La Sil i en Katori han deixat les motxilles en el racó d’un portal fosc i discret.

—Molt bé —diu ell— Ara espera’t aquí i no et posis en complicacions, entesos? Estira’t una estona i aprofita per descansar. Però sobretot no en posis en complicacions.

—Però qui t’has cregut que sóc? Jo no em poso mai, en complicacions! Sou vosaltres, que m’hi poseu!

—Com vulguis… —diu allunyant-se del portal— Però no et moguis d’aquí! Apa, fins ara!

La Sil veu com en Katori s’allunya ràpidament, en direcció a les drassanes, àgil i silenciós.

I de nou… se sent sola.

Feia dies que no la tornava a envair aquesta estranya sensació que l’havia acompanyat tot el viatge fins a trobar en Lutum. Havia iniciat la recerca sense que ningú l’ajudés, i tot i que s’enganyava a ella mateixa pensant que ho podia fer sola, no era així.

Des que havia trobat a en Lutum que, tot i les baralles i discussions, s’havia omplert el buit que l’acompanyava des de l’inici. O per ser més exactes, des de tota la vida. Ella sempre havia estat una noia molt independent, fins i tot abans de trobar aquell anell.

L’orgull i la seva necessitat de semblar forta sempre havien fet que s’acabés quedant sola. A l’escola, era la nena excessivament llesta que sabia sempre totes les respostes. I no tan sols això, sinó que també era la que més èxit tenia amb els nois. Dos qualitats que l’haurien hagut de fer popular, l’havien aïllat de la resta dels seus companys.

Les noies no en volien saber res, perquè la veien com la competència que els robava els nois. I aquests, alguns perquè la consideraven fora del seu abast, i alguns perquè la veien massa petulant, també la deixaven de banda. Tan sols s’havien acostat a ella els més pedants i presumptuosos, que lluny de voler conèixer-la, tan sols volien estar amb ella, per a quedar millor en la seva escala de popularitat.

Aquests varen ser tan sols alguns dels motius que la van fer decidir abandonar els estudis tan aviat com li fos possible. No hi estava a gust, a l’institut. I a la vegada, això implicava que tampoc tingués amics fora d’aquest.

Mentre que els altres nois i noies quedaven per trobar-se després de les classes, per anar a prendre alguna cosa, o per xerrar, a ella mai la convidaven, perquè no tenia cap grup proper. Un cercle viciós, que com un peix que es menja la cua, feia que a mesura que passaven els anys, es sentis més aïllada, i tingués menys ganes de sentir-se part d’un grup.

A casa tampoc era gaire diferent. Filla única, sense ningú amb qui relacionar-se a casa, tret dels seus pares i la mainadera, amb la qui passava més estona. I és que tant el seu pare com la seva mare, dedicaven més hores al negoci familiar, que a la familia en sí. Antiquaris els dos, la seva feina sempre els havia captivat. Conèixer la antropologia, la cultura, o la història antiga, els captivava mes que la història de la seva filla. Tot i que se l’estimaven molt, la seva comunicació deixava molt a desitjar. Es limitaven a parlar de temes genèrics, sense arribar a conèixer a la solitària Sil que hi havia sota la carcassa d’una adolescent a la que no li agradava anar a l’institut.

I per aquesta mateixa falta de comunicació, quan va trobar l’anell, tampoc no els hi va explicar res dels poders que venien amb ell. En un principi els seu pare es va estranyar que no se’l pogués treure, però al cap d’uns dies es anar oblidant del tema.

Per això va començar la seva recerca sola. Tant en la investigació a la biblioteca, com en la investigació viatjant per tota la península. Sempre sola.

Fins feia quatre dies.

En Lutum ni tan sols s’havia plantejat com era ella. De fet, tan li donava que fos lletja, guapa, tonta o llesta. Això era perquè no tenia referents ni prejudicis. En Lutum era pur, i havia decidit acompanyar-la, deixant tot el que tenia, que si bé tan sols era un petit refugi, també és cert que era la seva llar.

