Un espectacular tro desperta a la Sil a primera hora de la matinada, que obre els ulls de sobte.

L’habitació està en la penombra per la poca llum que entra per la finestra, on piquen les gotes d’aigua amb força. El dia està tapat i ennuvolat.

Poc a poc, i a mesura que reconeix l’estança, recorda la nit anterior. Després de parlar amablement amb en Lutum i en Katori, els va obligar a dormir al terra, mentre ella es quedava al llit. No va trigar gaire en fer-ho, tot i la presència del nou conegut, que no li feia ni una mica de gràcia. Però l’esgotament del dia anterior havia guanyat la a la seva desconfiança.

Un nou tro, encara més llarg i estrident que l’anterior, estripa el cel de Vilablava, fent-la estremir sota els llençols.

La Sil es gira, estirada en el llit, i dona un cop d’ull als seus companys. En Katori dorm recolzat a la paret, en posició de flor de lotus, i un barret que pràcticament li tapa tota la cara. En Lutum, d’altra banda, està al terra, al damunt d’una manta, dormint profundament panxa enlaire, obert de braços i cames.

—Com pot ser que no s’hagin despertat, aquests dos? —murmura ella, veient com ni tan sols s’han mogut, tot i el parell de trons que s’han sentit en tot el poble.

Lentament, retira els llençols i es reincorpora. Ja que s’ha despertat abans que ningú, aprofitarà per dutxar-se i canviar-se. Així quan els altres es llevin, ja estarà preparada.

S’aixeca del llit, i travessa l’habitació, encara tant dormida, que li costa mantenir l’equilibri. Passa per damunt de Lutum, i es dirigeix al lavabo. Un cop dins, encén el llum, i va fins al mirall, on es mira atentament. Fa ulleres, està completament despentinada, i la seva cara reflexa l’esgotament dels últims dies.

Durant una estona, fa unes quantes ganyotes davant el mirall, assajant diverses expressions; contenta, trista, fent morros, o fins i tot mirades insinuadores. Es retira una mica del mirall, i es mira del dret i de perfil. Teu i amaga panxa diversos cops, i agafant-se els pits, se’ls ajunta i aixeca sense deixar de mirar-se, i els deixa anar. Després de l’examen, decideix que està tant guapa i sexy com sempre. Fins i tot més que de costum, per l’exercici dels últims dies. I és que la Sil… s’agrada molt.

És llavors quan per un instant, es fixa en una cantonada del mirall, que reflexa l’altre banda de l’habitació. Ràpidament, es gira per comprovar si el que ha vist és el que sembla. I en una barreja de satisfacció i espant, veu que sí. Satisfacció perquè un cop més, veu que ella tenia raó, i espant, perquè preferiria no tenir-la.

I és que davant seu, hi ha una bossa de viatge, que amb la cremallera oberta, deixa veure el seu interior, replet totalment de bitllets i monedes. I al damunt d’aquesta, una llarga i fina katana de funda negre.

—Aaaaargh! —no pot evitar cridar— Aaaaargh!! És cert! És un lladre!!

Sortint del lavabo, i encenent la llum de l’habitació, sense deixar de cridar, aconsegueix fer el que els trons no han pogut; despertar als seus dos companys.

—Tu! Lladre! —diu assenyalant a en Katori— Era cert! En Bruno tenia raó! Tu li vas robar els diners i la katana!! Ho he vist! Està al lavabo!

En Katori, que lluny d’espantar-se per haver estat descobert, se sent molest per la brusca forma de despertar-lo, aixeca la part del davant del barret que li cobria els ulls, i la mira.

—És clar, que vaig ser jo! —diu ell, enfadat— Però perquè ell em va robar primer! Es va quedar els meus diners i la meva katana!

—Però ahir vas dir que no! —crida ella, atònita.

—És clar! Què volies? Que li digués que l’havia robat? On s’és vist, que després de robar s’hagi de confessar el delicte?

—Lutum! Lutum! —crida al pobre noi, que tot just s’acaba de despertar— Veus? Veus? Ja t’ho deia, jo, que era un lladre! I a sobre ho diu així, com si res!

Sense dir res, fa un gran badall, tot estirant els braços a banda i banda, i es rasca el cap, començant a entendre la situació.

—Sí, ja ho sé… m’ho va dir ahir…—diu finalment, amb els ulls mig tancats— Però em va dir que aquell home li havia robat primer…

Fins i tot el senyor Quilmet, que en aquells moments està al bar, fregant el terra, i col·locant les cadires cap per avall, damunt la taula, sent clarament el crit de ràbia i indignació de la Sil. Per uns instants mira enlaire, però al recordar qui ocupa l’habitació de la que prové el xiscle, prefereix ignorar-lo i tornar a la feina.

La pluja d’improperis, insults i retrets que la Sil dedica als seus dos companys és tal, que tot i tractar-se de dos grans i poderosos guerrers, els ha arribat a arraconar en una cantonada de l’habitació.

Finalment, l’esbroncada acaba, i ella, esbufegant per la falta de respiració, torna al lavabo, i tanca la porta de cop. Uns segons després, es torna a obrir, i la bossa amb els diners i la katana surt disparada, caient al mig de l’habitació.

