Ciutat Baixa rep aquest nom perquè és la que està situada a menys altitud respecte al nivell del mar, en tota la regió de les Oratam. És costera, i centra tota la seva activitat comercial en el negoci que hi aporten els vaixells.

Al principi era tan sols un punt d’aturada per als llargs viatges, ja que la gran cala que té, és un refugi d’aigües tranquil·les. Amb el temps però, els comerciants varen començar a quedar-hi per a intercanviar mercaderies, i més endavant van arribar establir-s’hi. Anys després es va fundar el poble, i poc a poc va anar creixent fins a esdevenir una ciutat. En l’actualitat és una parada obligatòria per a tots els comerciants que passin per l’extrem nord-oest de la península Beri.

Avui, com qualsevol altre dia, els vaixells han començat a arribar a primera hora del matí, i després de descarregar les mercaderies al moll, han instal·lat el mercat, en el propi passeig marítim del port. Allà compren, venen i intercanvien mercaderies amb els habitants i altres comerciants. Aquest matí ha estat força concorregut.

Ara però, a poc més d’un quart d’hora per a que les campanes de l’església anunciïn les dos del migdia, la majoria de comerciants ja han recollit les seves parades, i poc a poc, tornen als vaixells, amb els guanys i les noves mercaderies que han intercanviat. Tot i que alguns compradors aprofiten l’últim moment per a regatejar.

—Dos-cents lerus —diu el venedor

—Vint! —diu la Sara

—Vint?? Però tu estàs boja? Com vols que et vengui aquests fantàstics llodrigons a vint lerus? Ni parlar-ne!

—Oh, vinga, Noe! —es queixa la jove— Saps perfectament que si no els vens ara, els hauràs de tirar! Sé perfectament que ara aneu cap al sur, i que estareu més de tres dies a alta mar! No els podràs pas vendre, si no és avui!

—Sara, tu saps masses coses! —diu Noe, rient— Ja parlaré jo amb el teu pare! Ja veuràs quant li digui que et dediques a regatejar amb informació privilegiada!

—Oh, però si aquesta informació me l’ha ha donat ell! —diu rient.

Aquesta escena té lloc en una de les parades que encara no ha recollit. Venen peix de diverses classes i categories, i la Sara està regatejant el preu, com sempre li ha vist fer al seu pare, el capità del Mar Tallada, un dels vaixells que fa la ruta circular de la península.

La Sara, tot i ser una noia jove, i aparentment delicada i innocent, té un talent innat. La mecànica. Des de petita ha viscut al Mar Tallada, amb els seu pare. No coneix altra vida que no sigui la de viure a bord d’un vaixell. I particularment, a la sala de màquines. I és que la filla del capità és la mecànica del vaixell.

Tot i la seva rara forma de vestir, es pot veure una noia molt atractiva sota aquella façana de mecànic. Pell morena i bronzejada per la vida a la mar, cabell a l’alçada del clatell, tapat per una gorra, botes negres, i una granota texana que incorpora un cinturó tant ple d’eines, que pesa més que ella. Rematen la curiosa vestimenta un parell de guants grocs de mecànic, que rarament es treu, encara que estigui fora de la sala de màquines.

—Cent-cinquanta! —diu en Noe— I perdo diners!

—Cinquanta! —diu la Sara, amb un gran somriure.

—Cent! —rebaixa el venedor.

—Cinquanta! —repeteix la Sara.

—Sara, però això no és regatejar! Has de pujar el preu! No pots voler que jo el baixi!

—Millor cobrar ara cinquanta que demà tirar el peix a l’aigua! Va, té! —diu traient un bitllet de cinquanta lerus d’una de les grans butxaques de la seva roba de feina, i allargant-li al venedor.

—Oh, Sara! M’estàs arruïnant! —diu en Noe agafant el bitllet.

—Moltes gràcies! Ha estat un plaer fer negocis amb tu! Espero tornar-te a trobar ben aviat! —diu contenta, agafant com pot la gran caixa plena de gel i llodrigons, pràcticament més gran que ella.

A l’altra banda del mercat, crits i xiscles protagonitzen una escena on la gent fuig en bandada, travessant el mercat a gran velocitat. A tota la multitud, s’afegeix la gent que, sense saber de què estan fugint, prefereixen curar-se en salut i sumar-se a l’allau, abans de descobrir massa tard de què es tracta.

Considerant que el mercat encara era força ple, en poca estona la onada de persones que travessa el mercat corrent a tota velocitat és força més que multitudinària quan arriben on hi ha la Sara, que ha de fer mans i mànigues per evitar-los a tots, amb la gran caixa de llodrigons.

