—Em sap greu, però jo només sóc mecànic. No venc cotxes, ni vehicles. —diu en Gori.

La Sil es desanima en veure que la única opció que tenien per marxar d’aquell poble motoritzats s’esfuma a través de les paraules d’aquell home baixet i gras, vestit amb una granota plena de taques de grassa, oli i pols.

En Gori té un petit taller mecànic. Arregla des de cotxes, a tractors, sent aquesta última la seva especialitat degut a que els seus clients són els habitants del poble, pràcticament agrícola en la seva totalitat. Tot i tenir un local, es passa la majoria del dia de visita a casa els seus clients, que normalment el venen a buscar quan els tractors, o altra maquinària agrícola s’han espatllat al mig del camp.

—Oh, vaja… això ens farà anar molt més lents del que tenia pensat… —lamenta la Sil— I no sap de cap lloc on tinguin vehicles en venda?

—Aquí al poble no pas. Per això haurà d’anar a Ciutat Baixa. Allà hi ha comerços de cotxes nous i usats.

—Oh, però això està a tres dies de camí! —es queixa de nou.

—Doncs anem caminant! —proposa Lutum, sense veure gaire problema.

—Però Lutum! —diu ella— Que no veus que si perdem tres dies per anar fins allà, més tot el temps que ja hem perdut, quan arribem a les Illes Sedem, ja no hi haurà el Dr. Ishor? I llavors tot el camí que hem fet, no haurà servit de res!

—Doncs afanyem-nos! Si corro molt, potser puc arribar a temps!

—Tu potser sí! Però ni en Katori ni jo podem correr com ho fas tu! Necessitem un mitjà de transport! Sigui com sigui!

—Sigui com sigui? —murmura el mecànic grassonet, rascant-se darrera l’orella, i embrutant-se de grassa els cabells.

La Sil es gira ràpidament, mirant-lo amb un bri d’esperança.

—Sí, sí! Qualsevol ens serveix! —però ha de ser ja!

—Bé… —diu Gori, penedint-se del que està a punt de dir— …hi ha una opció… no és ben bé un vehicle, però potser us podrà portar fins a Ciutat Baixa… si el podeu arrancar.

—Val, sí! Ens el quedem! —contesta ella— On és?

—Seguiu-me… —diu tot entrant taller endins.

Els tres el segueixen encuriosits. El taller és ple de trossos de motor, pneumàtics, peces de recanvi, i un munt d’eines, amb usos totalment desconeguts per ells. El guia es dirigeix fins a una porta que hi ha a la banda del darrera, que els condueix a un petit terreny cultivat, cobert per un hivernacle, on s’hi troben fruites i verdures.

—Ostres! Però si tens un hort amb menjar! —diu en Lutum, sorprès.

—Sí… quasi tothom en té, al poble. Per a passar l’hivern, sabeu? És difícil que arribin aliments, aquí! I més a l’hivern, que els camins queden coberts de neu. Hi ha mesos que quedem aïllats! És per això que ens hem de fer valer amb els nostres recursos!

El petit grup travessa l’hivernacle, i surt per l’altre banda, on hi ha un gran terreny de cultiu al descobert, parcialment nevat. Al fons, hi ha un petit cobert de fusta.

—Fins fa poc, aquí també hi cultivava. —segueix explicant— Però fa uns pocs dies que ha tornat l’hivern, i ja no s’hi pot fer res. Dia sí dia no, queda tot cobert de neu. Però això tan se val ara… seguiu-me, seguiu-me que ja hi som.

Finalment arriben a la casa de fusta. Té una gran portal tancat amb forrellat, que s’afanya a obrir amb una clau que hi ha penjada a la pròpia porta.

—Bé, ja us dic que no és res de l’altre món, però estic seguir que si l’engegueu, aguantarà fins a Ciutat Baixa… en el seu moment va fer molta feina! —diu obrint la porta basculant— Jo l’anomeno… el Transportador.

El que veuen a l’interior és difícil de descriure, i fins i tot de comprendre, ja que és un híbrid de diversos vehicles. L’estructura principal sembla ser la d’un antic cotxe de luxe, llarg i de look similar a un corvette. El motor però, sembla ser d’una maquinària pesada, ja que sobresurt totalment de la part davantera del cotxe, i la tapa que l’hauria de cobrir no hi és. Apart, al morro del vehicle hi ha muntada la part frontal d’una màquina d’obrir camins per la neu. A la banda del darrera, s’eleva un parell de metres una petita grua, de la qual penja una cadena acabada amb ganxo. Finalment, les rodes, sobresurten dels seus eixos, ja que són de tractor, tant altes que arriben a l’alçada de la finestra.

—Mare meva de Déu! Però què és aquesta aberració? —crida la Sil, amb la cara desencaixada.

—Això… —murmura Katori, mirant-lo de reüll— …això es mou?

—Uoooo! Que xulo! —diu en Lutum, amb els ulls humits de l’emoció— és molt maco! I mireu quants colors que té!