—I ara vaig a dutxar-me! O sigui que ni se us passi pel cap entrar! Ja podeu anar passant cap a baix! —diu tornant a tancar la porta d’una revolada.

Els dos nois, estupefactes per aquell revolucionat despertar, es queden mirant la bossa.

—Sempre és així, aquesta noia? —pregunta finalment Katori.

—Sí… —diu fúnebrement Lutum.

No és fins mitja hora més tard, quan la tornen a veure aparèixer, baixant per les escales que donen al bar. Ja s’ha canviat la roba, però segueix amb la mateixa cara de pocs amics, quan es dirigeix cap a la taula on l’estan esperant, mentre esmorzen.

—Ara anirem a comprar unes coses… —diu, imperativa— …després tornarem els diners robats, buscarem un transport, i marxarem cap a Ciutat Baixa. Alguna pregunta?

—No —responen ràpidament a la vegada.

—Molt bé, doncs va, ara pagueu a l’hostaler, que us espero fora.

I dient això, marxa del local.

—Si que està enfadada, eh? —diu en Lutum

—Aquesta noia és insuportable… no sé com ningú la pot aguantar! Només fa que cridar! —remuga en Katori.

Moments després, els dos surten del local, on els espera ella, assentada a la mateixa escala on ahir es mirava les estrelles.

Finalment ha deixat de ploure, i el dia comença a aclarir. El terra però, normalment de sorra i pols, està enfangat completament.

—Bé doncs… —diu en Lutum— Cap on anem, Sil?

La Sil es gira, i per sorpresa dels dos, la seva cara ha canviat completament. La ràbia, odi i fúria de fa uns escassos instants ha desaparegut per passar a tenir una mirada innocent i angelical.

Els dos nois es miren, estranyats.

—Ah, Lutum! —diu somrient— Que bé que em preguntis això… ara hem d’anar a comprar unes coses aquí al poble… però mira, com està el terra… tot enfangat! Em podries fer un favor, i portar-m’hi, a coll-i-be? És que no tinc botes, i quedaria tota enfangada.

—Argh! —exclama en Katori— Només vols que et porti! Serà hipòcrita!! Fa un moment ens estaves esbroncant de valent, i ara, com que vols que et portin, ens fas el paperet!! Però quin morro! No la portis, Lutum! Que s’espavili i s’embruti com tothom!

Instants després, la Sil mira satisfeta i riallera a en Katori, pujada a l’esquena de Lutum, mentre caminen pels carrers del poble.

—I què exactament què hem de comprar? —li pregunta ell, mentre la transporta.

—Un munt de coses! Mapes, una brúixola, mantes, roba, eines… no veus que ho vam perdre tot quan ens va atacar l’avió?

—Us va atacar un avió? —pregunta en Katori

—Tu no n’has de fer res! —li etziba ella.

—Sí, ahir! —diu Lutum, recordant el moment amb fascinació— Era un avió molt gros, que volava molt ràpid, sense moure les ales. Tenia una mena d’arma que ens disparava a tota velocitat! Ratatatata!

—I perquè us van atacar?

—No sé… —diu sense donar-li importància, aixecant les espatlles, i a la Sil.

—I després diuen que el perillós sóc jo… —es queixa el samurai.

—Eh, que nosaltres no hem fet res, eh? —diu la Sil— No sabem perquè ens perseguien!

—Oh sí… segur!

—Què passa, m’estàs dient mentidera?

—No, no! És molt normal que un avió t’ataquí si no has fet mai res. —ironitza ell— És típic! Sempre passa!

—Samurai amargat! —l’insulta ella.

—Cria histèrica! —l’insulta ell.

—Eh, on hem d’anar? —pregunta en Lutum, aliè a la discussió.

—Eh? Ah! Allà, allà! —diu la Sil, assenyalant un comerç que hi ha al final del carrer, fent cantonada.

El Cau Grillat és la única botiga de Vilablava. I això fa que venguin una mica de tot. És tenda d’alimentació, drogueria, ferreteria, equipament de muntanya, roba, i fons i tot un petit forn on s’hi fan el pa ells mateixos.

Una petita campaneta anuncia en obrir la porta l’arribada dels tres clients. A la Sil no li falta temps per saltar de l’esquena de Lutum i córrer cap a la secció de roba. Mentre, ells dos s’espolsen els peus a l’estora de l’entrada.

—Bon dia! —diu una veu, des de l’altra banda del taulell.

Una dona petita, d’aspecte centenari s’apropa als dos joves. Té el cabell gris, i llarg, però relligat amb dues llargues agulles de fer mitja.

—Hola! —diu en Lutum.

—Sóc la Ruth, la propietària. Els puc ajudar en alguna cosa?

—Ah, no, gràcies! —diu ell, amable.

—La noia és la que està interessada en comprar —diu en Katori, assenyalant a la Sil, que ja està remenant entre tota la roba que troba.

La botiga, tot i ser força gran, no té ni un espai buit. És plena fins als límits de tota mena de productes. Els prestatges, que arriben fins al sostre, estan atapeïts de punta a punta, però tot està net i ordenat.