I després en Katori. Un curiós personatge que semblava tenir una ànima tant solitària com la seva, i que la semblança de caràcter geniüt, feia que es discutissin més que parlaven.

Ara però, tot això la fa sentir dins d’un grup. I li agrada. I ho està descobrint en aquests instants, mentre assentada damunt de les motxilles, en aquell portal fosc, es torna a sentir tan sola com s’havia sentit tota la vida, sense saber-ho.

El soroll metàl·lic d’un carretó travessant el carrer la fa tornar en si, i s’arreplega encara més en la foscor. Sembla ser que algú s’apropa on és ella. En un moment donat, el soroll s’atura, i sent un xiulet greu i melòdic, que es repeteix diverses vegades. Aguditza la oïda, però no sent res.

Una estona després, torna a començar el soroll metàl·lic, apropant-se de nou, pràcticament fins on és ella. Allà, es torna a aturar, i de nou, torna el xiulet. Però aquest cop té resposta, des d’un dels vaixells.

—Bona nit! —diu la veu des de l’embarcació.

—Bona nit, company! Kili, per fer passar el fred i la son de la guardia? —pregunta l’home del carretó.

—Que en siguin dues! —diu la veu del vaixell.

La Sil, encuriosida, treu el cap a través del portal i veu com l’home que porta el carretó col·loca dues ampolles en una cistella que eleva amb un llarg pal, semblant a una canya de pescar. L’home del vaixell les agafa, i hi deixa unes monedes a canvi.

En Nolak és el venedor de Kili, un licor que només es pot trobar a Ciutat Baixa, que apart d’emborratxar-te, et treu la són i el fred, i fa més suportables les llargues guardies solitàries de la nit. Els mariners ja reconeixen el seu xiulet, i aquells qui estan interessats en comprar-n’hi treuen el cap per la coberta quan el senten passar.

—Moltes gràcies! —contesta el venedor— Espero que vagi bé el viatge, i que arribeu a bon port!

—Ah, gràcies! Crec que aquest viatge serà força tranquil! El capità vol anar a les Sedem, a vendre tot el peix i les espècies. Serà un passeig!

—Així ho espero! Bona nit, company! —diu el venedor allunyant-se mentre torna a fer sonar el xiulet.

—Bona nit! —diu l’home, tornant a coberta.

Del curt diàleg que ha sentit la Sil, s’ha quedat amb la idea que el vaixell que està just davant seu, on s’han separat tots tres, va a les Illes Sedem. Això la tranquil·litza, ja que ara sap que encara que els seus amics es demorin, tenen el vaixell just al davant.

Més tranquil·la, s’estira damunt les motxilles i intenta relaxar-se. Però ha passat per masses coses aquell dia, i està completament desvetllada.

Potser podria aprofitar que té el vaixell tant a prop, per a donar-hi un cop d’ull. Després de tot, està just davant del punt de trobada, i té dues hores per endavant.

Sense saber com ni perquè, es troba traient el cap pel portal, i mirant a banda i banda. No hi ha ningú, i discretament, sense fer soroll, travessa el carrer de puntetes. Tant de puntetes va, que rellisca amb una llamborda, i s’estampa contra el terra silenciosament, donant-se un cop al dit petit del peu, que tot i que li provoca un mal horrorós, s’empassa el crit d’agonia mentre les llàgrimes li cauen galtes avall. S’aixeca, i continua el camí sense anar de puntetes, però sí una mica coixa.

Finalment arriba sota el vaixell. Com que no hi ha la passarel·la col·locada, la única opció que li queda disponible és la de pujar per l’amarra. Així que es dirigeix a la gruixuda corda, i tot abraçant-la, estirant-s’hi al damunt, comença a escalar, arronsant-se i estirant-se com si fos un cuquet. Quan arriba just a la meitat, perd sensiblement l’equilibri, i caient cap a un cantó, queda per sota la corda, passant a veure-ho tot del revés.

Just en aquell moment, un grup de rates nocturnes, amb ganes de farra, decideixen anar a investigar a les brosses de la ciutat, i opten per abandonar el vaixell a través de la mateixa corda per on circula la Sil.