—Tot va ser ara farà uns cinc anys, —explica en Gori— un hivern que ens vam quedar aïllats més de tres mesos. Ens haviem quedat sense reserves de menjar, i haviem d’obrir un camí fins a Ciutat Baixa… i el vaig construir.

En Lutum, content i excitat, dona voltes al voltant del Transportador, preguntant-se com deu funcionar.

—Com podeu veure —explica en Gori— el cos és d’un cotxe de competició, però té dos motors. Un a la part del darrera, que no veieu, i un al davant, de camió. Les rodes són de tractor. Vaig haver d’allargar els eixos, perquè no cabien en el seu espai normal… és una mica problemàtic, perquè al estar al costat de l’estructura, no deixa obrir les portes, i s’ha d’entrar per la finestra. La grua del darrera és d’un antic remolcador, i pel que fa al morro, és de la llevaneu que va rebentar intentant desbloquejar el camí.

—Ohhhh!! És molt maco! Ens el quedem! —diu en Lutum, content, saltant per damunt seu.

—Aquest vehicle va obrir el camí fins a Ciutat Baixa, i ens va salvar a tots!! Des d’aleshores no l’he tornat a fer servir. Algun cop havia pensat en desballestar-lo, però em sabia greu, perquè gràcies a ell vam poder sobreviure aquell hivern. Per això el vaig guardar aquí.

—Però… —murmura la Sil—…però vol dir que això es mou?

—Ah, segur que sí! —crida en Lutum, que ha entrat per la finestra, i observa meravellat tots els botons i palanques, sense saber ben bé per a que serveix cada cosa.— Va, va! Provem-lo, provem-lo!!

La Sil dubta per uns moment. Però no tarda gaire en prendre una decisió. Després de tot, no tenen cap altre opció. És el Transportador, o anar a peu. I aquesta última opció implica tres dies de camí, i dos nits en tenda de campanya.

—Està bé… —es resigna ella— …i què en demana, si es pot saber?

—Pel transportador? —diu en Gori— Mireu, la veritat és que si el podeu treure d’aquí, ja em donaré per pagat. Ara necessito un lloc per a guardar llenya i mantenir-la seca, i m’aniria molt bé de disposar d’aquest espai.

—Perfecte! —crida en Lutum, mirant-se el volant, preguntant-se què deu ser— Doncs ja podem partir! Visca, visca!

—Molt bé doncs… —diu ella, acceptant el tracte— A veure si el podem arrancar! Vinga, tu! Surt d’aquí, que condueixo jo.

—Esteu ben sonats… —aprecia en Katori.

La Sil s’apropa al Transportador i entra de cap per la finestra. Mentre, en Lutum passa al seient del copilot. Apart del volant i els pedals que venien amb el cotxe, hi ha diverses palanques i botons afegits.

—Mira, amb aquesta palanca d’aquí, pots moure la pala del llevaneu —li diu en Gori, des de la finestra— I amb aquests botons controles la reductora del motor del camió, i amb aquests controls, governes la grua del darrera.

—Uhm… d’acord… —diu ella, intentant memoritzar tots els comandaments— Vegem com va, aquest trasto!

I dit això, fa girar la clau del contacte, per a que no passi res de res.

—Ja està? —pregunta en Lutum— Però no ens movem, no?

—Uhm… deu tenir la bateria descarregada… —diagnostica el mecànic— Però no us preocupeu… té una dinamo que la carregarà automàticament.

—I com engego la dinamo? —pregunta la Sil, tement-se la resposta.

—Està connectada a les rodes. Has de moure el cotxe, i es carregarà.

—Ah, molt intel·ligent. Per a arrancar el cotxe, primer l’has de moure? No és una estratègia summament estúpida?

—Ah, no et preocupis! Jo l’empenyeré! —diu en Lutum, sortint per l’altre finestra.

—Espera, espera! —diu ella, ràpidament— Millor primer portem-lo fora, al carrer principal. Si l’empenys aquí dins acabarem travessant l’hort, l’hivernacle i el taller, que ja et conec! I tu mou el cul, Katori!! Ajuda’ns a treure’l a fora!

—Escolta, que jo no sóc un burro de càrrega, eh?

—No! Ets burro sense càrrega! Per això dic que ens ajudis! Va!

Remugant diverses malediccions, Katori s’uneix a en Lutum per ajudar a empènyer el seu nou vehicle, mentre en Gori els va indicant el camí cap a la sortida del darrera, per on entren els tractors.

—Molt bé, molt bé… —li diu a la Sil, que va girant el volant— Ara gira una mica a la dreta… sí… ja! Ara recte fins al final! Perfecte!

Unes poques maniobres després, i moltes malediccions entre la Sil i en Katori, i el Transportador ja torna a ser finalment al carrer principal.

—Ha! —exclama Gori, content— Està igual que fa cinc anys!

—Igual… d’horrible? —pregunta Katori.

