—No sé del que m’estàs parlant —diu ell, sense deixar de mirar el seu bol de fideus.

—No em vinguis amb històries, Katori! Sé que has estat tú, qui m’ha robat aquesta nit! —crida enfadat en Bruno— Tothom sap que ets un lladre! Ho hem llegit als diaris! I hi ha cartells per tot el poble!

La tensió és tant sòlida en el petit negoci del Sr. Quilmet, que ningú s’atreveix a fer cap moviment. El silenci regna en tot el local, i les mirades de tots els clients es dirigeixen a la taula on fins fa poc dinava tranquilament en Katori.

L’Ànec Mort és l’únic hostal de Vilablava. De fet, és l’únic hostal de la regió, ja que aquest petit poble de tres-cents habitants està a més de tres dies de camí de qualsevol lloc. La planta baixa és el menjador, dotat de diverses taules mal col·locades, i la barra del bar, és al fons, prop de l’escenari on depenent de l’horari s’hi fan actuacions més o menys aptes per tots els públics. Una escala de fusta al fons de l’estança condueix a les austeres habitacions.

S’hi pot menjar, dormir, i emborratxar-s’hi, i no precisament amb aquest ordre, la majoria de vegades. Les baralles i discusions són el pa de cada dia, i no hi ha setmana que el Sr. Quilmet no hagi de dedicar part dels guanys en arreglar les diverses destrosses ocasionades pels simpàtics clients. Però aquella situació és diferent.

En Bruno, ara dret davant la taula on en Katori està degustant un bol de fideus, és el ferrer del poble. I també és un dels habitants més rics, ja que el seu servei és molt necessari en aquella vila totalment agrícola. Eines per llaurar, i treballar la terra, ferradures pels cavalls, rodes pels carruatges… tots els habitants utilitzen els seus serveis per una cosa o altre.

Però apart de ric, també és immensament immens. Gairebé dos metres i mig de pur múscul, forjat dia a dia a la ferreria, davant les brases candents del forn on treballa el ferro, són la millor forma que cap dels seus clients es demori en els pagaments dels seus serveis. I és que tan bon punt algú coneix Bruno, té la terrible sensació que més val tenir-lo d’amic que no d’enemic.

I si la seva cara amable ja és de pocs amics, en aquells moments, que desprèn fúria, mentre mira a l’home que seu tranquil·lament a la taula, és de malson.

En Katori, per la seva banda, tot i no ser del poble, és tant o més conegut que Bruno en tota la regió. Tot i que el que se’n sap és força ambigu, i fins i tot paradoxic. Alguns el tracten d’assassí, altres d’heroi, alguns de lladre, i altres de samarità. S’expliquen vàries històries diferents del seu passat, tot i que ningú no el sap del cert. Però una cosa és segura. És perillós. I això fins i tot ho diuen els diaris i les fonts oficials. És per això, que quan Katori entra en un local, tothom intenta passar desapercebut, i preguen per a que marxi aviat, sense que passi res dolent.

Vilablava el veu arribar un parell de cops l’any, i de moment mai ha passat res… fins avui.

Katori, ignorant al gegant del seu davant que emana ràbia per les orelles, segueix menjant amb parsimònia el bol de fideus que ha demanat. Sentat en posició del flor de Lotus, vesteix un quimono blanc, i un hakama negre, damunt del pantaló. Un gran barret cònic de palla li cobreix el cap fins l’alçada dels ulls.

—I jo et repeteixo que no se de què m’estàs parlant… —diu servint-se una nova cullerada de fideus.

—Deixa de prendre’m el pèl, lladregot, i torna’m els diners immediatament, o t’asseguro que et rebentaré el crani aquí mateix, i en llençaré les miques al meu forn! —amenaça, donant un cop amb l’anvers de la mà al vol de fideus, que sobrevola tot el local i surt disparat per la finestra, rebentant el vidre.

—En Katori, encara amb la cullera a l’aire, que s’ha quedat a mig camí quan anava a omplir-la de nou, ni tan sols s’ha mogut.

Les causes que han portat a la situació que hi ha en aquests moments en el local, tenen l’origen fa tres dies, el matí que Katori va arribar a la vila.

Ningú no sap d’on venia, ja que havia vingut a peu. Es va dirigir directament al negoci de Bruno, i li va demanar que li afilés la katana. Aquest, va reconèixer la qualitat del sable, i com que es tractava d’un treball de precisió, i tenia molta feina, li va dir que li deixés, i que passés a buscar-la al cap de dos dies. Katori va acceptar, i va deixar la meitat dels diners del treball com a paga i senyal.