Quan aquesta veu que les petites passes que passen per damunt dels seus braços i cames amb els que abraça la corda, són dels petits rosegadors, que travessen amb força més agilitat que ella par damunt l’amarra, fa un xiscle que silencia ella mateixa posant-se les mans a la boca.

Tot i haver afogat el crit d’espant, s’adona que el petit detall d’haver-se deixat anar, fa que es precipiti avall, aguantant-se únicament per les cames, que no suporten l’estrebada, i cedeixen, deixant caure a la seva propietària gràcilment, a les brutes aigües del port.

O al menys això pensa ella mentre cau. Però quan veu que no acaba de caure, s’adona que totes les seves mans s’estan agafant amb força a la corda, de nou. Quan obre els quatre ulls i s’adona compte que s’ha duplicat inconscientment, i que la còpia, agafant-se a la corda i a ella mateixa, ha evitat que caigui a l’aigua, no pot evitar un somriure de satisfacció.

Acte seguit, una Sil escala a l’altre, i quan ja torna a estar fermament agafada a la corda, es fusiona de nou, i poc a poc, acaba de pujar la gruixuda corda fins al final.

Si no fos perquè el mariner que està fent guardia està dormit, roncant profundament, hauria vist perfectament com un cap apareix de sobte per damunt de la coberta, per mirar si hi ha algú.

Després de donar gràcies a que el Kili no compleix la seva funció de mantenir desvetllat al seu consumidor, la Sil, tant silenciosa i àgil com ha estat fins ara, s’agafa a la barana de la coberta i s’impulsa patèticament, mentre aixeca la cama, que no arriba i torna a caure cap avall. Repeteix la operació amb el mateix resultat un parell de cops.

Però per sort, com que es més tossuda que àgil, a la tercera aconsegueix passar el peu per damunt la barana, on s’arrapa com una sangonera. Poc a poc, acaba de fer l’ascensió, i sospira profundament, satisfeta.

Tret de l’atent guardià, que ronca com una marmota, la coberta està totalment buida. Les veles estan plegades, el vaixell es balanceja tímidament, i no se sent ni un soroll. Ara tan sols li cal trobar un lloc on es puguin ocultar els tres tan bon punt sigui l’hora.

Passejant-se amb molt de compte per la coberta, es dirigeix al centre, on hi ha una gran obertura per on entren i surten les mercaderies amb les grans grues de càrrega i descàrrega. Dona un cop d’ull al seu interior. Només veu caixes i més caixes de totes formes, mides i colors, apilades ordenadament i assegurades perquè amb el balanceig del vaixell no caiguin. En una banda, una petita escala de mà per a baixar-hi.

Tot i que en un principi creu que ja ha anat prou lluny, i que amb aquesta informació ja en té suficient, després pensa que si en lloc d’ella hi hagués en Lutum o en Katori, segurament entrarien per a comprovar l’interior, o per buscar un racó discret on passar tot el viatge. Així doncs, reunint forces, decideix baixar al magatzem.

Assegurant cada pas que dona, graó a graó, vigilant no relliscar, baixa l’escala que la condueix a l’interior del vaixell. Tal i com havia vist des de dalt, el dipòsit és ple de mercaderies. Passejant-se pels corredors de caixes, busca algun espai on puguin passar desapercebuts. I no triga gaire en trobar-lo.

En una de les parets del fons del magatzem, hi ha un grup de contenidors metàl·lics, d’obertura lateral, buits. Estan apilats de dos en dos, i sembla ser que no els hi ha calgut. Segons havia dit el mariner, ja es dirigien a les Illes Sedem a vendre totes les mercaderies, o sigui que segurament ja no els hi caldria utilitzar-los, en aquell viatge.

Una vegada ha localitzat el seu objectiu, decideix que ja ha fet prou. Ara cal tornar a les motxilles i esperar als altres. Tan bon punt arribin els hi podrà tirar per la cara que ella sola ha trobat un el vaixell i el lloc perfectes per arribar a les Illes Sedem tranquilament. I és per això, que gira cua, i desfent el camí que ha fet, torna cap a l’escala del magatzem, per pujar a la coberta.