Mentre la Sil entra i surt del petit emprovador una infinitat de vegades, sempre amb un vestuari diferent, on espera la reacció de la Ruth i en Lutum, que li fan de jurat, en Katori s’espera sentat en flor de lotus a l’altre banda de la tenda.

—Aquest et queda molt bé, noieta! —opina la Ruth davant la nova aparició de la model.

La Sil vesteix unes botes de muntanya, pantalons negres, i un jersei ajustat de màniga llarga.

—Si, oi? Em queda un cul molt maco! I a més abriga força! Aquest me’l emportaré posat! Els altres, ja me’ls pot embolicar tots!

—Tots? —pregunten bocaoberts els dos membres del jurat. Sobretot la Ruth, que normalment no ven tanta roba ni en tot un any.

—Sí, tot! I ara anem a per les motxilles i l’equipament de muntanya! —diu dirigint-se a l’altra banda de la tenda, mentre la Ruth la segueix llibreta en mà, apuntant totes les vendes.

En menys de mitja hora, tres grans motxilles queden plenes a rebentar, amb tota mena d’equipament, roba, menjar i documentació. La Ruth se les mira amb ulls de negociant, mentre decideix que després d’aquella venta ja podrà tancar la botiga la resta de la setmana.

—Molt bé! —diu la Sil, contenta— Ja estem a punt per partir! Aquest cop no ens faltarà de res! He, he!

—Aquesta noia té uns canvis d’ànim que fan por… —comenta en Katori.

—Això és la roba… —li diu en Lutum, que ja comença a ser un expert en el tema— …crec que és com la seva font d’energia… com més en té, més contenta es posa… encara que no se la pugui posar. Un dia em va dir que a casa en té un munt acumulada.

—Està ben sonada…

—Eh, vosaltres dos! Què remugueu? —pregunta ella, des del taulell.

—Res, res! —s’afanyen a dir, anant cap a ella.

—Tot plegat seran vuit mil cinc cents lerus. —diu la Ruth, amb un somriure de satisfacció.

La Sil agafa els pantalons que portava abans de canviar-se de roba, i busca en una de les seves butxaques, on no troba res.

—Que estrany… —diu tot revisant les altres butxaques mentre una gota de suor freda li recorre l’esquena, i un pensament obscur li passa pel cap.

—Què passa? —pregunta en Lutum.

—No trobo la cartera… la portava a la butxaca dels pantalons, i ara ja no hi és…

Fent memòria, la Sil recorda que l’últim cop que la va utilitzar va ser en una petita vila abans d’entrar a les Oratam. Des d’aleshores, ha passat per diverses caigudes, accidents de tràfic, persecucions armades, i fins i tot baralles de bar.

—Oh, Déu meu… crec que l’he perdut en alguna de les aventures d’aquests últims dies… —diu desesperada, davant la mirada inquisitòria de la Ruth.

—L’has perdut? Ostres, però si hem passat per un munt de llocs!! Ara que farem? —pregunta en Lutum.

Ella s’emporta les mans al cap, i l’abaixa, amargada. Ara que ho tenia tot, fins i tot la roba i les mantes que tant havia desitjat després d’haver passat tant de fred aquells dies, es veia obligada a tornar-ho, i a pensar alguna forma d’aconseguir més diners, per tal de tornar-ho a comprar. I encara els faltava aconseguir un mitjà de transport, que també els hi costaria més diners. Tot plegat implicava perdre més temps, i possiblement també la pista de nou al Dr. Ishor.

Però de sobte, amb el cap cot, mirant al terra, veu la seva salvació. La bossa d’en Katori. Torna a aixecar el cap, i es gira, mirant al jove samurai que s’espanta al veure-la, amb un encantador somriure d’orella a orella.

Instants després, tornen a caminar pels carrers de Vilablava, carregats amb tres grans motxilles.

—No m’ho puc creure —es queixa en Katori— Es que no m’ho puc creure. Després de l’esbroncada que ens has fet aquest matí, i de tractar-me de lladre i de púrria de la societat, ara vas i em demanes els diners que li havia robat al Bruno! I això que m’havies dit que els havia de tornar!!

—Era una emergència! —justifica ella, contenta com unes pasqües, sense deixar de caminar.

—Una emergència? —replica ell— Però si tres quartes parts del que portem en aquestes motxilles és roba!

—Ui, però és que la roba és molt important, per ella, ja t’ho he dit… —murmura en Lutum al samurai.

—Exagerat! —replica ella— També hem comprat tot el que necessitàvem pel trajecte! I ara hem de buscar un vehicle! A més, després d’aquesta aventura, quan torni a casa, li tornaré tots els diners! El meu pare és ric, i a mi no em fa falta robar res a ningú! El que passa és que he perdut la cartera!

—El que et passa és que ets una hipòcrita, que dius una cosa però després fas el que et dona la gana! I a més ets una cria consentida!

—Gamarús en quimono! —l’insulta ella.

—Pija malcriada! —l’insulta ell.

—No us entenc de res de res. —murmura en Lutum.