—Bé, ara sí que marxem! Va, carregueu l’equipatge!

—On vols que el carreguem, si aquest trasto té un motor davant i un motor darrera? —es queixa el samurai— No hi ha lloc!

—Doncs poseu-lo als seients del darrera! Argh! És que us ho he de dir tot jo?

—Però llavors no cap ningú, al darrera! Que no ho veus?

—Doncs t’hi poses com puguis! I afanya’t a entrar! —diu ella repassant els botons, palanques i controls.

En Lutum mentrestant, ha començat a fer uns exercicis d’escalfament al mig del carrer, saltant lleugerament, i estirant cames i braços.

—Molt bé! —diu finalment— Ja estic preparat! Tothom a bord!

—Empenys tu sol, Lutum? —pregunta en Katori.

—Cap problema!

—Doncs cap problema! —respon el samurai, entrant per la finestra als seients del darrera, intentant fer-s’hi un lloc.

—Molt bé, Lutum… quan vulguis! —crida la conductora, agafant fort el volant, que ha enfocat cap a la sortida del poble.

En sentir aquestes paraules, es col·loca darrera el vehicle, tanca els ulls i es concentra. Necessita una ràfega d’aire suficientment potent com per moure el Transportador, però sense aixecar-lo del terra, per evitar que la Sil perdi el control. A més a més, necessita un bon impuls de vent per a poder correr a gran velocitat.

Poc a poc, nota com l’aire comença a concentrar-se al palmell de les seves mans, que recolza a la part posterior del vehicle, sota la grua, i col·loca un genoll a terra, preparant-se per l’impuls.

—Potser sol no podràs, eh, noi? —diu en Gori, apropant-se al vehicle— Si vols et dono un cop de…

Però en aquell moment, en Lutum, tal i com si hagués sentit el senyal de partir, acciona tots els músculs de la cama, agafant un impuls tant fort, que tal i com si el cotxe hagués arrancat a tota velocitat, encasta als seus passatgers al seient, i deixant la marca de les roderes al carrer enfangat, surt com un projectil carrer enllà, deixant amb la paraula a la boca al mecànic, que els veu allunyar-se més ràpidament que si el Transportador hagués funcionat a la primera.

La Sil, mentre intenta no desviar-se del camí, per evitat estimbar-se contra alguna de les cases del carrer principal, gira la clau repetides vegades, intentant engegar el motor, sense èxit.

—Segueix corrent, Lutum! —crida a través de la finestra.

Lutum, que no té gaire problema per mantenir el ritme, segueix empenyent el cotxe amb la ràfega d’aire que controla amb les mans.

—Això és extraordinari! —diu Katori, veient la velocitat a la que aquell noi els està empenyent— Tot això ho fa gràcies a l’anell?

—No, això és gràcies als cereals amb llet que es pren tots els matins! Doncs clar que és per l’anell! I doncs, què et pensaves? —diu ella— Tu mateix ens vas dir que coneixies el gran poder que tenien!

El Transportador segueix sense arrancar quan surt del poble, i conduït per la Sil, enllaça amb el camí que porta a Ciutat Baixa.

—Què, encara no s’engega, aquest trasto? —pregunta Katori, traient el cap entre els dos seients del davant.

—No, encara no! —diu ella, girant la clau del contacte repetidament.

—Coi de trasto! Més val que comenci a funcionar, perquè si en Lutum s’esgota d’aquí a una estona, ens quedarem tirats al mig del camí!

I com si hagués entès aquelles paraules, finalment el Transportador s’engega, amb un soroll explosiu, que sorpren fins i tot a Lutum, que veu com del tub d’escapament surt una columna de fum negre al posar-se en marxa, que poc a poc es va aclarint.

—Ara! —diu la Sil, sense acabar de creure’s-ho— Ja està! S’ha engegat! Vinga Lutum! Ja pots pujar!! —diu cridant per la finestra.

Sentint aquestes paraules, dona un últim impuls, amb el que salta fins la grua, on s’agafa.

Des de la seva elevada posició, mira fixament el camí que de té davant, i com es perd a l’horitzó després de travessar diverses valls. Per un moment, es gira per veure com deixa enrera les Oratam, que han estat la seva llar tota la vida.

Content, somriu.

A l’interior del vehicle, els dos passatgers segueixen discutint.

—Vols fer el favor de conduir més lentament? —diu en Katori— Ara ja no ens empeny, en Lutum! Ara ets tu que condueixes! No cal que vagis tant ràpid, o al final sortiràs del camí! Fes el favor de frenar!

—No… —diu ella, sense deixar de mirar el camí

—Com que no? Que no veus que vas massa de pressa? No cal que ens matem pel camí! Frena!

—Que et dic que no….

—Nena consentida! Fes el fotut favor de…

—Vols callar, tros de carn batejada?! T’estic intentant dir que no puc!!

—Què vols dir, que no pots?

—Que els frens no funcionen!