Però sense saber com, sembla que les caixes han canviat de lloc, i cap d’elles està al mateix lloc on era feia uns minuts, quan havia passat per primer cop. De fet, han canviat tant, que té tantes dificultats per trobar el camí de tornada, com per acceptar que està perduda.

—Oh, va Sil! No pot ser! —es diu a ella mateixa— no et pots perdre aquí dins!!

Durant una bona estona, es troba passejant pel magatzem, i comença a posar-se nerviosa perquè s’aproxima la hora de trobada. Intranquil·la, accelera el pas, per moure’s més ràpid pel laberint de caixes i perdre’s del tot. I és llavors, quan en un dels girs aleatoris entre tots els corredors, el troba.

En un principi no s’ho acaba de creure. Com pot ser que estigui allà? Casualitat? Destí? Com pot haver vingut? Algú li ha portat? I en aquell cas… qui? Però indiferentment de les respostes a totes les preguntes que li passen pel cap, hi ha un fet inqüestionable. Que està allà. Lleig i revolucionari, potent i perillós, híbrid i pur.

El Transportador.

—Però com? Però què? Però qui? —no pot evitar dir la Sil, veient com l’estrany vehicle reposa tranquilament en aquell magatzem.

Potser aquell vaixell és de l’exèrcit, i el vehicle està confiscat? Semblaria el més coherent. Però aquell vaixell no és pas de l’exèrcit, ni de la Corporació. És un comerciant, sense res més que espècies i peix. Mentre tots aquests pensaments passen pel seu cap, s’apropa al vehicle, per comprovar que no està somniant.

Però aquell és l’últim pas que dona, ja que tant bon punt posa el peu al terra, sent un petit soroll mecànic semblant a un mecanisme de politges. Mira al seu peu, i veu dos petits puntets vermells a l’alçada de la ròtula. Són de fet, els dos puntets del raig d’infrarojos que hi havia instal·lat com a equip de seguretat per a protegir el Transportador. I la Sil l’ha activat al posar el peu al mig del raig. A partir d’aquell moment, els fets se succeeixen de forma molt ràpida.

D’una banda, una coral d’altaveus que hi ha escampats per tot el magatzem comencen a sonar, a tot volum, entonant una bonica marxa de circ. Apart, la penombra en la qual es trobava fins ara, desapareix en el moment en que s’encenen tots els llums del magatzem, més un parell de focus dels que s’utilitzen per pescar de nit. Per a rematar-ho, la comporta del magatzem comença a tancar-se de forma automàtica.

La part positiva de tot això, és que gràcies a la llum i el soroll de la porta, la Sil s’adona que no estava tant perduda, sinó que tenia la sortida molt a prop, i comença a correr cap a ella, entrebancant-se un parell de vegades pel camí, i tres cops més pujant les escales. Tot i així, miraculosament, encara té temps de sortir abans que es tanqui la comporta.

Però el panorama que l’espera a l’exterior no és gaire més acollidor. El vaixell està cobert amb llums de tots colors, tal com si fos un arbre de Nadal, i uns grans focus es mouen donant voltes, acompanyats de més altaveus, que sonen tant fort com els del magatzem, anunciant amb una bonica melodia que hi ha un lladre a bord.

Aprofitant el moment de confusió que té el vigilant de guàrdia, que s’ha despertat de sobte, garratibat per tot l’espectacle de so i llum, la Sil corre fins a la proa, pensant en saltar al moll, i amagar-se abans que tots els habitants de Ciutat Baixa es personin davant del vaixell, pensant que és el ball de la festa major.

Però quina és la seva sorpresa en veure que tant en Lutum com en Katori també es dirigeixen en aquells moments al punt de trobada. Normalment, aquesta noticia seria bona, però en aquest cas, perd la seva connotació positiva, considerant que en Lutum ve perseguit per un gran monstre marí, i un grup de soldats persegueix a en Katori, mentre li disparen.