Una vegada ha passat el primer perill, que ha desconcertat totalment a la mecànica, arriba el segon. Una estranya màquina de difícil catalogació s’apropa ràpidament on és ella. Amb un morro metàl·lic i punxegut, rodes desproporcionades, un motor al descobert, i una grua posterior d’on s’agafa un jove, que no deixa de riure, arriba totalment fora de control, el Transportador.

Lluny d’espantar-se i començar a correr, la Sara es mira encuriosida la màquina, que passa per davant seu, fent rugir feroçment el motor, i s’allunya tal i com ha vingut, perseguint la multitud. Després d’uns segons en els que queda pensativa, veient com la màquina desapareix de la seva vista, torna en sí, i reempren el seu camí.

En Lutum sembla ser l’únic que s’ho està passant bé en l’estranya persecució, a jutjar per la baralla que té lloc a l’interior.

—Però què fas, boja! A la dreta, a la dreta!

—No puc! Que no veus que hi ha aquelles parades! Deixa’m fer!

—Argh! Ara, gira ara! No, no! Cap a l’altre cantó!

—Deixa el volant! Estic conduint jo!

—Tu el que faràs és matar-nos a tots, assassina! Es pot saber d’on has tret el carnet?

—No tinc carnet, jo!

—Argh!

—Argh!

Tot donant bandades de punta a punta, intentant sortejar tots els obstacles que troba pel camí, el Transportador no pot evitar destrossar dos de cada tres parades, que al impactar contra la plataforma de la llevaneu a tal velocitat, rebenten com un ou, fent saltar tot el gènere que no s’ha venut aquell matí.

—Oh, merda. —diu Katori, mirant endavant.

—Què passa, ara? —es queixa ella, aixecant la vista— Oh, merda.

Les expressions dels dos ocupants del vehicle són la conseqüència de veure que al final del mercat, que s’allarga fins al final del carrer, hi ha un gran edifici centenari de pedra, acabat amb un gran campanar i anomenat església, que quiet i tranquil, comença a senyalar l’hora, campanada rera campanada, i que no sembla tenir la més mínima intenció d’apartar-se per a que passin tranquil·lament.

—Gira! Gira! Que ens matarem! Gira! —crida en Katori.

—Però cap a on vols que giri, tros d’ou? —es queixa ella, evitant el màxim de tendes possibles.

—Tan se me’n dona, però gira!!

Tot fent volar una parada de fruites, dos de peix, una bústia de correus, i un quiosc de flors, l’estrany vehicle es dirigeix inevitablement cap a la paret lateral de l’església, que segueix fent sonar les campanes.

—Gira, gira! —diu en Katori, senyalant la paret.

—Gira tu, si en saps tant! —diu ella finalment, donant-li al samurai el volant del Transportador, que de tant forcejar-lo s’ha desmuntat.

—El volant! S’ha desmuntat! —crida ell.

—Ja ho veig! Ja ho veig! —duplica ella.

—El volant! S’ha desmuntat! —crida ell.

—Tu no ets noi de gaires paraules, eh?

Les últimes campanades que indiquen les dues en punt tenen lloc just en el moment en que pocs metres abans de la col·lisió, el Transportador s’eleva a l’aire, donant voltes sobre el seu eix, tal com si un remolí se l’hagués emportat.

De fet, el que passa és exactament que un remolí se l’ha emportat. Concretament, se l’ha emportat més de cinquanta metres enlaire, provocant el conseqüent mareig de tots els qui hi van, menys en Lutum, que no ha deixat de riure ni un moment.

Poc a poc, el remolí desapareix, i tal com ha pujat, el vehicle volador cau al buit, provocant ara pànic als que estan en el seu interior.

I és un gran dipòsit que conté totes les deixalles d’aquell dia de mercat, l’escenari agraciat on acaba aquella escena, quan el Transportador aterra al damunt de la muntanya de brossa. Restes de peix, fruita, verdura, ous, i un munt d’altres substàncies orgàniques llefiscoses i enganxoses que més val no enumerar, actuen com un gran coixí que absorbeix l’impacte del vehicle.

Per uns segons, es fa el silenci en tot el mercat, i cents de mirades atònites que han seguit no tan sols el trepidant recorregut del vehicle, sinó també el seu vol i aterratge forçós, queden ara fixes en el gran dipòsit de brossa, a l’espera d’algun senyal de vida des del seu interior.

I aquest, no tarda en manifestar-se.

—Viscaaaa! —se sent a l’interior del contenidor— Ha, ha, ha! Ha estat genial! Un altre cop! Un altre cop!