Mentre li feien la feina, va hostatjar-se a l’Ànec Mort. I tot i que al Sr. Quilmet quasi li agafa un atac d’ansietat, en veure’l entrar per la porta, no va tenir cap problema durant la seva estada. A primera hora del matí marxava, i es passava tot el dia fora, ningú sap on, fins que tornava a l’hora de sopar, i es retirava a la seva habitació.

Encara que els carrers eren plens de cartells deus de busca i captura, a ningú se li havia passat pel cap denunciar-lo, ni intentar capturar-lo, per raons obvies.

Va passar el temps pactat, i Katori va tornar a casa del Bruno. I en aquell moment va començar el conflicte.

Un dels clients de Bruno, li havia explicat que Katori era un lladre perillós buscat pel govern, i aquest, en saber-ho, es va negar a fer-li la feina.

—Jo no treballo per delinqüents! —li va dir, abans de fer-lo fora del local— Marxa d’aquesta vila immediatament, o t’hi quedaràs a viure per sempre, però un metre sota terra!

—Al menys, torna’m la meva katana i els diners que et vaig donar. —va demanar ell, sense sorprendre’s gaire per l’actitud del ferrer.

—Mai! No seré jo qui doni a un assassí l’arma amb qui mati a les seves víctimes, ni qui li donaré els diners per a que en compri una!

En Katori, després d’estar-se uns segons davant del local, va marxar, sense dir res, i va estar fora tot el dia, fins a l’hora de sempre, quan va tornar a apareixer a l’hostal, per sopar i dormir.

Aquest matí, però, poc després de llevar-se i marxar, com ha anat fent aquests dies, en Bruno ha aparegut a l’hostal, cridant que en Katori l’ha robat. I és que durant la nit, algú ha entrat casa seva, i s’ha emportat tant tots els seus diners, com la katana que li havia confiscat al presumpte lladre.

El Sr. Quilmet li ha dit que en Katori no hi era, i que si li havia robat, segurament ja no tornaria, aquesta nit, i en Bruno ha marxat, traient foc pels queixals.

Però per a desgràcia del pobre hoteler, fa uns escassos minuts, Katori ha tornat, a la hora de sempre, per a demanar un bol de fideus. Alguns clients, més espavilats, han desaparegut del local tan bon punt han vist que arribava, imaginant el que podria passar si en Bruno s’assabentava que el jove samurai ha tornat.

I efectivament, no han estat ni cinc minuts, els que ha necessitat la xarxa de rumors de Vilablava, perquè arribés a orelles del ferrer que el seu lladre era un altre cop allà.

—Aquest eren els meus fideus. No en tens prou, robant-me la katana i els diners, que ara em prens el sopar? —diu fastiguejat, Katori, deixant la cullera damunt de la taula.

—A mi no em vacil·lis, lladregot del tres al quart! Em sents? Jo no sóc un pobre desgraciat que em deixi robar sense defensar-me!

—Torno a dir-te un cop més que no tinc res a veure amb el que m’estàs dient. I ara, si us plau, marxa, perquè…

Però abans que acabi la frase, Bruno agafa un dels seus malls del cinturó d’eines, i d’un sol cop al damunt de la taula, la rebenta. I agafant a Katori pel coll com si fos de paper, l’aixeca a l’aire, fent-li saltar el barret, brandant el martell de forma amenaçadora, amb l’altre mà.

En Katori té el cabell llis i llarg, d’un vermell tan intens que contrasta amb els seus ulls de verd profund. Una cicatriu recorre la seva cara, des del front fins a la galta, passant per la parpella. Pell, bruna i fosca com la canyella, llavis fins i mirada penetrant, però serena, tot i les circumstàncies.

—Deixa’m anar immediatament —diu suaument, tot penjant de la immensa mà de Bruno, sense ni tan sols aixecar les mans, per agafar-s’hi.

—Tens tres segons per confessar. O t’esberlaré el cap tal i com ho he fet amb la taula! Un…

—T’ho torno a demanar un cop més. —insisteix mentre la sang li puja al cap— Deixa’m anar… ara.

—…dos…

—Tu ho has volgut, Bruno. Això serà ràp…

— …i treee…

De sobte, la porta del local s’obre d’una revolada, picant contra la paret, i trencant el clímax del moment un noi i una noia entren discutint-se.

