has fet molt bé! —diu en Lutum a la primera Sil, ajudant-la a assentar-se.

—I doncs, què et pensaves? Que ets l’únic que t’entrenes? —diu amb un somriure de satisfacció.

—Un poder excepcional… —murmura Katori, intentant fer un compliment.

La segona Sil ha avançat per la galeria, i ja es troba molt a prop de la taula on hi ha l’arca. Sent les veus dels dos soldats conversar a l’altre banda de la porta.

—Molt bé… ja hi sóc. —diu la primera Sil, als seus companys.

—Perfecte! —diu en Lutum— Què veus?

—Merda! Té un pany i sembla tancat amb clau! —diu la Sil original, mentre la seva còpia observa pany.

—Mira als calaixos de la taula! —diu en Katori.

La segona Sil obre el primer dels tres calaixos, però tan sols té documents. El tanca i obre el segon.

—Perfecte, una clau! —diu la primera Sil, mentre la segona l’agafa i vigilant no fer soroll, la introdueix al petit pany i la fa girar.

Un petit però perillós soroll del mecanisme d’obertura ressona per la silenciosa galeria, i els fa estremir a tots quatre. Però els soldats de l’entrada, que sembla que no s’han adonat de res, segueixen parlant. Poc a poc, i amb molt de compte, la Sil obre el cofre.

—Hi ha un munt de coses. La katana, les motxilles, documents i altres objectes. Què agafo? —pregunta la primera Sil.

—La katana, la katana! —duplica Katori— Després ja tindrem temps d’agafar la resta.

La segona Sil agafa el sable, dins de la seva funda, i torna a tancar el cofre lentament. Treu la clau, la desa al calaix, i el tanca de nou.

—Molt bé, molt bé… —diu en Katori— I ara torna!

Les cares de satisfacció dels tres presoners veient la segona Sil tornant amb la katana queden truncades en el moment en que senten com la porta custodiada del fons del corredor… s’obre.