De sobte, un noi surt disparat de la gran brossa, i donant una volta a l’aire, aterra al mig del carrer, centrant l’atenció de totes les mirades.

—Sí! Ja hem arribat! —diu ple de satisfacció— Ja som… a Ciutat Baixa!

Mentrestant, a l’interior del vehicle, la Sil i en Katori ni es mouen. Garratibats, esmaperduts, i corpresos, s’abracen amb els ulls tancats, esperant una gran patacada que no ha arribat.

A la vegada, els dos obren els ulls, i en veure’s agafats l’un a l’altre, es deixen anar a la velocitat de la llum.

—Però es pot saber que vols, tu? —crida ella— Pervertit!

—Jo pervertit? —s’escandalitza— Però si has estat tu, que t’has agafat a mi! Conductora frustrada!

—Jo no m’he agafat a ningú! Com volies que m’agafes, enlloc, si ni tan sols sabia on tenia les mans i on tenia el cap, quan tot ha començat a rodar!

—Oh, el cap el deus tenir a casa, des del dia que vas marxar! Sinó no haguessis conduït amb el cul!

Tot i que la agradable discussió hauria tingut corda per una bona estona més, un crit llunyà els talla l’intercanvi d’adjectius qualificatius.

—Eeeh! Nooois! —diu en Lutum des del carrer— Ja som a Ciutat Baixa! Va, vinga! Sortiu, que hem d’anar a buscar un vaixell! Va, va!

En sentir la veu els dos sospiren profundament, i deixant la discussió, surten cada un per la seva finestra.

—Ecs! Però on coi som? —fastigueja ella— Això és ple de brossa!

—Crec que en Lutum ens ha aixecat i ens ha fet aterrar aquí. —diu en Katori.

—Doncs ja podria haver buscat un lloc més agradable! —diu ella, trepitjant la brossa i escalant la paret de la gran brossa.

—Encara sort que no ens hem matat! —diu en Katori, que d’un salt des del sostre del cotxe es planta just damunt la paret del contenidor, i veu com tots els ciutadans de Ciutat Baixa li tornen la mirada, entre encuriosits i espantats.

En veure’l, en Lutum somriu.

—Eh! Heu vist que bé? —crida des del carrer— Hem arribat a Ciutat Baixa!! I abans del que teníem pensat! Quina sort!

—Sort? —diu la Sil, que treu el cap, intentant sortir, amb no tanta agilitat com en Katori.

—Ei Sil! Que t’ha semblat? És una passada, oi, aquest Transportador? Hi havia moments que anava més ràpid que jo! Ha, ha, ha! Va, vinga, surt! Hem de trobar un vaixell que ens porti a les Illes Sedem! Ha de ser un de molt gros, que hi càpiga el Transportador, eh? Ens l’hem d’endur, per fer-lo servir allà! Així segur que arribarem ben ràpid a tot arreu!

En Katori torna a fer un salt a l’aire amb el que es planta just al costat de Lutum, de forma impecable.

La Sil, rellisca del container i cau aparatosament de cul al mig de la vorera, de forma patètica.

—Katori, estaria bé que li ensenyessis una mica d’arts marcials a la Sil, perquè l’agilitat no és el seu fort, eh? —diu en Lutum, mirant-la amb cara de pena, mentre es frega el cul, queixant-se del mal.

—Abans que donar classes de res a aquest diable dins del cos d’una noia, preferiria obrir-me l’estómac amb la meva katana i donar de menjar a un gos els meus budells. —contesta seriosament en Katori.

—Gràcies! —diu content, suposant que aquesta llarga resposta és una forma samurai de dir que sí— Estic segur que li aniran molt bé! Pensa que és una noia, i que és molt delicada i fina!

—Llamps i rellamps! —renega ella, mentre s’aixeca— Inventor de pa sucat amb oli! Bitxo bonyeguer i bufaculs! Mira que donar-nos un cotxe sense frens!

—Eh, Sil! Va, vinga, anem! — diu en Lutum, ajudant-la a reincorporar-se.— Hem d’anar a buscar el vaixell.

Però en aquell moment, un grup de soldats uniformats armats amb fusells i metralletes, fa acte de presencia a l’escena, i en una maniobra sincronitzada els envolten en un cercle, apuntant-los amb les armes. Tots ells tenen una ample banda vermella en el braç, amb un cercle i una “V” blanca en el seu interior.

Dos d’ells se separen per deixar pas al que sembla el seu superior, que se’ls mira amb superioritat, somrient. Té barba i cabell blanc, i una petita cicatriu al llavi.

—Tots quiets. Esteu detinguts.