—Però què coi m’estàs explicant! —diu la Sil— Et penses que sóc tonta? Com vols que em cregui que aquests fideus t’han arribat del cel?

—Que sí, que sí! T’ho juro! —es defensa en Lutum, amb el bol de fideus d’en Katori que ha sortit disparat per la finestra fa breus instants.— Han aparegut del no res!

Els dos segueixen avançant mentre ella intenta agafar el bol, i ell l’aixeca enlaire, evitant que l’agafi.

—No siguis burro! Els fideus no apareixen del no res! Això és que els tenies tu amagats i te’ls volies menjar tu, que ets un golós egoista! A sobre que perds l’equipatge, i tot el menjar!

—Eh, que jo no he perdut l’equipatge, eh? Que ha sigut aquell coi d’avió, que l’ha despedaçat! A sobre que et salvo!

—Salvar-me? Però si una mica més i em desnuques, fent-me botar d’aquella forma! Que no veus que jo sóc una noia fràgil, delicada i fina, tros de papu escalivat?

En aquell moment els dos joves, que ja són al mig del local, se’n adonen que alguna cosa no rutlla en veure que tot i que el local estigui ple de gom a gom, no se sent ni una mosca, i que totes les mirades se centren en ells dos. Poc a poc, baixen el volum dels crits, que acaba per ser un murmuri suau, fins que desapareix.

Una mirada més atenta al seu voltant, fa que s’adonin que el moment en el que han arribat no és el més apropiat, sobretot veient que comparteixen el protagonisme amb un altre curiosa parella, que també sembla estar discutint. Un noi jove, vestit amb una mena de quimono, penja pel coll de la mà d’un home que el duplica en alçada i amplada, amb l’altre mà ocupada per un martell de grans dimensions, que també els mira, estranyat.

—Ups… —diuen a l’uníson els dos nouvinguts, veient l’estranya situació.

—Uhm… arribem en mal moment, potser? —pregunta la Sil, a l’audiència, que la mira.

Però un soroll contundent a l’altre banda de la sala fa que, tal i com si seguissin un partit de tenis, les mirades es tornen a dirigir al nucli d’atenció anterior, on en Bruno vola pels aires, aterrant al damunt d’una taula, que al no poder suportar el seu pes, cedeix, quedant aixafada sota el gegant, mentre Katori aterra amb un àgil moviment.

—Ha tombat al Bruno! —crida una veu, entre l’audiència— Ha tombat al Bruno!

—Com ho ha fet? —pregunta un altre— No he vist res! Està inconscient?

—Ha aprofitat que estava distret, mirant al noi dels fideus! —diu un de tercer, referint-se a en Lutum.

Però el gran ferrer, lluny d’estar inconscient, s’aixeca rabiós, i eixugant-se amb la mà la sang que li raja del nas, corre, tot aixecant el martell, cap a en Katori, que l’espera, impassible. En Lutum i la Sil es miren l’escena, sense entendre res.

I just en el moment en que sis nois fornits, i armats amb martells, i amb la mateixa cara de mala llet que en Bruno, entren al petit local, en Katori, amb un ràpid moviment enrera, evita la trajectòria de la pesada arma del seu oponent, i amb un gir de la cintura, es col·loca just en la posició en la que li propina un cop de genoll a l’estómac, que el fa doblegar-se.

—Papa! —crida un dels nois que acaben d’entrar— Anem a ajudar al pare!

—Sí! —contesten els altres cinc fills de Bruno, que cridant i aixecant els martells corren cap a l’altre banda de la sala, passant pel costat de Lutum.

En Katori es mira els mini Brunos, i amb cara de circumstàncies, només pot que maleir la seva sort, mentre salta damunt la taula, i d’aquesta a la làmpara, que penja del sostre, on es balanceja i s’impulsa fins al corredor del primer pis.

Totes les mirades dels espectadors el segueixen fins dalt.

Mentre en Bruno es recupera, els seus fills ja estan pujant per l’escala de fusta, per a comprovar que en Katori ja no hi és. Ha tornat a saltar a la planta baixa, i es dirigeix a la porta de sortida, ràpidament.

—Moltes gràcies! —li diu a en Lutum, que encara no s’ha mogut del seu lloc, quan passa pel seu costat.

—Cap problema! —contesta, sense saber ben bé de què li parla, amb el bol de fideus a la mà.

La Sil mentrestant, més previnguda, ha marxat de l’escena d’acció, i s’amaga darrera una taula amb els altres espectadors atemorits.

Però el pla d’escapament de Katori queda frustrat en el moment en que Bruno reapareix, bloquejant la sortida completament.

—Meeeeerda! —es queixa el noi del quimono, girant mitja cua, i tornant per on ha vingut.

Els petits ferrers, ja han baixat de nou, i es dirigeixen amb ràbia cap al seu enemic, que en veure’ls torna a frenar en sec, al costat de Lutum.

—Però bueno, què passa aquí? No em podeu deixar en pau? —es queixa.

—Germans, no tingueu pietat amb el lladre que ha robat al nostre pare, ni amb el noi dels fideus, que l’ajuda! —diu amb el martell a l’aire, corrent cap als dos objectius.

Mentre Katori torna a canviar la seva trajectòria, i surt corrents, Lutum no es mou ni un dit. De fet, ni tan sols sap que ell és el noi dels fideus al que es refereixen els mini Brunos.

Mentre la majoria d’aquests, junt amb el seu pare, persegueixen al samurai, els altres dos es llencen damunt Lutum. Aquest, en veure’ls, sense entendre ben bé perquè l’ataquen, estén amb un ràpid moviment la mà que li queda lliure, i els dos germans que volaven cap a ell, es veuen repel·lits i projectats contra la barra del bar, que sobrevolen per esclafar-se contra la paret on hi ha els prestatges de licor.

Totes les mirades tornen cap a ell.

—Eh, tu! Com ho has fet, això? —crida Katori, des del primer pis, mentre dona un cop de peu tant veloç que és quasi invisible, que impacta contra la barbeta d’un dels fills del ferrer. Aquest, de la inèrcia, no només cau al pis de sota, sinó que també s’emporta un dels seus germans avall, que tenia al darrera.

—El què? —li pregunta Lutum, que s’ajup per evitar que l’esclafin els dos germans voladors que en Katori ha llençat, que aterren molt poc atlèticament rebentant els taulons de fusta del terra del local.

—Com els has fer volar, a aquells dos?

—No li diguis! —diu la Sil, des del seu amagatall, que deixa de ser-ho en aquell moment, perquè totes les mirades passen a centrar-se en ella, que adonant-se’n del seu error s’amaga, vermella, sota la taula.

—Es que tinc el poder de controlar l’aire! —crida al jove samurai del pis de dalt.

—Seràs tros d’ase! —torna a cridar la Sil, sortint del seu amagatall, i tornant a ser el centre d’atenció— No t’he dit que callis la boca? Bocamoll!

Katori salta de nou a la planta baixa, i s’apropa a Lutum.

—Has dit que pots controlar l’aire? I com t’ho fas? Hi ha res que et doni aquest poder?

—No li di… —comença a dir la Sil

—Sí, i tant! És aquest anell, veus? —li diu, canviant-se el bol de fideus de mà, i mostrant-li la joia.

—Burro… aquest noi és burro… —es mortifica la Sil, donant-se cops de cap contra la taula.

—És un anell de Lokituk? És un dels anells de la llegenda?

En aquell moment, els dos germans que quedaven en peu es dirigeixen contra Katori per l’esquena, però sense ni tan sols mirar-los fa un ràpid moviment, saltant sobre les seves mans, i agafant impuls amb els braços, es propulsa endarrera, clavant una doble puntada de peu a les parts més nobles dels atacants, que s’agenollen adolorits, moment que aprofita per impulsar-se de nou i repetir l’operació, però aquest cop impactant-los a la cara, i deixant-los fora de combat.

—I d’on l’has tret? En saps alguna cosa, de la llegenda? —segueix preguntant, oblidant la lluita.

—Bé, jo sempre…

Però abans que acabi la frase, un martell que gira per l’aire, l’impacta en plena cara, i tot i que no li fa excessiu mal, si li fa caure el bol de fideus a terra, que s’esmicola en cents de bocinets.

En Bruno, que ha llençat el martell amb totes les seves forces des de l’altre banda de la sala, se sorprèn de la relativa resistència del noi, que sembla ser que encara conserva el crani sencer.

—Els meus fideus!! —exclamen els dos a la vegada, en veure com la sopa barrejada amb els trossets de ceràmica del bol es filtra entre els taulons de fusta.

Durant els següents anys, sempre que Bruno intenta fer memòria d’aquell moment de la seva vida, l’únic que pot arribar a recordar és la mirada amenaçadora dels seus dos contrincants, per haver perdut els fideus, un fort cop de peu a la cara, i una gran ventada, que el van fer sortir l’Ànec Mort, travessant i rebentant-ne la paret.